L’eina de l’espoli (Article de l’Avui, abril 2012)

El conseller Mas-Colell va presentar fa unes setmanes les balances fiscals de Catalunya del període 2006-2009. Confirmen que el dèficit fiscal de Catalunya supera el 8% del PIB català. L’any 2009, el dèficit fiscal va ser de 16.409 milions d’euros, és a dir, 2.251 euros per persona. De fet, malgrat que aquest dèficit fiscal és crònic, estructural i es manté al llarg de tot el període estimat (1986-2009), s’ha incrementat en els darrers anys, en paral·lel als canvis en el sistema de finançament autonòmic. Així, en mitjana del període 1986-2001, el dèficit fiscal hauria estat del 7,6% del PIB de Catalunya, mentre que en el període 2002-2009, període que inclou les dues grans reformes del sistema de finançament, se situaria de mitjana en el 8,6% del PIB de Catalunya.

La balança fiscal és una mesura sintètica i global que inclou totes les relacions amb l’administració central, inclosa la Seguretat Social. Si n’excloem aquesta, que incorpora la redistribució interpersonal (cotitzacions socials, pensions i atur), s’accentua el desequilibri entre la contribució que fa Cata-
lunya i el que rep. Així, en el període 2002-2009, per cada euro pagat en
impostos a Catalunya, 47 cèntims no
es van gastar a Catalunya.

Aquestes balances fiscals s’obtenen a partir de les dades de la comptabilitat pública, és a dir, de la liquidació del pressupost de l’Estat. El pressupost de l’Estat és la principal eina de política econòmica del govern espanyol, i és també l’eina mitjançant la qual decideix quins seran els fluxos territorials d’ingressos i despeses. El pressupost d’aquest any augmentarà previsiblement el dèficit fiscal. En primer lloc, perquè les mesures extraordinàries d’augment d’impostos per reduir el dèficit públic aniran directament a engruixir les arques de l’Estat, i la despesa pública que aquest retorna a Catalunya és migrada (poc més del 50%). Així, s’incrementarà la recaptació de l’impost de societats per la via de limitar les reduccions que les empreses poden practicar. Aquest impost no té participació autonòmica i l’Estat preveu una recaptació addicional de 5.350 milions d’euros. Per altra banda, s’incrementa el tram estatal de l’IRPF. La recaptació addicional prevista per aquesta via és de 4.100 milions d’euros. Finalment, s’espera recaptar 2.500 milions d’euros per l’amnistia fiscal i 350 milions més amb l’increment dels impostos especials. Amb totes aquestes mesures, l’Estat preveu recaptar en total 12.300 milions d’euros més. Suposant que Catalunya hi contribueixi en un 20%, i que
el 50% retornin via la despesa pública estatal, l’increment del dèficit fiscal
seria de 1.230 milions d’euros.

En segon lloc, el percentatge de la inversió pública estatal a Catalunya retorna a nivells preestatutaris, és a dir, molt per sota no només del PIB relatiu de Catalunya (18,6%) sinó també de la població relativa de Catalunya (15,8%). Serà l’11,1% de la inversió total de l’Estat. La disposició addicional tercera de l’Estatut, malgrat que mai no va ser complerta en la seva literalitat, havia permès augmentar la inversió estatal a Catalunya. Aquesta disposició tenia una vigència de set anys. Pel que sembla, els advocats de l’Estat que conformen el gruix d’aquest govern han fet una bona lectura de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i han decidit aplicar-la: no caldrà que compleixin amb les inversions que l’Estatut preveu perquè, com diu la sentència, “aquests compromisos pressupostaris formalitzats en un Estatut d’Autonomia no constitueixen un recurs que l’Estat hagi de consignar obligatòriament en els pressupostos generals de cada exercici econòmic”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *