23 d'agost de 2011
0 comentaris

Concerts i autoenganys (Article Avui, octubre 2010)

Albert Camus recreava el vell mite de Sísif així: “Els déus havien
condemnat Sísif a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una
muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien
pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el
treball inútil i sense esperança”. L’aposta electoral dels partits
catalanistes pel concert econòmic m’hi ha fet pensar. Així, CiU s’ha
compromès a reivindicar el concert econòmic el 2012 com a condició per
donar suport a PSOE o PP després de les eleccions espanyoles, mentre que
ERC, tot i que defensa en el seu programa electoral la celebració d’una
consulta sobre el futur de Catalunya, també inclou la reivindicació del
concert quan acabin els cinc primers anys de l’actual sistema de
finançament, el 2013.

La història de la reivindicació del concert
econòmic per a Catalunya és una història dissortada on les nostres
misèries col·lectives s’han fet paleses amb molta cruesa. En el moment
en què es negocia l’Estatut de Sau, només dos partits, CDC i ERC,
defensen el concert en ponència. Els partits aleshores majoritaris, PSC i
PSUC, s’hi oposen. De fet, CDC només tenia tres representants i ERC un
en la Comissió dels Vint que va redactar l’avantprojecte de Sau. En
aquell moment de transició, on la Constitució era encara una eina
suficientment ambigua en alguns temes, és quan els bascos aconsegueixen
el concert. Més endavant, però, o almenys això és el que defensa Xabier
Arzallus a les seves memòries, sembla que es van obrir noves
possibilitats d’aconseguir el concert per a Catalunya, i Ramon Trias
Fargas es va quedar sol defensant-lo davant del seu partit.

La
Constitució, de fet, no obliga que el sistema de finançament autonòmic
es reguli per llei orgànica (la LOFCA). El seu article 157 indica que
l’exercici de les competències financeres de les comunitats autònomes
podria regular-se mitjançant llei orgànica però no ho exigeix. El que sí
que deixa clar és que l’Estat ha de garantir l’aplicació del principi
de solidaritat. En qualsevol cas, tot i que la Constitució espanyola no
prohibeix explícitament, el sistema de concert, la interpretació que en
matèria de finançament autonòmic ha fet el Tribunal Constitucional el fa
impossible. De fet, el final del procés de reforma estatutària haurà
representat per a Catalunya un veritable autogol.

L’Estatut del
2006 és una llei llarga i farragosa, més semblant a un reglament que a
una Constitució. Aquest detall excessiu, després de passar el ribot de
les Corts i el del Constitucional, ha acabat tornant-se com un bumerang
contra l’autogovern català. Així, la sentència del Constitucional, en
clarificar les contradiccions entre les funcions dels òrgans
multilaterals i els òrgans bilaterals, ha deixat reduïda a res la
possibilitat que mai hi hagi una relació econòmica bilateral entre la
Generalitat i l’Estat. La comissió mixta només té la funció d’acostar
posicions amb caràcter previ a la negociació multilateral, o bé la de
concretar l’aplicació dels recursos previstos en el sistema de
finançament multilateral establert per les Corts espanyoles.

Però
potser el que representa millor el veritable autogol que ha estat
aquest Estatut és el seu article 206, on queda claríssim, i així ho
referma la sentència, que els mecanismes d’anivellament i solidaritat
seran fixats per l’Estat. Encara que en el millor dels casos
aconseguíssim que l’Estat ens cedís la recaptació dels seus impostos,
els ingressos per a Catalunya serien determinats per l’Estat i
s’adoptarien en el Consell de Política Fiscal i Financera, l’òrgan
multilateral on l’Estat exerceix les funcions de cooperació i
coordinació. De fet, la sentència diu textualment que las decisions
tendents a garantir la suficiència financera de les comunitats autònomes
han d’adoptar-se amb caràcter general i de manera homogènia per a tot
el sistema, i en conseqüència han de ser adoptats per l’Estat i en
l’àmbit estatal d’actuació.

Per tant, com Sísif, estem condemnats a veure rodolar la roca de nou per la muntanya. L’Estatut que regeix la nostra autonomia fa impossible un sistema com el concert, on bilateralment negociaríem l’aportació a la solidaritat. Ha quedat clar que en el règim autonòmic espanyol serà l’Estat qui decidirà quina ha de ser la nostra aportació a la solidaritat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!