El bloc de l'Elisenda Paluzie

La
sentència del Tribunal Constitucional ha estat especialment demolidora en
llengua, justícia i reconeixement nacional. En finançament, el ribot ja va fer
la seva funció principal en el pas de l’Estatut per les Corts espanyoles.

Així,
el 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar un sistema de finançament similar
al concert, on la
Generalitat havia de recaptar tots els impostos i de manera
bilateral acordar l’aportació amb l’Estat. La diferència amb el concert basc
era que no només s’havia de contribuir a finançar els serveis estatals sinó que
també s’havia de fer una aportació destinada a la solidaritat amb les altres
comunitats autònomes. Però el poder de negociació de la Generalitat millorava
exponencialment. Després de les esmenes del PSC-PSOE i de la “negociació” entre
CiU i PSOE-PSC, amb uns termes de l’acord incomplerts l’endemà de les eleccions
del 2006, es va retornar a un sistema on és l’Estat qui determina els recursos
que pertoquen a les comunitats autònomes. Centenars d’economistes vam advertir
en el manifest “Economistes pel No” que la Generalitat
continuaria condemnada a un sistema de negociació multilateral, on l’Estat
retindria tot el poder de negociació, que acabaria plasmant en la LOFCA.

Efectivament,
ara fa exactament un any i després d’unes negociacions vodevilesques amb
presidents de comunitats autònomes entrant i sortint de la Moncloa, es va tancar
l’acord de finançament, i a la tardor s’aprovava la LOFCA al Congrés dels
Diputats.   M’estalvio l’espectacle del
cap de setmana del pissarrí i la calculadora a la seu d’ERC perquè el temps
demostrarà (quan hi hagi dades liquidades) que aquesta haurà estat una escena
més del trist sainet en què està instal·lada la política catalana des de fa
anys.

Bé, la
sentència ha acabat de podar allò que podia generar algun dubte respecte del
poder absolut de l’Estat alhora de determinar el finançament de la Generalitat. En
aquest cas, no ha calgut anular gaires articles (dos incisos en dos articles) i
n’hi ha hagut prou amb la interpretació per deixar ben clar qui té la paella
pel mànec.

Així,
en primer lloc, la sentència ha clarificat per la via interpretativa que la Comissió Mixta només és una
comparsa del Consejo de Política Fiscal y
Financiera, l’organisme multilateral on seuen les comunitats autònomes de
règim comú i l’Estat. Les decisions que afecten a la coordinació de la hisenda
estatal, i al principi de solidaritat consagrat a la Constitució s’han
d’adoptar en el organisme multilateral, i llur determinació final correspon a
les Corts Generals (LOFCA). La Comissió
Mixta només és un instrument per apropar posicions!

L’article
206 de l’Estatut era especialment rellevant perquè establia que  els recursos de la Generalitat es podien
ajustar en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat i
aclaria que «Els nivells esmentats són fixats per l’Estat». El 206.3 establia
el principi de l’anivellament parcial, segons el qual només s’havia d’igualar
la prestació de serveis socials essencials, i en la resta de serveis, Catalunya
havia de rebre més, en funció del seu esforç fiscal superior. A la pràctica, la LOFCA no va aplicar aquest
principi. Ara, amb l’anul·lació de l’incís “en funció del seu esforç fiscal
superior” ja no queda lloc a dubte.

Pel
que fa al principi d’ordinalitat, la sentència no el toca, tot i que en fa una
interpretació enrevessada, que encara confon més el que ja va sortir ben barroc
del Parlament de Catalunya. De fet, se’n poden fer interpretacions ben diverses
d’aquell redactat. Ara bé, la que en feia el Conseller Castells ja no es va
complir en la darrera LOFCA. Catalunya que és la tercera comunitat en recaptació per càpita de tributs cedits i en canvi ha
ocupat en els darrers anys el desè o l’onzè lloc en recursos per càpita del
finançament autonòmic, no serà la tercera en finançament per càpita. Les
darreres estimacions publicades del nou model de finançament la continuen
situant en el desè lloc.

I
finalment, la disposició addicional tercera sobre les inversions perd tota
efectivitat. Aquí, s’ha seguit la línia de l’advocat de l’Estat, qui entenia
que es tractava d’un mer compromís polític que no vinculava al legislador
pressupostari. De fet, el Constitucional afirma que els compromisos
pressupostaris formalitzats en un Estatut d’Autonomia no constitueixen “un recurs
que l’Estat hagi de consignar obligatòriament en els pressupostos generals de
cada exercici econòmic”, frase ben il·lustrativa de la consideració que els
Estatuts d’Autonomia tenen en l’ordenament jurídic espanyol.

Article publicat al diar Avui el 18 de juliol de 2010.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!