El bloc de l'Elisenda Paluzie

El
28 de juny el Tribunal Constitucional va emetre el veredicte sobre els recurs
d’inconstitucionalitat plantejat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya. El veredicte és especialment dur en llengua i justícia.  Pel que fa a finançament, anul·la un fragment
de l’article referent a l’anivellament parcial (el 206.3) i un altre de
l’article sobre el finançament local (el 208). Pel que fa a la part
interpretativa, es veuen afectades l’ordinalitat (el 206.5), la comissió mixta
d’afers econòmics i fiscals Estat-Generalitat (el 210), la disposició
addicional tercera sobre les infraestructures, i les disposicions addicionals
vuitena, novena i desena (cessió de l’IRPF, els impostos especials i l’IVA).

De
fet, a diferència del que ha passat amb la llengua, la gran retallada,
l’enderrocament del sistema de finançament aprovat pel Parlament de Catalunya, ja
es va fer en el pas de l’Estatut per les Corts espanyoles. D’un model similar
al concert, on Catalunya recaptava tots els seus impostos i aportava a l’Estat
una contribució per finançar els serveis estatals i la solidaritat amb altres
comunitats autònomes, es va passar a un sistema semblant al vigent des de l’any
1980, on és l’Estat qui determina els recursos que pertoquen a les comunitats
autònomes.

Així,
l’article 201.1 estableix que les finances de la Generalitat es regulen
per la Constitució,
l’Estatut i la LOFCA,
mentre que l’article 206.1 detalla el funcionament del sistema. El sistema de
finançament fixa les necessitats de despesa de la Generalitat de
Catalunya. Aquestes necessitats es cobreixen amb els tributs cedits i la
participació en impostos estatals. Aquests recursos s’ajustaran en més o en
menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. L’article 206.3 acaba amb
una afirmació especialment aclaridora: “Els nivells esmentats (d’anivellament i solidaritat)
són fixats per l’Estat”.

Ara
bé, el nou Estatut incorporava uns principis, més favorables per a Catalunya,
segons com haguessin estat interpretats. Entre ells, el de l’anivellament
parcial descrit a l’article 206.3. La seva redacció era especialment
enrevessada: “Els recursos financers
de què disposi la
Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de
finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la
solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d’educació,
de sanitat i altres serveis socials essencials de l’estat del benestar prestats
pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de
l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.”

Aquest
principi era genèric i interpretable. Així des de Catalunya, se’n feia la
interpretació que només s’havia d’igualar la prestació de serveis socials
essencials, i en la resta de serveis, Catalunya havia de rebre més, en funció
del seu esforç fiscal superior. A la pràctica, el nou model de finançament no
va fer-ne aquesta interpretació, i de fet en el nou model no hi ha anivellament
parcial sinó total. Ara, amb l’anulació de l’incís “en funció del seu esforç
fiscal superior” ja no queda lloc a dubte.

La
meva previsió és que aquesta sentència no tindrà cap efecte sobre la LOFCA aprovada fa uns mesos,
atès que ja no s’hi va aplicar el principi de l’anivellament parcial. Pel que
fa als articles que no s’anul·len sinó que s’interpreten, en farem una
valoració quan es publiqui el text de la sentència, atès que de moment només se
n’han filtrat extractes en un diari. Tot i així, ja podem anticipar que aquesta
interpretació anirà en la línia de la que ja ha fet l’Estat a la nova LOFCA, perquè
ja no s’hi compleix el principi d’ordinalitat tal i com s’havia interpretat des
de Catalunya. I pel que fa a les infraestructures, es refermarà que les Corts
espanyoles són lliures d’aprovar les partides que vulguin en els pressupostos
generals de l’Estat, en els tres anys que queden de vigència d’aquesta
disposició.

Article publicat al Suplement l’Econòmic, dissabte 10 de juliol de 2010

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!