18 de juliol de 2010
0 comentaris

Xarop de bastó (Article de l’Avui)

Aquest gener, el
professor de la
Universitat de Nova York i un dels pocs economistes que va
predir la crisi financera, Nouriel Roubini, advertia al Fòrum Econòmic Mundial
de Davos i en un article al Financial
Times
que la caiguda d’Espanya seria un desastre per a la zona Euro, i que
per evitar-la calia un pla de consolidació fiscal creïble amb retallades dràstiques
de la despesa pública enlloc de pujades d’impostos, per aconseguir una
devaluació interna mitjançant baixades salarials i reformes estructurals
generadores de competitivitat. Bé, el pla ja és aquí. Tard i malament, però
inevitable.


 

Podem lamentar-nos
per les oportunitats perdudes en temps de bonança econòmica, pels enganys
repetits del govern espanyol i del seu president, Rodríguez Zapatero, negant
l’existència de la crisi durant mesos, per les mesures equivocades preses en
els més de dos anys que han passat des de l’esclat d’aquesta, però això no
canviarà la necessitat de l’ajust dràstic. I la forma més ràpida i indolora de
reduir la despesa pública en un moment en que l’atur a Espanya ha superat la
barrera del 20% (i a Catalunya ratlla el 18%), és la retallada salarial dels
funcionaris, que haurem d’intercanviar seguretat per sacrifici monetari.

És evident que
algunes de les mesures que s’han defensat aquests darrers dies, com la de la
supressió dels ministeris espanyols amb competències traspassades a les
comunitats autònomes són totalment raonables i fa anys que s’haurien d’haver
pres. De fet, en alguns casos hi ha ministeris, com el de l’habitatge, que no
s’haurien d’haver creat mai. Però d’un dia per l’altre, ni es poden despatxar
tots els funcionaris d’aquests ministeris, ni suprimir moltes de les seves
partides de despesa. En tot cas, aquesta és una de les reformes del sector
estatal espanyol que cal abordar d’immediat. Quin sentit té mantenir ministeris
sencers dedicats a matèries respecte a les quals no tenen competències?

Una altra de les
reformes que s’hagués hagut de fer és la del mercat de treball. Ara fa un any,
cent economistes prestigiosos signaven un manifest on advertien de la
necessitat ineludible d’acabar amb la dualitat laboral. La diferència entre
l’elevada protecció dels contractes indefinits (45 dies per any treballat en
els acomiadaments improcedents, de les més altes de l’OCDE) i la baixa
indemnització dels contractes temporals (8 dies de salari per any i a vegades
res) ha generat un mercat dual, amb un taxa de temporalitat excessivament
elevada (30%), col·lectius desprotegits i una baixa utilització del treball a
temps parcial.

En temps de crisi,
adquireixen proporcions més grotesques les inversions de nou ric fetes en temps
de bonança. La inversió faraònica de l’AVE a l’Estat espanyol, amb una
estructura radial al voltant de Madrid i connexions amb punts de baixíssima
activitat econòmica ha estat una de les decisions econòmiques més ineficients
preses en els darrers anys. Quina diferència amb una via de mercaderies que
connectés l’eix mediterrani (que acumula el 40% de les exportacions de l’Estat)
amb Europa, inversió molt més barata i rendible.

Ara fa quatre anys,
en un casament a Valladolid d’uns companys de doctorat, la família francesa del
nuvi em preguntava astorada qui compraria tots aquells pisos i cases. Els
afores de la ciutat eren plens de projectes immobiliaris a mig fer,
d’urbanitzacions d’adossats i d’edificis de pisos al bell mig dels camps de
blat, sense nuclis urbans, ni serveis, al mig de l’erm de la messeta
castellana. La resposta dels vallisoletans: l’arribada de l’AVE farà que gent que
treballa a Madrid visqui a Valladolid. No hi he tornat per veure quants
d’aquells pisos segueixen a mig fer, ni quants estan encara en venda, però les
proporcions de l’esclat de la bombolla immobiliària viscuda estan en línia amb
la magnitud que aquesta va adquirir a l’Estat espanyol.

 

En aquest marc, i
malgrat que a Catalunya hi ha sobreviscut amb moltes dificultats una estructura
productiva pròpia formada per petites i mitjanes empreses orientades a
l’exportació, ha estat impossible bastir un model econòmic propi. La
dependència política ha arrossegat el país al projecte espanyol de nous rics, i
molts catalans també hi han participat directament.

 Però de les grans
crisis també sorgeixen grans oportunitats. A Catalunya, sobreviuran aquells
projectes empresarials que van fer el que tocava en els anys de creixement i
que ara estan resistint gràcies als mercats exteriors. S’obre també la
possibilitat d’afrontar amb realisme les reformes del sistema educatiu
necessàries i les reformes del sector públic que el facin més eficient.

Per a algunes
d’aquestes polítiques es disposa d’instruments propis però per a moltes altres,
les competències segueixen en mans de l’Estat. S’obre, però, una oportunitat
política:  una Espanya amb risc
d’argentinització està contribuint a obrir els ulls a molts ciutadans d’aquest
país, i el viratge del catalanisme cap a l’independentisme ja ha passat a ser
un fenomen demoscòpic que ni la premsa més reticent pot obviar. 

Publicat al diari Avui el 23 de maig de 2010

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!