“Bancs i totxo” (Article de l’Avui)
Les set principals entitats financeres espanyoles van adquirir 7.747
milions en actius immobiliaris el 2008. S’han quedat immobles a canvi
del deute que algunes promotores no podien pagar. De moment, aquesta
xifra és només una petita proporció dels 315.444 milions en préstecs
als promotors. Aquests són els actius tòxics de la banca espanyola.
ara, la seva comptabilització com a actius en lloc de crèdits
incobrables evitarà que els balanços dels bancs reflecteixen pèrdues,
però tard o d’hora caldrà donar una sortida a aquests actius. Vendre’ls
a preus baixos és la possibilitat més factible, tot i que implicarà que
els bancs hi perdin diners. En aquest sentit, és important tenir
presents les recomanacions de la darrera missió de l’FMI a l’Estat.
En el mercat de l’habitatge, l’FMI recomana activar el lloguer i, en
canvi, s’oposa a la construcció de nous habitatges protegits que
incrementin el parc immobiliari. També considera els ajuts públics al
lloguer preferibles als subsidis a la propietat. Les divisions
immobiliàries dels bancs i caixes s’han especialitzat en la venda
d’immobles, però val la pena tenir en compte experiències com la de
l’Obra Social de La Caixa, amb els seus projectes d’habitatges de
lloguer assequible. En un context de crisi, on l’augment de l’atur està
impossibilitant el pagament d’hipoteques a milers de persones,
incrementar l’oferta disponible de lloguer és una necessitat
inajornable.
Article publicat al diari Avui, el dissabte 7 de febrer de 2009.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’habitatge social no es ven, es lloga.
I cadascú paga segons els seus ingressos.
La toxicitat la van generar els mateixos bancs, quie prestaren diner a gent poc professional i que entrà en la indústria edilícia com podien haver-ho fet a la del tèxtil. Com a simples ‘franctiradors’. I sé de què en parle. Anton Costas en parlava ja del cas de la ‘bombolla immobiliària’ farà ja 5 o 6 sis anys. Amb el criteri del qual he dissentit contínuament des d’aleshores. Ara, el que està passant és que hi ha voltors, o eixams de voltors: banca privada que intenta mantenir el bé material a l’espera de que torne a eixir el sol. Igual hi ha grupusuls proiivats que han fet barca per ajuntar beneficis i ‘ajudar’ a ofegar a aquells que hi havien invertit en promocions. Els estan eixint les compres d’habitatges, en edificis sencers a preu de 60.000 € per peça. O ells o els bancs. És a dir, ens trobem en un moment on cada fulla de la tisora ataca per un costat. I això no té res a veure amb la toxicitat estadounidenca. En eixe sentit E. Reyna i E. Lacalle tenen raó. El fet material edificatori no té res a veure amb d’altres casos -tecnològics- de les acaballes dels ’90 i primeria dels 2000.
Habitatge onstruït en tens de dues menes: el de recent creació i l’antic. El primer el pots destinar a llogar, però em demane:
Què més ens importa si el lloguem a un o implementem una mena de lloguer-adquisició percentual del mateix habitatge? A l’estil suís, alemany, etc, en comptes del sistema hipotecari francès a l’ús.
La maquinària de la construcció tampoc fóra convenient aturar-la:
parlar de ‘totxos’ no deixa d’ésser una manera pejorativa d’una indústria que ho mou tot. Quan el que cal és una major industrialització i implementació de metodologies que tenim ja al nostre abast. Parlem de la BASF, CEMARSA, BETTON, HILTI, etc. resines epoxídiques, ancoratges de precisió, etc.
En parlar-te d’això t’estic intentant d’introduir en el camí de la sostenibilitat. NO hi ha camí més sostenible que allò antic i vell siga renovellat i, si de cas, llogat, veges un cas que vaig induir durant 10 anys:
INÈDIT.
i un altre de venda a preu molt econòmic.
En darrera instància, és per on els españols, cerquen la drecera: les grans infrastructures. També el FMI n’ha parlat. I això, a tu i a mi ens hauria de preocupar: les faran contra la nostra societat, no a favor.
Per dir-ho ras i curt: estem condemnats a cercar solucions des de la sempiterna indústria de la construcció. Ni que siga fent patents d’habitatges prefabricats afegint-li el valor de les energies renovables.
Rep una salutació cordial.
PS/ Espere haver arribat a ser prou clar: si no, envia’m un correu.
De fet en part d’aquest article (segon paràgref) expliques el que ja va passar als anys 90. Recordo una morositat molt elevada i moltes entitats financeres carregades de finques adquirides en resposta als impagats, però també recordo que el lloguer no era factible per què la cultura dels ciutadans en aquells moments no portava en aquella direcció. La solució va ser crear immobiliàries (dels pròpis bancs , caixes) destinades a la venda de les finques en stoc, sortint així dels balanços. Ex. de la secció d’immobles a Building Center i d’aquest a Immobiliària Colonial.
Tots els bancs poden tenir l’iniciativa de La Caixa amb les seves obres socials si son caixes d’estalvi i fundacions si son bancs, encara que tambè ho poden fer qualsevol immobiliària carregada d’edificis que no surten. Ningú els nega la possibilitat d’oferir les seves finques al públic en lloguers assequibles i opcions de compra, o contactar amb els ajuntaments o governs autonòmics per què els facilitin aquesta sortida més de correcta. Tots i sortiriem guanyant.