Donem la benvinguda a un any que ja sabem d’antuvi que serà dur. Més impostos, menys despesa pública, menys activitat econòmica i més desocupats. Però caldria convertir la crisi en una oportunitat. Etimològicament crisi és decisió, i el nostre poble necessita prendre decisions inajornables. Decidir tard és limitar les opcions a l’abast, i fins i tot quedar-se sense opcions. Catalunya ha passat els anys de creixement econòmic amb un estat que ha jugat a la seva contra, i deixant-se arrossegar per un model de creixement equivocat. Malgrat que a Catalunya s’han comès errors, és l’estat qui ha tingut les eines per a fer política de debò i són els governs espanyols els que han fet una política econòmica de nou ric, sense abordar les reformes estructurals necessàries, i fomentant la cultura del subsidi i la despesa improductiva.
Les retallades i els ajustos pressupostaris no solucionaran la crisi, si no hi ha un canvi de cultura, tornant a la cultura de l’esforç, fomentant l’estalvi i la inversió productiva, millorant la formació, fomentant la mobilitat i també l’assumpció de responsabilitats i de riscos. Hi podem contribuir tots, des de les responsabilitats individuals a les col·lectives. Però, hem de ser conscients que al nostre país abordem aquest procés amb plom a les ales.
Espanya utilitza la crisi per acabar de reduir el nostre país a la subordinació econòmica i política. Cal obrir els ulls: no hi haurà cap voluntat política de tractar de manera justa Catalunya. El pacte fiscal ha nascut mort, com mort és l’estatut, i el catalanisme ha d’abordar sense més dilacions el projecte cap a la independència. Amb tota la pedagogia necessària, però també amb tota la decisió política. El partit avui majoritari haurà de triar entre continuar fent la viu viu dirigint una Generalitat convertida en una gestoria escanyada i cada cop més impopular o menant un projecte polític amb un horitzó clar de llibertat, mentre que l’independentisme esmicolat i enemistat hauria de desar les rancúnies al calaix i sumar, d’una manera o altra, el màxim de voluntats en un projecte esperançador.
Europa tard o d’hora se’n sortirà i valdria la pena de participar en el renaixement europeu amb la nostra personalitat política restaurada. La nació catalana va néixer formant part d’un dels primers imperis europeus i ha de contribuir en peu d’igualtat amb els altres pobles europeus a la reconstrucció política i econòmica d’Europa.