L'espiral del silenci

Tot allò que Aristòtil no va preveure

Xais, xats (Els xuts fagociten xats)

els xuts fagociten xats
al tren,
a la feina,
en audiència amb l’Il·lm. Sr. Roca i
llisquen el dit pel vidre.
La merda s’hi amaga darrera
i se l’empassen sense filtre,
remugant com xais.
Però els xots diuen que piulen.

L’abraçada de l’ós,
la tos del tuberculós:
camps inundats amb l’esput immediat i
sembra amb bilis i vòmit.
Aquí, els camps són erms i el paisatge, àrid.
Ja només sobreviuen els qui tenen més estómac
o el pap més ple.

Oblidem-nos de Sinera, de Santanyí,
dels paisatges cultivats.
La gent ja no et saluda pel carrer, Mahalta,
ni pel carrer ni per enlloc.
En Ferrater ho deia:
“a cada arbre
que ens cobreix d’ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi”.

Aquí no es pensa. Es drena.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per enricrodon | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent