Poema a una desconeguda (en dues parts)

Anotació

De u al set (Dau al set, estimat Brossa)
T’ho diré de primeres:
Perquè no sóc home de segones,
(Tot i que creguis que la meva dimensió és la tercera!):
Ara sento que, de paret, n’estic trencant la quarta
per arribar, al ritme beethovenià de la cinquena
a l’avantsala de tot plegat, a la frase sisena
per arribar a preguntar-te… Tocaves un do setena?

Acord sobre l’octava
De cor, no hi estic d’acord:
se li pot treure molt més suc al record d’un Sol acord.
O potser a un La sol.
Sí. Acordem-ho cordialment amb l’acordionista,
que no ho faci a contracor, que ho executi amb el talent que el destí li Do.
Re, fàcil: Nuem el pacte amb llaç, corda i cordura
perquè de Mi no surti el caradura que,
amb cara de corder misericordi,
sigui l’incordi que Fa ennuvolar el Sol.

(Ai Las! I Si…)

Els diaris madrilenys maltracten el català

Imatge

Aquesta és la conclusió de l’estudi Mèdia.cat “L’actualitat de la llengua catalana a les portades de la premsa madrilenya (2011–14)”.

Recentment, el portal d’anàlisi crític dels mitjans Mèdia.cat, en col·laboració amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Catalunya, van publicar-me un estudi sobre el tractament mediàtic de la llengua catalana a les portades dels diaris editats a Madrid.

L’anàlisi abarca des del novembre del 2011 fins al 30 d’agost de 2014, i té com objectiu mesurar alguns paràmetres de l’enfocament i el punt de vista de la premsa espanyola sobre aquesta qüestió. Això implica que analitza, entre d’altres coses, com s’ha enfocat la proposta i implementació de la LOMCE (o Llei Wert).

En total, es van analitzar un total de 4.036 portades. I alguns dels resultats són sorprenents. Per exemple, es conclou que només un 2,4% del total de portades recullen algun tipus d’informació sobre la llengua catalana. Però quan ho fan, la majoria de cops (un 60%), ho fan des d’una perspectiva negativa.

També sobta que el 90% de les portades fan referència a Catalunya i només un 1% al País Valencià. O que gairebé 9 de cada 10 notícies en portada s’enfoquin des d’un punt de vista polític (66%) o judicial (22%).

Si voleu accedir a l’estudi complet, el podreu trobar seguint aquest enllaç. Hi trobareu gràfiques i dades més concretes.

L’actualitat de la llengua catalana a les portades de la premsa madrilenya (2011 – 2014). Mèdia.cat

 

 

Oferta de feina – Gran multinacional sector serveis

Empresa multinacional en expansió i especialitzada en el sector serveis, amb una alta implicació social i amb projecció internacional, busca un treballador per a les seves oficines centrals a Barcelona. 

L’empresa busca una persona jove, proactiva i amb bona presència interessada en el món de l’empresa i amb estudis superiors.

Es valoraran els estudis en universitats internacionals, en especial, màsters i doctorats als Estats Units relacionats amb la gestió i el management.

[— Així m’agrada Garcia. A Pollastres Putelles S.A. sempre aspirem als millors. I amb bona presència. Que siguin guapos. Aquí no treballa qualsevol mindundi. Prossegueixi.]

Funcions a desenvolupar

  • Contacte internacional amb els proveïdors i clients de l’empresa.
  • Suport a la negociació de nous productes.
  • Gestió diària de comandes.
  • TLX-FTW i GROAR-ROLF
[— Garcia, només necessitem a un xavalet jove que ens agafi el telèfon perquè no en tenim ni papa d’idiomes més enllà del català! I què volen dir les últimes sigles?

 — Ni idea senyor Putelles. Però miri, Indiplex ho demana a tot arreu. I H&N també. Nosaltres no serem menys, no?]

Aptituds i coneixements
És necessari que els candidats dominin amb nivell de negociació professional el català, el castellà, l’anglès, el francès, el xinès i l’alemany. Es valoraran positivament coneixements en àrab i polonès.

Domini alt d’eines ofimàtiques: bases de dades, fulls de càlcul i processadors de textos. És necessari, també, tenir coneixements en eines de disseny industrial i de maquetació de webs.

[— Home, sí que és cert que parlar idiomes és important. Però la comanda més llunyana que hem fet és a aquell francès de Centelles… Vol dir que no està exagerant, Garcia? Que jo sé que vostè domina de recursos humans però…

— Vostè vol el millor treballador, senyor Putelles? Doncs deixi’m fer. Que ara tothom parla mil idiomes, home.]

Experiència laboral
Per optar al lloc de feina és imprescindible tenir una experiència mínima de cinc anys en el terreny de la psicologia conductista, de l’enginyeria aeroespacial i d’origami aplicat a l’empresa

[— S’està passant, Garcia. Només necessitem un nanet que cobri poc i que ens aixequi el telèfon de tant en tant! Enginyeria aeroespacial? Origami?!

— Deixi’m fer, Senyor Putelles, deixi’m fer. Que ara tothom estudia molt i fa milers de coses a la vegada. No veu que la joventut està preparadíssima?]

Condicions laborals
6 mesos de prova amb una jornada de 40 h/setmanals (es requereix flexibilitat als caps de setmana, en especial a les nits). Sou fix basat en el Sou Mínim Interprofessional amb un variable segons els beneficis de l’empresa. 

[— Vostè és un crack, Garcia. Però si fa dotze anys que l’empresa maquilla resultats. Si vivim de les subvencions de la Generalitat! Qui piqui aquí, 600€ i gràcies. I segur que li podem fer alguna jugada de sotamà. ÉS UN CRACK!]

Contacte

Els candidats interessats han d’adjuntar el seu CV a través d’aquest enllaç. Tots aquells candidats que no compleixin aquest perfil seran automàticament descartats.

[— Hòstia, Garcia, jo no sabia que se li donava tan bé això de vendre fum! Es mereix un augment de sou. 

— Doncs esperi’s a veure com li llogo el zulo aquell que té vora Ciutat Meridiana. M’està venint tot al cap: “Finca regia, acollidor, perfecte per a parelles, ideal per a gent senzilla…”. I merci per l’augment!]

*** Així m’imagino jo que escriuen les ofertes de feina. Rient-se bastant a la cara dels qui busquen i s’acaben trobant amb això. ***

Paradigma de l’inconformisme (1) – L’essència

Et vull escriure cançons tan boniques i harmonioses com tu quan et lleves al meu costat, i et miro i m’embadaleixo, i m’abstrec del món i només tinc ulls, mans i boca per als teus ulls, les teves mans i la teva boca.
Però no ho faré.

Et vull escriure cançons tan boniques com tu quan et lleves al meu costat.
Però no ho faré.

Et vull escriure cançons tan boniques com tu.
Però no ho faré.

Et vull escriure cançons.
Però no ho faré.

Et vull escriure.
Però no ho faré.

Et vull.
I ho faré tota la vida.

 


Dècimes de segon

Els cinc soldats de l’escamot d’afusellament van obeir l’ordre sense plantejar-s’ho ni una mil·lèsima de segon. Sense dubtar, van obrir la recambra dels seus màusers amb un soroll sec i metàl·lic. Gairebé a l’uníson, van col·locar-hi una bala amb precisió militar i van tornar a tancar la recambra. La mort es presagiava.

Just al seu davant, cinc homes justos alineats davant del mur exterior del castell, ara convertit en caserna militar. Descalços sobre la neu i amb els ulls embenats, tot el que duien a sobre eren els parracs que quedaven del que anys enrere havien estat uniformes de presoner. Ara només eren bèsties empestades en mans dels seus captors. Però encara ara conservaven en la seva presència la dignitat dels homes justos.

Havien comès el pitjor dels crims: discrepar. I havien disparat paraules, les armes més mortíferes. Elles havien escrit també el seu final.

Tots tremolaven de fred, d’angúnia, de por. Tots estaven mig arraulits, demanant clemència, somicant per una ja impossible redempció, per un miracle ateu, per un què-sé-jo si tot el que em queda és el plor. Tots menys aquella puta rata traïdora del mig.

— Soldats! Apuntin!

Els cinc soldats de l’escamot d’afusellament van obeir l’ordre sense plantejar-s’ho ni una mil·lèsima de segon. Sense dubtar, van col·locar el punt de mira en un dels caps dels condemnats. El jove Armand Batalla també ho va fer. Va triar la testa d’aquella rata fastigosa i moribunda que es mantenia completament dreta, simplement, perquè el tenia just davant.

Ja feia un parell d’anys, des de la seva inscripció a les Joventuts Veritables, que l’Armand Batalla havia desitjat empunyar un fusell per defensar la Veritat, i de pas, eliminar tota aquella escòria que escampava la Mentida per arreu on passava. “Aquest és el futur que els hi espera a tots els enemics de la Veritat Absoluta i Inalienable”, pensava mentre mirava la cara d’aquell càncer al qual extirparia la vida en uns segons. S’ho mereixia. Per filldeputa. Per heretge. Per excretar i vomitar totes les mentides que no havia escoltat mai dir però que estava segur que excretava i vomitava en contra de la Veritat. Què collons. Perquè sí.

En aquell instant, la bena de l’heretge filldeputa vomitador va lliscar-li inesperadament de la cara i va reposar lentament sobre de la neu. Després de dos eterns segons de desconcert entre la tropa, el capità va córrer a recol·locar-li, però a mig camí s’ho va repensar i va donar l’ordre de treure la bena a la resta de desgraciats. D’aquesta manera, l’última cara que veurien seria la seva, la d’un capità disposat a donar-ho tot per la Veritat.

Durant aquell lapse de temps, la mirada del jove Armand i de la rata traïdora es van creuar. Aquells ulls rígids i castigats encara conservaven una essència de benevolència. Allò va astorar al jove Armand Batalla. Perquè coneixia aquella mirada. Perquè coneixia a aquell home.

No en tenia cap dubte. Era el mestre Besora. El mestre Besora que li havia ensenyat a llegir i a escriure, a xutar una pilota i a distingir que les gallines fan coc-coc i que els grills fan cric-cric. Com collons el mestre Besora havia acabat davant del seu fusell, esperant entomar una bala que ell, el seu deixeble, li incrustaria en el crani?

Una suor freda va començar a baixar-li per l’esquena. La vista se li havia entelat. Al cap només li ressonaven totes les lliçons que el mestre li havia ensenyat a l’escola del poble. No podia ser veritat. Ell, el petit de ca’l Batalla no podia ser el botxí del mestre Besora.

Collons de be. Només era un nen vingut a més. Un nen amb un fusell a les mans. No era just que allò li passés a ell. Havia de fer alguna cosa. Ràpid, Armand. Pensa. Pensa, malgrat que les Joventuts Veritables et van desposseir d’aquest talent. Pensa, maleït sia! Però quan els pensaments estaven a punt d’aflorar, el capità cridà:

— Soldats! Foc!

Els cinc soldats de l’escamot d’afusellament van obeir l’ordre sense plantejar-s’ho ni una mil·lèsima de segon. Sense dubtar, van prémer el gallet. El jove Armand Batalla va torçar lleugerament el fusell amb un reflex instintiu i va tibar-lo fins al fons. Cinc eixordadores explosions van perforar els timpans dels presents. Durant el següent segon, el mestre Besora i els altres van caure com mosques amb el cap esberlat sobre la neu. S’havia acabat.

No van passar ni cinc segons i el capità manà:

— Batalla, li ha tocat. Ruixi amb benzina aquesta carronya i faci-la desaparèixer. Aquí no ha passat res. Els altres, a fer ronda pel perímetre de la caserna.

Pas a pas, els seus companys d’escamot es van dispersar cap a l’interior del recinte. El capità, per la seva banda, ja enfilava camí amunt cap a la cantina. El jove Armand Batalla va començar a preparar la pira. Allà no havia passat res. O, com a mínim, havia de semblar-ho. Va començar a apilar els cadàvers, maleint la seva dissort.

Però un cop desaparegueren tots de la seva vista, es dirigí cap al mur, comprovà que la bala s’hi havia incrustat i li mussità a l’orella: “Mestre, aixequi’s i fotem el camp d’aquí, que ens hi va la pell!”. Mestre i alumne no s’ho van pensar dues vegades. Aquell era el tret de sortida. No més sentir-lo, van arrencar a córrer esperitats fins al refugi més proper.

Verd (o depressió postvacacional)

Miro per la finestra i veig verd. Tot és verd, el magnolier, les plantes de jardí, els pins, els arbres que coronen la serralada i, fins i tot, la brutícia que van deixar les últimes pluges al vidre. Verd que t’estimo verd, perquè verd no és esperança. Verd és llibertat i dignitat.

A fora tot és verd, menys un dels arbres, que és gris. Gris fosc, gris negre, gris mort. Imagino que espera la calor per tornar a ressorgir de la letargia. Però, fins llavors, serà la nota dissonant, la taca que embrutarà l’idil·li. 

Ara miro dins d’aquesta oficina. I malgrat que les parets són vainilla, que l’escriptori és ocre i que el sostre és blanc, ho veig tot gris fosc, gris negre, gris mort. Sóc l’ostracisme en persona. Sóc gris ostra i sento que estic dins d’un toc de queda infinit que m’he autoimposat, per contracte, a canvi de quatre rals que no ho compensen. Dins d’aquest toc de queda, què queda del meu tot? On queda el meu verd i per què tothom em va convèncer per a que renunciés a ell?

Em sento terra erma. Em sento mar sense onades. Però no et pensis que em torturo o que pateixo. Ni de bon tros, perquè a hores d’ara ja sabràs que aquestes línies, aquests esbossos mal escrits, són l’únic que ara veig verd.

Coure (Conte curt)

Hi ha un dia en que tot canvia. Hi ha un moment on tot acaba tenint sentit. I també hi ha obsessions que perduren en el temps i que arriben a condicionar la vida d’algú, com en el cas dels protagonistes d’aquesta història, on el coure és l’element central de la narració.

Malgrat que no és coure tot el que brilla.

COURE

1

Feia mitja hora que s’havia llevat. I va fer com sempre: Va apagar el despertador amb la resignació que havia anat guanyant amb el dia a dia (tot i no haver-se acostumat mai a matinar), va córrer a la dutxa, lliscant pel passadís i maleint els cinc minuts de més que s’havia estat al llit i, just després, es va vestir amb el primer que va trobar, conjuntadíssima, com sempre, amb aquell aire dels qui no ho busquen però ho acaben trobant. Ara estava al bar de sota de casa, fent cua a la barra per demanar l’esmorzar.

Era un d’aquells bars familiars amb història, patrimoni del barri, dels de barra metàl·lica, rajoles dels anys 70, mostrador refrigerat de tapes fetes a casa i televisió sintonitzada al canal de més audiència i menys qualitat televisiva. I, per descomptat, a tot volum. I ella, estava allà, palplantada, veient les corredisses i el neguit de l’únic cambrer, mentre al seu voltant escoltava comandes de cafès i renecs per la tardança del servei a parts iguals.

Sabia que anava per llarg. Ja se sap, els col·lapses matinals sumats a les presses dels clients calen ser agafats amb calma. Tot el consol que li quedava era la televisió, que just en aquell moment emetia les notícies matinals.

Quan va aixecar el cap, s’esperava el de sempre: morts, atracaments, manifestacions o promocions encobertes de productes inservibles… Però no:

“Aquesta matinada han detingut al més important lladre de coure de Catalunya. S’estima que hauria robat entre un i tres milions d’euros d’aquest metall de les catenàries de les vies de tren de tot el territori català.”

Tot li hagués semblat d’allò més normal si no fos perquè en les imatges de la seva detenció, el lladre apareixia emmanillat, però a cara descoberta i mirant a càmera, somrient i satisfet, com si aquell fos el final que ell sempre havia esperat.

I en veure-ho, ella també va somriure, com entenent-ho tot. I el cor li va fer un salt.


 
2

Somreia. I tant que somreia. Aquell era el final que sempre havia esperat. Tant li feien els diners, la presó i la condemna, tant li feia estar privat de llibertat durant anys, perquè sabia que, a l’altra banda d’aquella càmera, algú entendria aquell somriure.

Ja feia cinc anys que es dedicava a arrencar coure. Després de deixar la feina, es va dedicar a viatjar per tot el Principat seguint el recorregut de les línies de ferrocarril, fent quilòmetres i quilòmetres per carreteres secundàries, de nord a sud, d’est a oest. Quan veia una zona poc vigilada, saltava la tanca, desconnectava l’entramat elèctric i, minuciosament, arrencava el metall. Així de fàcil, així de simple. I sempre ho feia sol. Sempre sol, sense l’ajuda de ningú, perquè si es dedicava a allò no era ni per diners ni per sobreviure. Ho feia per trobar una resposta que, fins al moment en que els agents el van sorprendre in fraganti, no havia arribat.

El cor li va fer un salt.
 

3

Va estudiar enginyeria elèctrica a la universitat perquè el cos li ho demanava. No sabia per què, però ja feia temps que ho havia decidit. Quan els seus companys de secundària somniaven en ser futbolistes, músics, escriptors o premis Nobel, ell sabia que el seu destí era estudiar enginyeria elèctrica. Li entusiasmava la idea de comprendre per què l’electricitat viatjava a través de metalls conductors i, en canvi, no tenia cap efecte en el granit o en la fusta.

I així ho va fer. Any a any, sense pena ni glòria, va anar traient-se les assignatures. El seu currículum acadèmic era el d’un alumne mitjà. Suficient per aquí, algun bé per allà, excepcionalment algun notable (un set rascat, fruït d’alguna disputa dialèctica amb algun professor condescendent) i una matrícula d’honor. Un deu.

Un deu en l’assignatura “agents i metalls conductors elèctrics”, amb un treball final excels sobre les propietats del coure com a superconductor en entramats ferroviaris. Ni ell mateix s’ho va creure quan li ho van dir. No s’ho esperava. Ni el seu professor, ni el claustre ni la seva família ni amics.

Fruit d’aquell treball li oferirien la seva primera feina com a responsable de seguretat del corrent elèctric d’una multinacional energètica, on aprendria tots els problemes que les xarxes energètiques ocasionen als fluxos de corrent elèctric del sector ferroviari.

Aquell dia, el cor li va fer un salt.

 

4

Era el dia del seu novè aniversari. Tot just anava cap a l’escola, caminant, tot cofoi, sabent que aquell era el seu dia i que res l’aturaria. Un parell de carrers abans d’arribar al seu destí va fer repàs d’inventari. A la butxaca dreta, els caramels que la mare li havia donat perquè repartís als companys de classe. A l’esquerra, la miniatura de tren que el seu pare li havia regalat uns mesos abans de morir i que sempre l’acompanyava, com un amulet de valor intangible que el protegia de tots els mals. “Perfecte, ho tinc tot”. I va continuar.

Pas a pas, metre a metre, avançava disposat a menjar-se el món (i els caramels sobrants) a ritme de la melodia de l’aniversari feliç que li rondava pel cap feia estona. Ja sabia com anaven aquelles coses, era gat vell. Però quan es disposava a girar la cantonada de Francesc Carbonell amb Passeig Sant Joan Bosco, ho va saber tot.

Eren vermells, intensos, brillants. Mai havia vist una cosa així. Era la seva primera vegada. Es movien com les onades del mar i amb la llum del sol es tornaven encara més potents, més fascinants. Eren coure. Eren pur coure convertits en cabells aferrats a la bellesa infantil d’aquella nena que s’acomiadava alegrement de la seva mare.

Llavors, posseït per l’ímpetu d’aquells que saben el que realment volen, va córrer i córrer, fins extenuar-se. I un cop va arribar al seu costat, a l’entrada de l’escola, la va mirar als ulls, li va somriure i li va donar aquella maqueta com un jurament rotund i inapel·lable que aquell moment marcaria les seves vides. Un cop l’adrenalina del moment es va exhaurir i es va adonar del que havia fet, el cos se li va inundar de por i va arrencar a córrer escales amunt.

I llavors, quan va obrir la porta de la seva classe, el cor li va donar un salt. 

L’execució de Puig i Antich i les manifestacions en contra de la pena de mort

Qui va ser Salvador Puig i Antich? Per què va morir i per quins motius ha esdevingut una icona de la barbàrie franquista? Quin va ser el context de la seva execució i i com va reaccionar la societat els dies posteriors? En aquesta entrada, el lector trobarà un repàs científic a part de la literatura escrita sobre el cas Puig i Antich per tal de respondre a totes aquestes preguntes.

 

Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 – 2 de març de 1974), militant del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), va ser condemnat pel Jutjat Militar Permanent número 3 a dues penes de mort per suposats delictes de robatori amb violència i mort del subinspector de policia Francisco Anguas Barragán el 8 de gener de 1974.

Aquesta mort es produí el 2 de març de 1973 a la sucursal del Banc Hispano-Americà del passeig Fabra i Puig 313 de Barcelona, després d’un atracament violent. En aquest episodi, Puig i Antich era el xofer del vehicle usat per fugir. I, a banda de la mort del subinspector, durant l’atracament resultà ferit Melquíades Flores, cap de comptabilitat de la sucursal. (Tolosa, 1999: 53-56). La mort d’Anguas mai va ser esclarida completament. L’historiador Antonio Téllez apunta que el policia ingressà cadàver a l’hospital amb cinc bales al cos però Puig Antich només en disparà dos. (Téllez: 2006: 98-99)

Posteriorment, Puig i Antich va ser executat a la presó Model de Barcelona, mitjançant el garrot vil, a les nou i vint del matí del dissabte 2 de març de 1974. Aquell mateix dia, a la mateixa hora, també seria executat Heinz Chez, condemnat a mort per un consell de guerra que el considerà culpable de l’assassinat d’un suboficial de la Guàrdia Civil.

És necessari precisar que el 20 de desembre de 1973, 19 dies abans del judici a Salvador Puig i Antich, el llavors president del Govern d’Espanya, Luis Carrero Blanco, va ser assassinat per la banda terrorista ETA. Tot i que es desconeix una vinculació directa entre el magnicidi i la sentència, l’investigació feta pel col·lectiu Carlota Tolosa apunta que “els sentiments dels militars estaven molt excitats des d’aquell dia i l’animadversió que sentien envers Puig i Antich repercutiria en el resultat del judici”, alhora que citen un informe intern de la Capitania General de la IV Regió Militar on s’explica que “el consell de guerra no deixarà de ser explotat en contra de la repressió i de la jurisdicció militar” (Tolosa, 1999: 108-109)

El tribunal va ser designat pel capità general Bañuls, de la IV Regió Militar. El president del tribunal va ser el coronel d’enginyers Carlos González de Pablo, mentre que els vocals van ser els capitans d’artilleria Matías Zaragoza de Viala, Fernando Mota Calderón i el capità d’infanteria José Ruiz Pando que, en un primer moment, es negà a signar la sentència de mort perquè hi estava en contra, tot i que va acabar rubricant-la. (Tolosa, 1999: 111-112)

També cal recordar que el MIL, Moviment Ibèric d’Alliberament o Movimiento Ibérico de Liberación, va ser un grup d’ideologia comunista i anarquista, alineat política i organitzativament amb els sectors sindicalistes revolucionaris del moviment obrer de Barcelona, influenciat per les teories de la guerrilla urbana, que actuà des del febrer del 1971 i que es va dissoldre a l’agost de 1973

El periodista Ramon Barnils explicaria anys més tard que “aquell dia [2 de març] Barcelona es va sentir agredida […] i tot el país i tota la part del món que va tenir notícia d’aquell fet” (Tolosa, 1999: 9). En la mateixa línia, l’advocat defensor de Puig i Antich i posterior figura destacada de Convergència Democràtica de Catalunya, Francesc Caminal, explicaria que “Molt poques vegades una ciutat com aquesta s’ha identificat tant amb un fet”.

Arran de l’execució de Puig i Antich, es van multiplicar les accions de protesta als carrers de Barcelona, en especial, a les universitats, amb manifestacions diverses. Però, tal i com indica André Cortade, l’execució de Puig i Antich torna a atraure l’atenció internacional sobre la política espanyola i sobre els aparells de repressió de l’Estat franquista, el que provoca mobilitzacions internacionals i també atemptats terroristes contra institucions espanyoles a l’estranger (Cortade, 1985: 7).

Arroyo-Rodríguez va més enllà i assenyala la dualitat de l’impacte social causat per una execució per garrot vil: “El agarrotamiento es, como acto penal performativo, no solamente explotable por y para la sociedad del espectáculo como noticia informativa o como base para producciones culturales, sino que resulta además efectivo a la hora de centrar la opinión pública y la crítica internacional sobre un sistema político anacrónico en relación a los Estados que forman parte del sistema capitalista.” (Arroyo-Rodríguez, 2007)

A aquestes consideracions cal sumar-hi l’apreciació que el col·lectiu Carlota Tolosa fa de la coincident execució de Heinz Chez. El col·lectiu considera que “la coincidència de totes dues execucions constituí una part de l’estratègia del Règim per desvirtuar el caràcter polític de l’execució de Puig i Antich.” (Tolosa, 1999: 161).

Per últim, és important establir un matís imprescindible per entendre el posterior anàlisi: Encara que Puig i Antich ha quedat en l’imaginari col·lectiu com un lluitador antifranquista, el MIL es reivindicà —alhora que ho feia extensible a la figura de Puig i Antich— com una “organización revolucionaria, que impulsa la lucha de clases, poniendo al servicio de la autoemancipación de los trabajadores una serie de medidas radicales de combate, […] todo ello, sin pretender dirigir, esforzándose por mantenerse al nivel real de la lucha de clases, sin embarcar a los trabajadores en formas de lucha que excedan de sus planteamientos concretos” .

Domínguez Rama escriuria posteriorment que en el film dedicat a la biografia de Puig i Antich s’aprecia la “superación” del franquismo como objetivo a derribar o cambiar por un régimen democrático; dado que se trataba de una lucha anticapitalista donde el combate no era “contra” el franquismo. [Esto crea] una incorrección histórica que además contribuye a consolidar la deformación que existe sobre el MIL en el imaginario colectivo. El MIL no fue una organización antifranquista y anarquista.”

Arroyo-Rodríguez va més enllà i determina que “el MIL en ningún momento se define como grupo antifranquista, al considerar que el régimen, al igual que los sistemas democráticos representativos, constituye una de las múltiples formas adoptadas por el Estado en su supeditación al capital”.

Referències

Arroyo-Rodríguez, D. (2007). “MIL atracos contra el capital”. LLJournal, 0. Consultat el 21 de novembre, 2012 (http://ojs.gc.cuny.edu/index.php/lljournal/article/view/arroyo-rodriguez/239)

Cortade, A. (1985). Le 1000: histoire désordonnée du MIL, Barcelona 1967-1974. Paris: Derive 17.

Domínguez, A. (2007). “Salvador (Puig Antich)” En el viejo mundo. Algunas consideraciones históricas respecto a su recuperación mediática”. Hispania Nova Revista de Historia Contemporánea. Número 7 (2007), 860-870

Escribano, F. (2001). Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich. Barcelona: Edicions 62.

Huertas Claveria, J.M. (ed.) (1992). 200 anys de premsa diària a Catalunya. Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya.

Lázaro, J. (2007). “El supremo aplaza el ‘caso Puig Antich’ ante una nueva propuesta de pruebas”. El país, 27 de febrer, p. 24.

Mauri, M. (2010). Funció i evolució de la premsa de Barcelona durant la transició democràtica (1975-1978). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

Mil-GAC.info – Arxius històrics del MIL. (1973). ¿Atracadores o revolucionarios?. Consultat el 21 de novembre de 2012 (http://www.mil-gac.info/spip.php?page=article_es&id_article=125)

Montaner, J. (1989). El “Ciero” no va arribar al segle. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Téllez, A. (1994). El MIL y Puig Antich. Madrid: VIRUS Memoria.

Tolosa, C. (1999). La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL. Barcelona: Editorial Empúries.

Vilaweb. (2006). “Exmembres del MIL critiquen el film ‘Salvador’”. Barcelona. 22 de setembre, 2006 (http://www.youtube.com/watch?v=2nci1HMS9OQ)

Vivancos, G. (1987). Auge y caída del “Ciero” a Annals del periodisme català. Número 11, abril-juny 1987, Col•legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona

Salvador. Dir. Antonio Huerga. Perf. Daniel Brühl, Tristán Ulloa, Leonardo Sbaraglia, y Leonor Watling. Mediapro, 2006.