L’obrer tecnificat (o la història interminable de l’assalariat modern)

Després de nou hores de feina, hora extra inclosa que mai serà pagada, l’obrer tecnificat surt de l’oficina. Obre la porta a la llibertat condicional diària i expira una bafarada silenciosa de resignació i ressentiment. Avui ningú pot tenir queixa d’ell: ho ha fet tot com els altres volien, sense demostrar ni una sola engruna de dissidència. És fosc.

Continua llegint

Mocs, febre i paracetamol

Ho notes? Torna a ser aquella força sobre el pit que t’impedeix respirar, aquella mà que et regira l’estómac i que et canvia el ritme de la sístole i la diàstole. Ara tria anar de pressa i sincopat, al ritme de la música, sempre a contratemps. Deixeu-me que deliri i que, per un cop a la vida, em posi seriós. Fa moltes hores que estic tancat a casa. I en aquest estat sóc capaç de tot: us juro que aquest cop no m’esquilaré, encara que ho mereixi. Fins i tot, que ho necessiti. Continua llegint

A les 17:17 (una oració)

Com qui no vol la cosa, el quisso atalaia el plataner enmig de la plaça, enfila cap a ell amb pas decidit, l’ensuma, aixeca la pota i deixa anar la pixarada del segle, una d’aquelles d’estrènyer la bufeta fins que l’esfínter comença a resistir-se i amenaça de muntar la seva pròpia revolució, contra l’opressió del sistema nerviós (en connivència amb el sistema muscular, és clar). En aquest precís moment, el globus d’en Jaumet rebenta i ell, tot seguit, esclata en plors desconsolats. Ara qui repararà la pèrdua irreparable del seu Doraemon d’heli i plàstic acabat de comprar? Continua llegint

Oferta de feina – Gran multinacional sector serveis

Empresa multinacional en expansió i especialitzada en el sector serveis, amb una alta implicació social i amb projecció internacional, busca un treballador per a les seves oficines centrals a Barcelona. 

L’empresa busca una persona jove, proactiva i amb bona presència interessada en el món de l’empresa i amb estudis superiors.

Es valoraran els estudis en universitats internacionals, en especial, màsters i doctorats als Estats Units relacionats amb la gestió i el management.

[— Així m’agrada Garcia. A Pollastres Putelles S.A. sempre aspirem als millors. I amb bona presència. Que siguin guapos. Aquí no treballa qualsevol mindundi. Prossegueixi.]

Funcions a desenvolupar

  • Contacte internacional amb els proveïdors i clients de l’empresa.
  • Suport a la negociació de nous productes.
  • Gestió diària de comandes.
  • TLX-FTW i GROAR-ROLF
[— Garcia, només necessitem a un xavalet jove que ens agafi el telèfon perquè no en tenim ni papa d’idiomes més enllà del català! I què volen dir les últimes sigles?

 — Ni idea senyor Putelles. Però miri, Indiplex ho demana a tot arreu. I H&N també. Nosaltres no serem menys, no?]

Aptituds i coneixements
És necessari que els candidats dominin amb nivell de negociació professional el català, el castellà, l’anglès, el francès, el xinès i l’alemany. Es valoraran positivament coneixements en àrab i polonès.

Domini alt d’eines ofimàtiques: bases de dades, fulls de càlcul i processadors de textos. És necessari, també, tenir coneixements en eines de disseny industrial i de maquetació de webs.

[— Home, sí que és cert que parlar idiomes és important. Però la comanda més llunyana que hem fet és a aquell francès de Centelles… Vol dir que no està exagerant, Garcia? Que jo sé que vostè domina de recursos humans però…

— Vostè vol el millor treballador, senyor Putelles? Doncs deixi’m fer. Que ara tothom parla mil idiomes, home.]

Experiència laboral
Per optar al lloc de feina és imprescindible tenir una experiència mínima de cinc anys en el terreny de la psicologia conductista, de l’enginyeria aeroespacial i d’origami aplicat a l’empresa

[— S’està passant, Garcia. Només necessitem un nanet que cobri poc i que ens aixequi el telèfon de tant en tant! Enginyeria aeroespacial? Origami?!

— Deixi’m fer, Senyor Putelles, deixi’m fer. Que ara tothom estudia molt i fa milers de coses a la vegada. No veu que la joventut està preparadíssima?]

Condicions laborals
6 mesos de prova amb una jornada de 40 h/setmanals (es requereix flexibilitat als caps de setmana, en especial a les nits). Sou fix basat en el Sou Mínim Interprofessional amb un variable segons els beneficis de l’empresa. 

[— Vostè és un crack, Garcia. Però si fa dotze anys que l’empresa maquilla resultats. Si vivim de les subvencions de la Generalitat! Qui piqui aquí, 600€ i gràcies. I segur que li podem fer alguna jugada de sotamà. ÉS UN CRACK!]

Contacte

Els candidats interessats han d’adjuntar el seu CV a través d’aquest enllaç. Tots aquells candidats que no compleixin aquest perfil seran automàticament descartats.

[— Hòstia, Garcia, jo no sabia que se li donava tan bé això de vendre fum! Es mereix un augment de sou. 

— Doncs esperi’s a veure com li llogo el zulo aquell que té vora Ciutat Meridiana. M’està venint tot al cap: “Finca regia, acollidor, perfecte per a parelles, ideal per a gent senzilla…”. I merci per l’augment!]

*** Així m’imagino jo que escriuen les ofertes de feina. Rient-se bastant a la cara dels qui busquen i s’acaben trobant amb això. ***

Dècimes de segon

Els cinc soldats de l’escamot d’afusellament van obeir l’ordre sense plantejar-s’ho ni una mil·lèsima de segon. Sense dubtar, van obrir la recambra dels seus màusers amb un soroll sec i metàl·lic. Gairebé a l’uníson, van col·locar-hi una bala amb precisió militar i van tornar a tancar la recambra. La mort es presagiava.

Just al seu davant, cinc homes justos alineats davant del mur exterior del castell, ara convertit en caserna militar. Descalços sobre la neu i amb els ulls embenats, tot el que duien a sobre eren els parracs que quedaven del que anys enrere havien estat uniformes de presoner. Ara només eren bèsties empestades en mans dels seus captors. Però encara ara conservaven en la seva presència la dignitat dels homes justos.

Havien comès el pitjor dels crims: discrepar. I havien disparat paraules, les armes més mortíferes. Elles havien escrit també el seu final.

Tots tremolaven de fred, d’angúnia, de por. Tots estaven mig arraulits, demanant clemència, somicant per una ja impossible redempció, per un miracle ateu, per un què-sé-jo si tot el que em queda és el plor. Tots menys aquella puta rata traïdora del mig.

— Soldats! Apuntin!

Els cinc soldats de l’escamot d’afusellament van obeir l’ordre sense plantejar-s’ho ni una mil·lèsima de segon. Sense dubtar, van col·locar el punt de mira en un dels caps dels condemnats. El jove Armand Batalla també ho va fer. Va triar la testa d’aquella rata fastigosa i moribunda que es mantenia completament dreta, simplement, perquè el tenia just davant.

Ja feia un parell d’anys, des de la seva inscripció a les Joventuts Veritables, que l’Armand Batalla havia desitjat empunyar un fusell per defensar la Veritat, i de pas, eliminar tota aquella escòria que escampava la Mentida per arreu on passava. “Aquest és el futur que els hi espera a tots els enemics de la Veritat Absoluta i Inalienable”, pensava mentre mirava la cara d’aquell càncer al qual extirparia la vida en uns segons. S’ho mereixia. Per filldeputa. Per heretge. Per excretar i vomitar totes les mentides que no havia escoltat mai dir però que estava segur que excretava i vomitava en contra de la Veritat. Què collons. Perquè sí.

En aquell instant, la bena de l’heretge filldeputa vomitador va lliscar-li inesperadament de la cara i va reposar lentament sobre de la neu. Després de dos eterns segons de desconcert entre la tropa, el capità va córrer a recol·locar-li, però a mig camí s’ho va repensar i va donar l’ordre de treure la bena a la resta de desgraciats. D’aquesta manera, l’última cara que veurien seria la seva, la d’un capità disposat a donar-ho tot per la Veritat.

Durant aquell lapse de temps, la mirada del jove Armand i de la rata traïdora es van creuar. Aquells ulls rígids i castigats encara conservaven una essència de benevolència. Allò va astorar al jove Armand Batalla. Perquè coneixia aquella mirada. Perquè coneixia a aquell home.

No en tenia cap dubte. Era el mestre Besora. El mestre Besora que li havia ensenyat a llegir i a escriure, a xutar una pilota i a distingir que les gallines fan coc-coc i que els grills fan cric-cric. Com collons el mestre Besora havia acabat davant del seu fusell, esperant entomar una bala que ell, el seu deixeble, li incrustaria en el crani?

Una suor freda va començar a baixar-li per l’esquena. La vista se li havia entelat. Al cap només li ressonaven totes les lliçons que el mestre li havia ensenyat a l’escola del poble. No podia ser veritat. Ell, el petit de ca’l Batalla no podia ser el botxí del mestre Besora.

Collons de be. Només era un nen vingut a més. Un nen amb un fusell a les mans. No era just que allò li passés a ell. Havia de fer alguna cosa. Ràpid, Armand. Pensa. Pensa, malgrat que les Joventuts Veritables et van desposseir d’aquest talent. Pensa, maleït sia! Però quan els pensaments estaven a punt d’aflorar, el capità cridà:

— Soldats! Foc!

Els cinc soldats de l’escamot d’afusellament van obeir l’ordre sense plantejar-s’ho ni una mil·lèsima de segon. Sense dubtar, van prémer el gallet. El jove Armand Batalla va torçar lleugerament el fusell amb un reflex instintiu i va tibar-lo fins al fons. Cinc eixordadores explosions van perforar els timpans dels presents. Durant el següent segon, el mestre Besora i els altres van caure com mosques amb el cap esberlat sobre la neu. S’havia acabat.

No van passar ni cinc segons i el capità manà:

— Batalla, li ha tocat. Ruixi amb benzina aquesta carronya i faci-la desaparèixer. Aquí no ha passat res. Els altres, a fer ronda pel perímetre de la caserna.

Pas a pas, els seus companys d’escamot es van dispersar cap a l’interior del recinte. El capità, per la seva banda, ja enfilava camí amunt cap a la cantina. El jove Armand Batalla va començar a preparar la pira. Allà no havia passat res. O, com a mínim, havia de semblar-ho. Va començar a apilar els cadàvers, maleint la seva dissort.

Però un cop desaparegueren tots de la seva vista, es dirigí cap al mur, comprovà que la bala s’hi havia incrustat i li mussità a l’orella: “Mestre, aixequi’s i fotem el camp d’aquí, que ens hi va la pell!”. Mestre i alumne no s’ho van pensar dues vegades. Aquell era el tret de sortida. No més sentir-lo, van arrencar a córrer esperitats fins al refugi més proper.

Coure (Conte curt)

Hi ha un dia en que tot canvia. Hi ha un moment on tot acaba tenint sentit. I també hi ha obsessions que perduren en el temps i que arriben a condicionar la vida d’algú, com en el cas dels protagonistes d’aquesta història, on el coure és l’element central de la narració.

Malgrat que no és coure tot el que brilla.

COURE

1

Feia mitja hora que s’havia llevat. I va fer com sempre: Va apagar el despertador amb la resignació que havia anat guanyant amb el dia a dia (tot i no haver-se acostumat mai a matinar), va córrer a la dutxa, lliscant pel passadís i maleint els cinc minuts de més que s’havia estat al llit i, just després, es va vestir amb el primer que va trobar, conjuntadíssima, com sempre, amb aquell aire dels qui no ho busquen però ho acaben trobant. Ara estava al bar de sota de casa, fent cua a la barra per demanar l’esmorzar.

Era un d’aquells bars familiars amb història, patrimoni del barri, dels de barra metàl·lica, rajoles dels anys 70, mostrador refrigerat de tapes fetes a casa i televisió sintonitzada al canal de més audiència i menys qualitat televisiva. I, per descomptat, a tot volum. I ella, estava allà, palplantada, veient les corredisses i el neguit de l’únic cambrer, mentre al seu voltant escoltava comandes de cafès i renecs per la tardança del servei a parts iguals.

Sabia que anava per llarg. Ja se sap, els col·lapses matinals sumats a les presses dels clients calen ser agafats amb calma. Tot el consol que li quedava era la televisió, que just en aquell moment emetia les notícies matinals.

Quan va aixecar el cap, s’esperava el de sempre: morts, atracaments, manifestacions o promocions encobertes de productes inservibles… Però no:

“Aquesta matinada han detingut al més important lladre de coure de Catalunya. S’estima que hauria robat entre un i tres milions d’euros d’aquest metall de les catenàries de les vies de tren de tot el territori català.”

Tot li hagués semblat d’allò més normal si no fos perquè en les imatges de la seva detenció, el lladre apareixia emmanillat, però a cara descoberta i mirant a càmera, somrient i satisfet, com si aquell fos el final que ell sempre havia esperat.

I en veure-ho, ella també va somriure, com entenent-ho tot. I el cor li va fer un salt.


 
2

Somreia. I tant que somreia. Aquell era el final que sempre havia esperat. Tant li feien els diners, la presó i la condemna, tant li feia estar privat de llibertat durant anys, perquè sabia que, a l’altra banda d’aquella càmera, algú entendria aquell somriure.

Ja feia cinc anys que es dedicava a arrencar coure. Després de deixar la feina, es va dedicar a viatjar per tot el Principat seguint el recorregut de les línies de ferrocarril, fent quilòmetres i quilòmetres per carreteres secundàries, de nord a sud, d’est a oest. Quan veia una zona poc vigilada, saltava la tanca, desconnectava l’entramat elèctric i, minuciosament, arrencava el metall. Així de fàcil, així de simple. I sempre ho feia sol. Sempre sol, sense l’ajuda de ningú, perquè si es dedicava a allò no era ni per diners ni per sobreviure. Ho feia per trobar una resposta que, fins al moment en que els agents el van sorprendre in fraganti, no havia arribat.

El cor li va fer un salt.
 

3

Va estudiar enginyeria elèctrica a la universitat perquè el cos li ho demanava. No sabia per què, però ja feia temps que ho havia decidit. Quan els seus companys de secundària somniaven en ser futbolistes, músics, escriptors o premis Nobel, ell sabia que el seu destí era estudiar enginyeria elèctrica. Li entusiasmava la idea de comprendre per què l’electricitat viatjava a través de metalls conductors i, en canvi, no tenia cap efecte en el granit o en la fusta.

I així ho va fer. Any a any, sense pena ni glòria, va anar traient-se les assignatures. El seu currículum acadèmic era el d’un alumne mitjà. Suficient per aquí, algun bé per allà, excepcionalment algun notable (un set rascat, fruït d’alguna disputa dialèctica amb algun professor condescendent) i una matrícula d’honor. Un deu.

Un deu en l’assignatura “agents i metalls conductors elèctrics”, amb un treball final excels sobre les propietats del coure com a superconductor en entramats ferroviaris. Ni ell mateix s’ho va creure quan li ho van dir. No s’ho esperava. Ni el seu professor, ni el claustre ni la seva família ni amics.

Fruit d’aquell treball li oferirien la seva primera feina com a responsable de seguretat del corrent elèctric d’una multinacional energètica, on aprendria tots els problemes que les xarxes energètiques ocasionen als fluxos de corrent elèctric del sector ferroviari.

Aquell dia, el cor li va fer un salt.

 

4

Era el dia del seu novè aniversari. Tot just anava cap a l’escola, caminant, tot cofoi, sabent que aquell era el seu dia i que res l’aturaria. Un parell de carrers abans d’arribar al seu destí va fer repàs d’inventari. A la butxaca dreta, els caramels que la mare li havia donat perquè repartís als companys de classe. A l’esquerra, la miniatura de tren que el seu pare li havia regalat uns mesos abans de morir i que sempre l’acompanyava, com un amulet de valor intangible que el protegia de tots els mals. “Perfecte, ho tinc tot”. I va continuar.

Pas a pas, metre a metre, avançava disposat a menjar-se el món (i els caramels sobrants) a ritme de la melodia de l’aniversari feliç que li rondava pel cap feia estona. Ja sabia com anaven aquelles coses, era gat vell. Però quan es disposava a girar la cantonada de Francesc Carbonell amb Passeig Sant Joan Bosco, ho va saber tot.

Eren vermells, intensos, brillants. Mai havia vist una cosa així. Era la seva primera vegada. Es movien com les onades del mar i amb la llum del sol es tornaven encara més potents, més fascinants. Eren coure. Eren pur coure convertits en cabells aferrats a la bellesa infantil d’aquella nena que s’acomiadava alegrement de la seva mare.

Llavors, posseït per l’ímpetu d’aquells que saben el que realment volen, va córrer i córrer, fins extenuar-se. I un cop va arribar al seu costat, a l’entrada de l’escola, la va mirar als ulls, li va somriure i li va donar aquella maqueta com un jurament rotund i inapel·lable que aquell moment marcaria les seves vides. Un cop l’adrenalina del moment es va exhaurir i es va adonar del que havia fet, el cos se li va inundar de por i va arrencar a córrer escales amunt.

I llavors, quan va obrir la porta de la seva classe, el cor li va donar un salt.