Dietari (XIII) – Sóc un merda (i ho reconec)

Ho reconec: sóc un merda.
Em passo el dia comprant andròmines per Internet
per mirar de pal·liar la meva frustració amb el món i amb mi mateix.
Ara entenc la màgia negra del capitalisme, com t’atrapa i te’n fa esclau:
no somniïs, no creïs, no dissenteixis: creu i compra.
Amén.

Jo no vull ser aquest funcionari rere del taulell,
el que fingeix somriures i sembla eficient mentre
les entranyes se li remouen només de veure’s allà assegut, veient la vida passar.

Sóc l’últim sospir de l’eco del que voldria ser:
(hashtagescriptorpoetamúsiccreador)
Un merdaADMINISTRATIU renegat,
comprador compulsiu de pal·liatius inservibles:
“Has vist, carinyo, quin netejavidres elèctric que he comprat?
M’he subornat a mi mateix per vint-i-dos-euros-amb-trenta-cinc-i-QUARANTA-PER-CENT-DE-DESCOMPTE!”.
Ara em sento molt millor.

NO.

Moro per dins de set a set.
A les vuit estic tan cansat que no suporto ni la meva ànima.
A les nou em sopo els anhels d’escriure.
A les deu miro una sèrie absurda.
A les onze m’adormo esperant tornar a morir.

Cicle, cicló, ciclop cec.

Escupo paraules com m’escopiria a mi mateix si fos valent.
Com que no ho sóc em deixo la vida assegut, mentre se m’eixuga el cervell.
Sort tinc d’aquestes línies i de tu, que em llegeixes.
“Per déu, no ploris”, Tweedy dixit.
“Però fes alguna cosa”, replica la Tina.
Us faré cas. Com sempre, teniu raó.

L’únic que puc fer és el tercer cafè del dia.
Cafeïna, cap endins i a morir un altre cop.
La sang ja bull.
Fins demà a les set.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *