L’obrer tecnificat (o la història interminable de l’assalariat modern)

Després de nou hores de feina, hora extra inclosa que mai serà pagada, l’obrer tecnificat surt de l’oficina. Obre la porta a la llibertat condicional diària i expira una bafarada silenciosa de resignació i ressentiment. Avui ningú pot tenir queixa d’ell: ho ha fet tot com els altres volien, sense demostrar ni una sola engruna de dissidència. És fosc.

L’obrer tecnificat treballa del que tothom voldria al lloc on tothom voldria fent el que tothom voldria. El seu és un treball digne, dels que destil·len prestigi, d’aquells amb el que et pots omplir la boca quan li expliques a algú a què et dediques. En el seu currículum ja en duu llistats uns quants, d’aquests, amb tota la pompa i ressonància que permet la llengua anglesa per definir la feina de matxaca assalariat qualsevol. Ell s’està llaurant un futur prometedor, li diuen. Ara, que està a les portes de la trentena.

La seva feina consisteix a teclejar, seleccionar píxels i mirar una pantalla quasi ininterrompudament, mentre arrufa el nas i fa cara d’obrer tecnificat: rictus de concentració a punt d’arribar al Nirvana laboral, posat de preocupació moderada (perquè qualsevol símptoma de nerviosisme o d’excés de tranquil·litat faria saltar totes les alarmes al Líder) i somriure servil quan el Líder li demana alguna cosa. La monotonia es trenca aleatòriament quan algun autoproclamat Líder (seguint els cànons de la xarlataneria de les escoles de negocis més avançades) el convoca a una reunió amb el pretext de canviar l’estil del tecleig i de la selecció d’elements en pantalla per tal de millorar els processos, l’eficiència i el compte de resultats.

Si el pagès sega amb la falç i el ferrer pica amb el martell, l’obrer tecnificat es passa la vida teclejant davant d’un ordinador d’última generació, de formes arrodonides i color metall-preciós. Modernitat i estatus han d’anar de la mà. En cas contrari, semblaria un mindundi qualsevol, un pària laboral que no arribarà mai a ser el Gran Líder Competent i això pot ser catastròfic en futures reunions laborals.

Després de nou hores de feina, la vida es veu d’un color diferent, més apagat, gris trist. Cap cot, avança pels carrers desangelats de la zona més industrial de la ciutat. En el seu cap ressonen dolços cants i melodies precioses, rimes consonants i els riures dels escassos moments feliços, que contrasten amb l’agressivitat de tot el seu món particular. Unes notes de color en el camí fosc que s’ha vist obligat a emprendre per sobreviure, mirant de no oblidar els anhels que el mantenen viu, com un malalt terminal està connectat a una màquina de respiració assistida.

En uns moments, obrirà la porta del seu domicili, es farà un entrepà de mortadel·la, encendrà l’ordinador i mirarà la imatge que els seus coneguts, obrers tecnificats com ell, han volgut projectar a Internet, mentre no para de repartir cors i polzes amunt, esperant per anar-se’n a dormir i llevar-se un dia més per tornar a exercir d’obrer tecnificat amb ínfules d’absolutament res.

2 pensaments a “L’obrer tecnificat (o la història interminable de l’assalariat modern)

  1. Malauradament, no tothom pot viure de l’art.
    Si bé la vida [només la laboral?] de l’obrer tecnificat és miserable, trobo més miserable -i fins a cert punt criminal- el comportament de, per exemple, l’editor d’una revista pretesament anticapitalista (“El Viejo Topo”) que va fer l’impossible perquè uns quants d’aquests obrers tecnificats anessin a treballar un dia festiu. O els editors d’una revista que feia de la “Salud y vida natural” (la revista “Integral”) el seu fonament vital, demanava 4 fotocòpies de galerades i del muntatge (quant amb dues fotocòpies ja en tenien prou), mentre publicava un artícle dient el dolent que eren les fotocòpies (per la contaminació electromagnética i per la toxicitat del toner).
    O sigui, que a totes bandes hi creix la mala herba.
    Atentament

    • Estic totalment d’acord. De fet, crec que cometem l’error de creure que una ideologia és millor o pitjor. L’experiència laboral que he viscut, que enfila la dècada, em fa discernir entre les bones i les males persones, les comprensives i les autoritàries. Siguin del color polític que siguin. D’altra banda, gràcies pel comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *