Mocs, febre i paracetamol

Ho notes? Torna a ser aquella força sobre el pit que t’impedeix respirar, aquella mà que et regira l’estómac i que et canvia el ritme de la sístole i la diàstole. Ara tria anar de pressa i sincopat, al ritme de la música, sempre a contratemps. Deixeu-me que deliri i que, per un cop a la vida, em posi seriós. Fa moltes hores que estic tancat a casa. I en aquest estat sóc capaç de tot: us juro que aquest cop no m’esquilaré, encara que ho mereixi. Fins i tot, que ho necessiti.

Els vells aconsellen sàviament, les banderes, esquinçades i descolorides, onegen cansades. Han oblidat què representen, si és que representen alguna cosa, més enllà dels sense sentits fronterers. La gossa, mandrosa, em mira amb cara de pena, amb ulls compassius, entenent-me. “Ara saps què se sent quan ets només un gos tancat entre quatre parets”, sembla que em digui. I té tota la raó del món: estic ben alimentat i tothom creu que ho tinc tot. Res més lluny de la realitat. No et tinc ni a tu ni tinc talent. Només tinc ganes de cridar. A veure qui té collons de fer-ho, tancat entre quatre parets, i que no el prenguin per boig.

Consumim porqueria per ritual, pornografia audiovisual i espiritual per rutina, per la necessitat de fer-li creure als nostres coetanis que som rics de butxaca i d’esperit. Fes-li una foto, va. Fes-li una foto i comparteix la teva misèria en el repositori de misèries del món. Així ens admirarem l’odi que ens professem els uns als altres com sempre ens hem odiat. Serà bonic veure-ho d’aquí a uns anys, quan els historiadors ens tractin com fòssils i ens cataloguin com la generació més estúpida del nostre període.

Atrofia el teu cervell com qui atrofia un bíceps. Omple’l de merda com qui es pren batuts de proteïnes per fer-lo créixer més ràpidament. El que importa no és gaudir de l’esport: el que importa és ensenyar-ho. Compra l’entrada d’un concert per dir que has anat a un concert. A qui collons li importa la música? Els d’allà a sobre toquen playback. Els de les poltrones també ho fan. Escolta, i no passa res. Què hauria de passar? Cap cot, somriure forçat i vida paral·lela i alienada, que per això la vida és una experiència i només hi ha una i per això la gastes tancat en una oficina plena de pantalles lluents. Ja ho has esbombat a tothom?

A fora criden. Criden per tot, perquè el sofà està mal entapissat, perquè s’han equivocat en fer l’entrega, perquè el Barça ha encaixat un gol i quina toia, aquest porter, jo ho faria molt millor. De fons se senten els udols dels llops i les hienes ja ensenyen les dents. Muntanyes de carronya per tot arreu i encara insistim a repartir-la en cartilles de racionament. Que ens la donin de cop i agafem l’empatx de les nostres vides. Potser així fem net d’una vegada per totes i oblidem tot allò que ens han forçat a aprendre. Benzina per la màquina. Una roda dentada més en aquest engranatge infinit de sense-sentits.

Ara penso en tu. Porto tota l’estona pensant en tu, perquè sé que pateixes per culpa de tot això. No en facis cas. Quan tornem a estar junts ens podrem dir a cau d’orella que tot ja ha passat, mentre la neu a Meritxell es desfà amb els primers rajos de sol. Hauríem d’aprendre a fer lliscar les penes com llisquem sobre el gel, perquè si no ens acabarem ofegant en el desglaç. Serem l’iceberg que sura fins a l’últim instant: t’ho prometo.

Mocs, febre i paracetamol. Fa molt, molt fred, per molt que m’embolcalli en mantes. Dents que són castanyoles i caps que són tambors. Gràcies mare per escalfar-me els peus quan se m’estaven a punt de congelar amb el teu baf: aquest és el veritable alè de vida. Gràcies.

Després de tot això, com voleu que torni a sortir al carrer? Qui m’alliberarà de les presons on em fico voluntàriament? Qui m’abolirà les penes, si sóc jutge i part en el judici i ja m’he dictat sentència?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *