A les 17:17 (una oració)

Com qui no vol la cosa, el quisso atalaia el plataner enmig de la plaça, enfila cap a ell amb pas decidit, l’ensuma, aixeca la pota i deixa anar la pixarada del segle, una d’aquelles d’estrènyer la bufeta fins que l’esfínter comença a resistir-se i amenaça de muntar la seva pròpia revolució, contra l’opressió del sistema nerviós (en connivència amb el sistema muscular, és clar). En aquest precís moment, el globus d’en Jaumet rebenta i ell, tot seguit, esclata en plors desconsolats. Ara qui repararà la pèrdua irreparable del seu Doraemon d’heli i plàstic acabat de comprar?

Des de la terrassa del bar, la veu de cassalla de la senyora Maria, animosa amant dels puritos Dux i de les telenovel·les veneçolanes del migdia, li etziba contundentment que no plori, que la vida no deixa de ser allò, un globus que sempre peta per alguna banda. O que pitjor, que es desinfla sense adonar-se’n. I llavors li ve la imatge del seu difunt marit, com un flaix, i pensa “tant de bo no t’haguessis mort mai, malparit”, mentre torna a remenar el cigaló apàtic de després del no-res. Tothom al barri sap que aquella veu necessita l’escalfor roent del conyac per mantenir-se en plena forma.

Parlant de conys, el de la Matilde flueix en plena llibertat uns pisos per sobre, mentre munta al seu nou fitxatge internacional, intermediat amb la precisió electrònica de la informàtica moderna. Ho fa al ritme entremesclat de l’últim èxit comercial de la patxanga catalana i dels gemecs sords dels amants primerencs que no volen molestar els veïns. I quan ell està a punt de… li clava un “para, para, que aquesta és un temasso” en perfecte català oriental, mentre se’l treu del damunt i es posa instintivament a ballar fent l’animal. Tant se val que sigui el de sempre o que les lletres no tinguin cap mena de sentit: el que passava sobre el llit tampoc en tenia i bé que l’està gaudint com si no hi hagués demà.

Però per molt que es reprimeixin, en Tonet ho està escoltant tot, en l’efervescència de la seva pubertat i de la revolta d’hormones que li inunden la cara de pus i el cap de fantasies que mai arribarà a complir. Però ell encara no ho sap. Tota la seva certesa està en aquest moment, en aquesta orella enganxada a la paret i en la mà dreta que acaricia un tou que es farà dur imminentment. No entén massa res, més enllà de l’impuls que l’obliga a mantenir-se aferrat a la fantasia dels anhels virginals.

La seva mare enfila el passadís, portant-li el pambxocolata i les males notícies del pare que ha d’estar-se unes setmanes fora per feina però que realment va marxar de casa perquè tots hem canviat molt i jo ara estic en un altre punt de la vida i a crossfit vaig conèixer a la Samantha, que està plena de vida i ganes de fer coses. I fa com que no hi pensa ni li importa, encara que se senti estúpida, desgraciada, lletja i mala mare, encara que ja sàpiga que no és ni estúpida, ni desgraciada, ni lletja ni encara menys mala mare. Però així és la vida i així estem acostumats a sentir-nos. I que ens pontifiquin per la televisió.

Per davant del seu portal creua en Jordi, carregant la seva guitarra i pensant en el disc de la Marta, amb si això ha de sonar així o s’ha de col·locar allò allà. Cinquena, mi natural i tira milles, que la música per a intel·lectuals ja la fan uns altres i és un conyàs. Ell és pur rocanrol: la fúria dels que poden tocar la veritat amb la punta dels dits i la humilitat dels tres acords de California Stars, el clàssic modern dels Wilco que li dispara la ment cap a la Júlia.

I què fa ella? Es debat entre tot i res, com sempre, com qui no vol la cosa, mentre pel cap li arriben i marxen les idees a la velocitat de la llum i dibuixa trajectòries precises en el llenç com l’estela de l’avió que passa per damunt. Russos del dinou, Xavier Dolan, el postfeminisme, els fideus de carabassó per sopar i un somriure. Què ha sigut aquest soroll?

La cadira ha caigut. Un sacseig. Un ball macabre. Un espasme. Una erecció. L’última. I, per fi, i a dures penes, pau. Qui no paga les factures amb diners ho fa amb la por del dia a dia. Perdoneu-me Pare, perquè he pecat, però ja no podia més. Per què ho has permès? Perdoneu-me mare perquè us he fallat. No estigueu trista, perquè encara que no hi sigui, us continuaré estimant.

I la mare corre cap al telèfon per dir-li que per fi s’ha pogut vendre les joies de l’àvia i ara ja podrà pagar la llum i l’aigua. Però és estrany. Per què no me l’agafes, Pere? Des que et van fotre fora no surts de casa. On t’has ficat? Si tot just estic fent-te bunyols perquè t’enduguis una mica de dolçor a la boca! Que és quaresma i a tu se t’ha acabat la penitència!

Mentrestant, el poeta només té aquest instant per pensar què passa allà fora, assegut a la poltrona de l’ostracisme, mentre es perverteix per una jornada completa de dolor i una mica de caritat al passar full en el calendari. Això és terra erma per a tots el que cultiven llibertat dins del cap, amor a les entranyes i aire a les buxaques. A tots vosaltres: No deixeu que vinguin a mi. Feu que jo vingui a vosaltres i estimem-nos com mai ens hauríem d’haver deixat d’estimar.
Anem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *