Dietari (VIII) – És perquè no tinc res que ho vull tot

I et preguntaràs
“Què fas aquí, Enric?
Per què t’encadenes a una cadira
quan tens tot un món que demana ser escrit
ser viscut,
que s’esmuny d’entre els teus dits
-dits que imploren nuar-se de nou amb els de la Tina-
per veure-ho tot,
per sentir-ho tot,
per viure-ho tot
i després morir, per tornar a viure?”.

El visc.

El visc a la manera de la gent senzilla,
mentre segueixo el destí del que ha nascut humil.
Sóc presoner d’aquest amarg designi. Ho reconec.

Però no em planyis. Si et plau, no ho facis.
És el que ens ha tocat viure
amb tot l’honor i amb el cap ben alt.

No em planyis, perquè és quan no tens res que ho vols tot
i és quan no tens res que no tens res a perdre.
Perquè qui ho té tot no sap què té.

I jo, que no tinc res, o quasi res,
me n’adono així de la meva fortuna i del meu privilegi de base:
és perquè no tinc res que ho vull tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *