EL LLAMP

Amb el text que encapçala, na Maria Aurèlia Capmany titulà –amb lletres d’un cos tan gran com esfereïdora era la frase– un seu article a la darrera pàgina del Diari de Barcelona, periòdic degà de la premsa continental –adquirit aleshores per l’Ajuntament de Barcelona a fi de donar-li mala i ràpida mort– i que passà a millor vida fins que se’n ressuscità la capçalera en forma d’edició digital.
Que na Maria Aurèlia, amb aquell titular, aconseguí tot el contrari del que pretenia amb l’article que volia ser un panegíric de la persona al·ludida, no cal ser practicant de la Psicoestètica per adonar-se’n: el fons era entendridor, ple de referències personals i complicitats compartides entre l’autora i el seu beneficiat, però la forma… mare meva! aquella frase ho engegava tot a dida.
Així es demostrà quan, en aquell programa en directe del malaguanyat Jordi Vendrell, a Catalunya Ràdio, de després d’havent dinat i a l’hora del cafè, vaig gosar comentar el dit article de la famosa escriptora, com a exemple de la facilitat amb què el subconscient arriba a contradir el que dius (o escrius). Hi havia a l’estudi radiofònic, a més a més de l’entrevistador i qui signa, el sociòleg Sebastià Serrano, un cunyat d’en Pujol (en Francesc Cabana) i un cunyat d’en Maragall (en Jaume Lorés). Ai las!, millor no haguera usat d’aquell paradigma doncs, no havia acabat de pronunciar les meves primeres paraules que un contundent cop de puny (acompanyat de brams) del cunyat d’en Maragall engegà micros i cafès en terra. Astorats i amb la incredulitat fixada als ulls pel que acabava de succeir, la resta dels presents ens miràvem els uns als altres; un nou gest aquell d’en Lorés que contradeia el seu pensament –raonava per a mi, i encara sort que em vaig captenir de no pronunciar-ho en veu alta, ateses les circumstàncies.
És clar que en Lorés patia de diverses contradiccions i potser la meva ignorant persona l’exasperà fins al punt de fer-lo saltar. Per una banda era cunyat d’en Maragall, però vivia en un pis el lloguer del qual pagava en Pujol. Al cunyadíssim en qüestió, per una altra banda, es veu que sí que li agradava més que massa el mam, com confessà en un article seu a Serra d’Or tot i relatant l’època de la seva vida que passà a Girona –una tercera contradicció, a l’ensems era capellà però poc després obtingué la llicència per a casar-se–: es veu que s’avorria tant en aquella "grisa i trista ciutat" que no podia fer altra cosa que anar a voltar amb en Johnny el Passejador …a la butxaca de la gavardina.
No sóc electe i per aquesta raó –no gaudeixo de la immunitat parlamentària ni de cap altra– me’n guardaré bé prou de gosar difamar a no ningú i encara menys a "nostro sinyor lo president" amb titulars a "l’estil" de la Capmany o comentant (és un supòsit que no té perquè tenir res a veure amb la vertadera realitat) si el percentatge que s’enduia de l’obra pública feta a Barcelona quan en fou l’alcalde era del 3 o del 6 per cent o, anant més enrere, quan tots tres a sou de l’alcalde quec (el franquista Porcioles), en Maragall i els seus amics Serra i Roca, preparaven el famós i a l’ensems irresolt Pla de la Rivera que, anys a venir, seria l’obra mestra de l’especulació urbana a Barcelona per a admiració i exemple de propis i estranys, llavors sí amb el nom nou i llampant de Vila Olímpica, una bona part dels terrenys sobre els quals es construí, ves per on, pertanyien a dos altres també amiguets, un tal Samaranch –conegut filàntrop vinculat a ONG’s del món de l’esport com Falange Espanhola i com l’Obra Social– i un tal Ferrer Salat –qui, de tant altruïsta que era, preferí arruinar l’europeu banc que dirigia abans de perjudicar el proïsme–.
Allò que us he posat a l’entradeta: els espanyols que segueixin llurs pràctiques habituals; mentre, els catalans, anem a la nostra.