EL LLAMP

Trias
Fargas era a Miquel Roca el mateix
que Joan Carretero és a Carod
Rovira
(amb idèntica connivència de Jordi
Pujol)

La
inquietant sensació d’haver perdut el temps els darrers trenta anys
creix a mesura d’amuntegar aniversaris damunt les espatlles. La
repetició, un cop rere l’altre, del col·lectiu entropessar en la
mateixa pedra em provoca un conegut cansament, observat —de fa
temps me n’adono i ara ja no em sorprèn— en el patiment dels
patriotes predecessors, absents per simple llei de vida o, millor
dit, llei de mort: no hi són.

Malgrat
l’absència física, sí que hi són al nostre pensament i també, en
alguns casos, ens han deixat el seu expressat en forma d’escrits de
tota mena i arreu. La possibilitat de transmetre l’experiència a les
següents generacions, en vist el resultat, és inversament
proporcional a la dèria d’expressar-se damunt dels fulls de paper en
l’inabastable objectiu d’assenyalar els errors i els paranys per a
evitar-nos tornar-hi a caure. Sobre això que us comento, aquest matí
me n’he trobat un exemple d’increïble actualitat tot llegint Els
laberints de la llibertat (Vida de Ramon Trias Fargas), de Jordi
Amat (RBA, Barcelona, 2009).

continuar
llegint

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!