Interessades tergiversacions Em féu ballar el cap la notícia publicada ahir a primera hora de la tarda a la portada de VilaWeb [26/05/2009-13:33h] amb el títol de «Reagrupament farà un acte de preparació de la candidatura a Barcelona dimarts vinent», on s’hi pot llegir: «A més, també s’ha convidat algunes organitzacions nacionalistes petites a
«El Barça és més que un club» La coneguda frase és certa —i sense anar més lluny— només atenint-nos al pensament d’un gran nombre de socis del Futbol Club Barcelona [FCB] i d’un molt més gran nombre de catalans. Des del punt de vista esportiu aquest fet pot ser un pesat llast, però és una
«Oportunitat i viabilitat de laproposta de Joan Carretero» El president Heribert Barrera, amb aquest eloqüent títol, publica a l’edició digital del diari Avui d’avui un article on dóna suport explícit a la proposta d’en Joan Carretero de presentar «candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a
Devolució és el mot d’ordre Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es
1r Cicle de Conferències a Montesquiusobre l’obra d’en Carles M. Espinalt En Carles Muñoz Espinalt, nascut a Montesquiu (Osona) l’any 1920, fou el creador de la ciència Psicoestètica. D’ençà de la seua mort a Barcelona el 2 de març del 1993, la seua filla Nati prengué les regnes de l’Associació de Practicants de la
«Al maig, així me’n vaig.»[del Refranyer del Matarranya] Desolació, pèrdua, buidor, desconhort, ràbia, rebel·lia, injustícia: la paraula! Cert és, ens queden els teus mots, Xesca, els quals has amuntegat, ben ordenats i reposats, mentre has pogut. Als teus llibres, als teus parlaments, als teus missatges, als fòrums i a les teues anotacions al bloc
Trias Fargas era a Miquel Roca el mateixque Joan Carretero és a Carod Rovira(amb idèntica connivència de Jordi Pujol) La inquietant sensació d’haver perdut el temps els darrers trenta anys creix a mesura d’amuntegar aniversaris damunt les espatlles. La repetició, un cop rere l’altre, del col·lectiu entropessar en la mateixa pedra em provoca un conegut
En Joaquim Auladell,mestre de mestres Espanyols funcionals La «política» és un cau de «sorpreses» i xafardejant avui el web del Ministeri de l’Interior espanyol me n’he trobat dues de majúscules. Dos partits, més morts que vius si ens atenem al reduït nombre de militants —migradesa causada, en gran part, per l’afició d’expulsar a la dissidència—
Judeofòbics 2 – «Polacos» 6 L’ambaixador d’Israel a Espanya fou greument insultat per tres energumens el passat dissabte 2 de maig a la nit, després de sortir del Santiago Bernabeu on havia presenciat, junt amb la seua dona, la més brillant actuació del FC Barcelona enfront del Real Madrid. Segons la nota que l’ambaixador Rafi
Catalunya Lliure, precedent del Front Patriòtic El proper mes de juny s’acomplirà vint anys de la Candidatura Catalunya Lliure [CL] a les eleccions europees. Fou un assaig de Front Patriòtic malaguanyat per la manca d’entesa final amb d’altres candidatures (per exemple, AV-MEC) i per la presència directa de partits estrangers —espanyolistes a banda—, bascs: HB,
Sembla ahir… No me’n sé avenir com ha passat aquest any sense tu, Henrike. Demà, primer dia de maig, al capvespre, quan la llum del sol a Ponent s’esllangueixi amb aquell daurat encès que acoloreix les pedres del terme, m’arribaré on són les restes del teu padrí —del meu pare Enric i, al dessota, les
Endavant, Carretero! La cacera de bruixes ha començat. Me n’assabento a migdia per la notícia a Nació Digital, VilaWeb, Avui, i pels correus electrònics diversos que m’avisen. Era de preveure —i per això penso que li recava a en Carretero de fer el pas—: de la manera a què ens tenen acostumats els espanyols el
Tres constatacions i traca final Primera constatació: L’esquerra «catalana» no existeix, és un miratge. Hi ha una suposada «esquerra», espanyola això sí, amb sucursals teledirigides —en massa de casos pels serveis secrets de l’estat— a les perifèries peninsulars. L’esquerra espanyola és sols una eina més de domini i perpetuació del nostre sotmetiment a Castella —ara
La Cristina fot el camp De res no han valgut els planys dels antany republicans i avui fervorosos devots de la monarquia espanyola: ni el Montilla, ni el Puigcercós, ni el mateix Putosaure —qui ahir, diada de sant Jordi, seguint l’ancestral tradició i malgrat el seu alè putrefacte li féu el boca a boca a
Tothom vol ser honorable diputat El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris