«ARA QUE EL TUMOR DESAPAREIXERÀ»

Tomba
d’Henrike al cementiri de Santa Isabel, coberta de flors fins al
pilar que aviat sostindrà la tradicional estela;
damunt la tomba del costat hi podeu veure un tambor dels txistularis
que interpretaren l’Agur
Jaunak

Pensat
amb el cap,
escrit amb el cor

El
diari Avui, com és habitual, s’ha cobert de glòria
en despatxar amb un brevíssim «breu»
(dijous Primer de maig, pàgina 39) la notícia de la
mort d’Henrike Knörr Borràs, ignorant [!] que durant anys
el meu cosí hi havia col·laborat, i que els darrers dos
anys sols hi enviava cartes a la «Bústia»
perquè la darrera col·laboració no li fou
publicada [= censurada]. Henrike, arran del darrer alto el foc d’ETA,
a finals d’abril del 2006 redactà l’article que us poso
davall; potser és que no era «políticament
correcte»?

Ara
que el tumor desapareixerà
Henrike Knörr
catedràtic
de Filologia Basca (UPV-EHU) i director
de Recerca d’Euskaltzaindia

Dintre
de Bascònia, però més fora d’ella, és
freqüent que en aquestes últimes setmanes li preguntin a
un per l’alto el foc d’ETA. Es diria que entre els bascos (ara es
diu «bascos i basques») l’esperança està
ja consolidada, tret d’en certs àmbits on regna la
incredulitat total o parcial. Però els forasters volen saber,
i molts ens mostren el seu veritable afecte, desitjant-nos el millor.
Certament, algunes coses que m’han arribat aquestes setmanes, per
un conducte o un altre, m’han emocionat.

I,
no obstant això, un fet que ens hauria d’haver portat a
l’eufòria l’hem rebut aquí amb un sentiment
majoritari més proper a l’alleugeriment que no pas a la
il·lusió. La raó és clara: des de fa
molts anys ens les han fet passar tan magres, hem tingut tantes
desil·lusions, que, a la vista de la probable fi de la
violència, vam preferir pensar: «Encara sort!»,
més que «Ai, quina felicitat!».

Mires
enrere i penses en la fi del franquisme, quan regnava, llavors sí,
la il·lusió. Algú pot dir que érem uns
il·lusos, i cal donar-li la seva part de raó. Esperaves
l’arribada de la democràcia, però amb dolor seguies
veient que la sang es continuava vessant, absurdament,
irracionalment, amb una transició lentíssima (per
exemple, quatre anys des de la mort del dictador fins a l’Estatut
de Gernika, quan es podia haver reestablert el que el feixisme havia
arrabassat per les armes). Eren temps que s’escoltava (o millor,
s’endevinava) allò d’«Alguna cosa haurà fet»,
referit als que queien assassinats o ferits, o eren segrestats.
Sortosament, al costat d’altres persones de bé, més
joves, n’havies conegut moltes altres pertanyents a aquella
generació de la II República, gens procliu a la
violència, i amb un sentit elegant de la política, i
recordaves el que un d’ells, l’industrial vitorià Patxo
Agirre, cult i assenyat en el seu basquisme obert i a prova de
terratrèmols, et deia en aquells dies: «Al final, el
franquisme, amb el seu comportament dictatorial, ha influït en
els joves bascos».

Anaves
a les manifestacions o concentracions, en aquells primers anys gens
multitudinàries, o signaves manifestos, en contra de la
violència. Però la maquinària mortífera
continuava. Per què? Per a què? Molts bascos, i no pocs
fora del nostre País, aplaudien als violents o almenys a la
seva perifèria. Creien en la necessària presència
i activitat d’ETA com una mena de Coiot, restaurador de la justícia
i defensor dels indefensos. És clar que molts camins del
contraterrorisme eren igualment foscos (tortures, GAL, etc.). El
panorama internacional era favorable als proviolents. S’entronitzava
al Che Guevara, es tancava els ulls davant les barbaritats del
maoisme i les seves còpies, es parlava amb menyspreu de la
«democràcia burgesa», hi havia un cert halo
seductor en les pistoles i en les bombes. Ho ha dit l’escriptor
Massimo Carlotto, antic ultraesquerranós, famós a
Itàlia per un error judicial que el va mantenir anys en la
presó; parlava d’Itàlia, però les seves
paraules poden ser aplicades a altres indrets: «La meva
generació ha tingut una relació romàntica-rebel
amb el crim» (Avui, 12 de febrer de 2006).

I
ara sembla que el tumor de la violència desapareixerà
de Bascònia. Retirat el tumor, podrem plantejar algunes
qüestions fonamentals, i potser abans de res com fer possible la
continuïtat de Bascònia i la seva cultura, per sobre de
fronteres politicoadministratives. Podrem discutir, també,
d’absurds com l’anacrònic cas de Treviño,
enclavament burgalès a Àlaba, enclavament que els seus
dos Ajuntaments fa més de mig segle (per no remuntar-nos més)
que reclamen que torni a la nostra província. Discutirem
obertament dels despietats atacs a la naturalesa i al paisatge, tot
recordant que «el paisatge és sagrat», com va
escriure encertadament Naipul, el Premi Nobel de Literatura. Debatrem
sobre els barris lletgíssims i els bàrbars
enderrocaments de l’hora actual, i ja no hi ha franquisme per a
carregar-li els neulers; la major part de les atrocitats
arquitectòniques i urbanístiques en aquesta banda del
Bidasoa s’ha comès després de 1975. Per citar només
les quatre capitals, s’han desfigurat salvatgement la Conca de
Pamplona i els entorns de Vitòria, Donòstia i Bilbao, i
el general Franco poc o gens hi té a veure, amb tot això.
Després d’aquells anys de disbarats arquitectònics no
n’han vingut altres de cura i manyagueria cap a formes de construir
dignes i humanes, tret de rares excepcions, i hem de preguntar què
fan les autoritats, el Col·legi d’Arquitectes Basc-Navarrès
i la nostra quasiadormida societat. Tractarem, també, de la
brutícia que tot ho envaeix: ciutats amb milers i milers de
pintades, camps, boscos, platges i cunetes amb tones d’escombraries,
un espectacle diari insofrible.

I,
sense el tumor, serà també el moment de parlar de la
societat mateixa. Costarà extreure igualment molts mals
hàbits, producte directe o indirecte dels pinxos i la
fatxenderia. Tampoc no serà fàcil que tornin la
cortesia i l’educació, començant pel més
elemental: saludar, demanar si us plau, donar les gràcies.
Serà dur bregar perquè es tornin a respectar els espais
públics. Caldrà treballar de valent per a suprimir la
increible picarescca social, que se’n duu milers i milers d’euros,
i se’n duu, també, amb els seus efectes demolidors, la
confiança en les institucions i en el control dels diners de
tots.

Serà
necessari, així mateix, que la política canviï de
dalt a baix, començant per suprimir d’una vegada aquest
enorme disbarat de les llistes tancades en les eleccions. Les
Universitats públiques no poden continuar pidolant diners, i
han d’erigir-se valentment en l’avantguarda activa de la llarga
batalla per la cultura, en aquests temps de descarada barbàrie.
ETB, la cadena de televisió pública, s’ha de refundar
urgentment per deixar de ser aquesta caricatura de la televisió
amb què somiàvem. La Sanitat no ha d’empènyer
més a la resignació de la gent (ara es diu «dels
ciutadans») pel retard en les consultes.

I
ha de ser igualment l’hora de l’èuscar. Han estat anys de
sermons eufòrics, tot assenyalant estadístiques i
traient a la llum aquestes processons anuals de les festes de la
llengua, ocultant realitats gens falagueres de tots els dies. La
llengua basca pot i ha de ser, sí, objecte de mèrit en
les ocupacions. Més important és que arribi al cor de
la gent, i que els desperti referències de literatura i de
música, de l’Euskal Herri gozoa («dolça
Euskal Herria») per la qual sospirem, i ecos de civilització.
Cal dignificar l’èuscar, vehicle per demanar un taxi o per
parlar de la Filosofia, després de segles de desídia i
persecució per propis (sí, per propis) i per estranys.

Cal
fer tantes coses, ara que el tumor desapareixerà…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *