EL LLAMP
al servei de la nació catalana
HENRIKE KNÖRR BORRÀS HA MORT
El cosí Enric a Tarragona (maig del 2007)
La pitjor notícia m’ha arribat per un missatge al mòbil minuts abans de les cinc d’aquesta tarda: «ya está» ha estat el lacònic text tramés per la Txari. Així que he pogut he aturat el vehicle que conduïa i he telefonat a l’esposa del meu cosí Henrike; entre plors m’ha comunicat que s’havia mort a l’hospital de Vitoria-Gasteiz (Araba, Euskal Herria) on l’Enric era ingressat des del passat dilluns 21 d’abril.
Fa deu dies, hores abans del darrer ingrés hospitalari del cosí Enric, encara els vaig passejar —a ell i a la Txari— per Collserola: Les Planes, Vallvidrera, el Tibidabo… Havien arribat de bon matí en avió directe des de Vitòria per a visitar-se a la consulta del metge homeòpata al barri de Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona). Després de dinar els aní a cercar i, abans de dur-los a l’Aeroport del Prat, li vaig demanar a l’Enric si li plauria donar un tomb. Malgrat el seu cansament ben visible, assentí; dues hores impagables que han estat les darreres que podré ser al seu costat en vida.
Carregats dels medicaments receptats que la Txari comprà a una coneguda farmàcia de Barcelona, a les set de la tarda passaven pel control de la Terminal C de l’aeroport. A través dels vidres que m’impedien l’accés a la zona d’embarcament, encara vaig llambregar per últim cop al meu cosí, mig estirat en un banc a l’espera d’accedir a l’avió. Estava molt cansat i patia una severa deshidratació, causada pel maleït càncer que ens l’ha matat. Aquella tarda, quan el vaig veure, el color de la pell de la seua cara em va alarmar, vaig dir-me al pensament «noi, et veig molt fotut».
El desenllaç de la malaltia ha estat cruel com fulminant el seu curs, nou mesos a tot estirar. Si fa no fa com passà amb el meu pare —que li era padrí a l’Enric, d’ací el nom—, amb la diferència que el cosí s’ha mort als seixanta-un anys acabats de fer, tres anys més jove que el meu pare, amb qui tant s’estimaven. Henrike Knörr ha deixat una vasta obra, dedicada a l’euscara i al País Basc on hi ha viscut des dels sis anys, sense oblidar mai però el seu origen català i el pregon amor a Catalunya, la terra de la seua mare Teresa. També ha deixat una noia, Iruri, i dos nois, Garicoitz i Eneko, i el primer nét, que el feia molt feliç. Avui a Catalunya i a Euskal Herria plorem la desaparició d’un gran home. Sempre seràs al meu pensament, estimat Enric.
Els portals dels diaris bascs aquesta tarda ja posen a portada la mala nova de la seua mort:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És molt bonic el que has escrit. Se coneix que l’estimaves molt
Ell estimava Euskadi i Catalunya. Estimava les respectives llegües. Ho he sabut i ho he entès pel teu post i pels diaris que ressenyes.
Salvador Molins, Berga.
Benvolgut Enric, quan marxem el que ens queda es el record que em deixat a parents i amics, o sigui les persones que ens han estimat i a qui hem estimat. Un cosi que es capàç d’inspirar-te aquestes paraules pot marxar amb la joia de l’impacte que ha produit entre els que han tingut la sort de tractar-lo. Que ens esperi molts anys i per a tu el meu condol.
Robert
pels vostres comentaris, de part de tota la família –que els han llegit i valorat molt– i meua.
Benvolgut Enric: