ESCALFA-CADIRES A SOU

Uns
que sí sabem ser i també sabem estar

On
eren els «republicans»?

Ahir,
abans, durant i després que una minsa
representació
de l’auto anomenada «societat
civil» escalfés cadires a la seu de l’Òmnium
Cultural per a presentar a la Premsa els «actes» del
centenari de l’estelada convenientment —i interessadament—
subvencionats pel tristpartit, una colla de patriotes érem on
havíem de ser amb les nostres banderes de combat, amb les
glorioses estelades i a peu dret, donant
la cara
front als espanyolistes —també
subvencionats pel tristpartit— els quins amb banderes espanyoles
tricolors
ocupaven un redós del recinte des
d’una balconada del qual en Francesc Macià proclamà fa
setanta-set anys la III República Catalana.

La
trentena que seríem en el moment de més gruix, més
la trentena que descansaven asseguts a la presentació, ja
hauríem fet una seixantena. Si tan sols haguessin vingut a la
Plaça de Sant Jaume de Barcelona només un dos per cent
dels militants que afirma posseir un partit que es diu republicà
(però se n’amaga al nom: «Esquerra» es diuen ara),
hauríem assolit un nombre similar als que vora nostre
commemoraven una altra República, la d’«ells», la
II espanyola.

En
Josep
Planxart
amb joves d’Estat Català, en Víctor
Baeta
d’Estat Valencià, en Joaquim Auladell amb
els de Sobirania
i República
, republicans independentistes no
adscrits —entre els quals en Víctor Castells, biògraf
d’en J. M. Batista Roca—, en fi, un grup d’irreductibles que vèiem
passar —arrambant-se a les parets de Palau per mirar de fondre-s’hi
i no ser identificats— a funcionaris del govern que s’omplen la
boca de proclames i consignes que ells mateixos són els
primers de no practicar; quina vergonya Bernat
Joan
, quina pena em fas.

Els
hem retratat, amb el nostre esguard i amb la nostra càmera,
com hem retratat també als altres funcionaris i als seus
beneficiats que s’agombolaven a les cadires al costat de la tarima i
els altaveus, tot pagat pel «Memorial Democràtic»
de la desmemòria espanyolista, que han tingut els nassos
d’afirmar —entre molts d’altres disbarats— que a en Manuel
Carrasco Formiguera Franco el féu afusellar per …«catòlic»!
Els Loquillo, les Sansa, els Mir, els Borja, els Muniesa, els
Luchetti i tota la llopada que els hi reia les gràcies han
hagut d’empassar-se les estelades que havíem plantat al bell
mig de la plaça. Quan han arribat ja hi érem, quan han
marxat, encara hi érem.

Un
poble que no és capaç ni de recordar ni d’honorar es
qualsevulla altra cosa menys poble.

[Avís:
més tard o demà us parlaré d’un que s’ha
embutxacat 10 M€ del comú durant els cinc anys del
tristpartit.]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *