EL LLAMP

«La
Pubilla» de Gràcia, edifici acabat el 1903, a la
cruïlla
del carrer Gran amb la Travessera de Gràcia
(la imatge és
de les primeries del segle XX)

La
memòria traïda

L’atzagaiada
de canviar-li el nom a la plaça de Rius i Taulet a Gràcia
(Barcelona) pren, a dia que passa, més força. Llegeixo
que els 1.000 vots —el 0,5 per cent de la ciutadania de Gràcia—
favorables a posar-li «plaça de la Vila de Gràcia»
a la plaça d’Orient, que és l’original, antic i
autèntic nom de dita plaça a desgrat dels noms imposats
en cada època històrica, són l’avantsala de la
nova ximpleria a què ens té acostumats l’Hereu del
Clos; no, no és la marca de cap vi, em refereixo al qui
presideix el desgovern «multiculti» de la capital
de Catalunya.

Endreçant
m’he trobat una tarja de bon paper, encapçalada amb el nom
imprès de na Pilar Palou Sarroca i una nota manuscrita amb la
seua signatura que diu: «Amb l’agraïment de l’Associació,
i el meu personal». M’ha costat de recordar el perquè
d’aquesta nota sense data de la propietària de Marcs
Palou i és aleshores que se m’ha aparegut la
imatge del gran geògraf, el patriota Marc-Aureli
Vila. «És clar —m’he dit—, fou arran
de l’encàrrec de la senyora Palou» aleshores presidenta
l’Associació de Comerciants del Carrer Gran de Gràcia,
que li vaig demanar al mestre
i amic Marc-Aureli que fes una conferència amb
motiu de la presentació del nou logotip comercial de
l’associació. En Marc-Aureli
Vila Comaposada, nascut al gracienc carrer de la
Llibertat acomplí, amatent com sempre, la meua demanda el dia
30 d’octubre de 1987 en la Sala d’Exposicions —plena de gom a gom—
de la Caixa de Pensions al mateix carrer Gran. Davall us copio el què
ens digué (fixeu-vos en el tercer paràgraf):

RECULL
HISTÒRIC DEL CARRER GRAN DE GRÀCIA

El
nom

Quan apliquem
l’adjectiu gran no l’utilitzem en contraposició a l’adjectiu
petit, car si fos aquesta la nostra intenció, diríem
més gran; per exemple: l’Eudald és més gran que
l’Enric. Un arbre que s’alci solitari en una gran planura, ens pot
servir de senyal per a orientar-nos: «Veuràs un arbre
gran…», ens dirà qui ens vol fer anar pel bon camí.

L’adjectiu major,
d’aplicar-se a algú o a alguna cosa, pressuposa que n’hi ha de
menors.

En català diem
carrer Gran, independentment de l’amplària de tot altre
carrer. Correspon a la manera de dir de la gent de parla espanyola el
denominar a un carrer «calle Mayor»; o sigui un
carrer que és considerat superior a tots els altres. Es tracta
d’una manera d’expressar-se que no s’adiu a la nostra manera d’ésser.

Durant un temps, hom
intentà desempallegar-se de la denominació de carrer
Gran, substituint-la per la de carrer Salmerón. Emperò
el poble, i el poble és el que compta, prosseguí dient
carrer Gran; com també segueix dient carrer del Torrent de
l’Olla i plaça d’Orient, a la plaça del campanar.

L’antecedent
vial

Des dels temps
medievals existí un camí que de Barcelona anava a Sant
Cugat; i aquest camí dreturer i de ferradura, a ben segur i ja
llavors, devia ésser força fressat considerant la gran
importància que arribà a tenir el nucli habitat de Sant
Cugat com a centre econòmic, cultural i eclesial. De tot això,
el magnífic i monumental monestir n’és testimoni i
ensems en constitueix prova. Aquest camí de ferradura evitava
l’ haver de recórrer el camí que de Barcelona anava a
Sant Cugat passant per l’estret de Montcada; sens dubte un camí
més planer, encara que molt més llarg.

El
traçat del camí

El camí des de
Barcelona fins arribar al peu de la serra de Collserola aprofitava la
divisòria d’aigües de rieres i torrents; i pel que feia
al tram d’aquest camí, corresponent a l’actual carrer Gran de
Gràcia, el traçat estava condicionat per la divisòria
d’aigües del torrent de l’Olla i de la riera d’En Malla; com
també per l’afluent d’aquesta, la riera de Sant Gervasi, per
altre nom, riera de Sant Miquel.

A tot el seu llarg, la
via, un viarany en els seus orígens, passava entre camps de
conreus de «l’hort i vinyet» de la ciutat de Barcelona.
Tractem de situar-nos mentalment en aquells temps tan allunyats, quan
aquestes terres eren ben considerades tant pels pagesos que les
treballaven com pels ciutadans benestants de Barcelona que hi tenien
el que avui denominem habitacles de segona residència i en
aquells temps, les torres dels afores.

El camí des del
peu de la serra de Collserola a Barcelona havia d’ésser si més
no, relativament, traginat al llarg de tot l’any; atès que,
apartat com estava dels corrents d’aigua, poc podia negar-se quan es
produïen intenses pluges.

La distància
entre el peu de muntanya i el Portal de l’Àngel que donava
l’entrada a Barcelona del camí que parlem era prou
considerable com per a pressionar els pagesos per tal que
edifiquessin llurs habitatges prop del lloc del treball de cada dia.
Aquesta pressió contribuí a generar el poblament
inicial i espars dels espais que avui ocupa la nostra barriada. Uns
rosaris d’habitatges més o menys separats entre ells i a tot
el llarg del camí, devien avançar des del peu de
muntanya en direcció a mar. Ens ho fa creure el fet que a
l’any 1626 —el 1627 segons les Rúbriques de Bruniquer,
vol. III, pàg. 105— fos fundat el convent de carmelites de
Nostra Senyora de Gràcia; i que amb el temps, el nom de Gràcia
apareix potser per primera vegada i independentment de la denominació
del convent, en un mapa dissenyat poc més tard del 1739.

La nostra barriada
—l’antiga vila de Gràcia— prengué, com hem dit,
vida activa com lloc de pas obligat dels qui treballaven les terres
de conreus del sector, però també com a lloc per a
refer les forces els qui, des de Barcelona, es dirigien a Sant Cugat
del Vallès. Abans d’emprendre la pujada muntanya amunt, bé
calia prendre alè. Creiem que aquesta manifestació està
afermada pel fet que el convent de Nostra Senyora de Gràcia
fos erigit precisament en l’indret on s’iniciava l’ascens a la serra;
un indret de contacte d’una economia de conreus, com era la del Pla
de Barcelona, amb l’ economia forestal pròpia de les vessants
de la muntanya. Barcelona consumia bona quantitat de llenya, tant per
l’ús domèstic com pels forns de pa i els dels
terrissaires. Part considerable d’aquesta llenya provenia del vessant
de mar de la serra de Collserola.

A tot el llarg de l’any
i pel camí de Gràcia hi havien de baixar ases i mules
carregats de llenya, fent via vers la ciutat.

El caseriu de Gràcia
s’originà a la part alta del camí i en estret contacte
amb el convent carmelità, amb lenta tendència a
eixamplar-se en la cruïlla del camí gracienc amb la
Travessera. Aquest eixamplament es feu més palès a la
part dretana del camí, pujant des de Barcelona, car la
topografia ho facilitava en major mesura que no per la part
esquerrana on les aprofundides lleres de les rieres, més
properes a la divisòria d’aigües, ho dificultaven.

Francisco de Zamora, un
espanyol il·lustrat, sortia l’any 1785 de la ciutat de
Barcelona per dirigir-se a Sant Cugat del Vallès bo i prenent
el camí que passava per Montcada; un camí que de
retorn, també adoptà.

Però Zamora no
deixà de manifestar que, per anar a Sant Cugat des de
Barcelona, «hay otro camino de herradura, por el cual sólo
dista tres horas San Cugat [sic] de aquella ciudad».
Com s’ha de suposar es referia al camí antecedent del passeig
de Gràcia, del carrer Gran i de l’avinguda de la República
Argentina; un camí que prosseguia muntanya amunt fins a
carenar i a continuació, descendia a la depressió del
Vallès.

Més
aportacions de la cartografia

Un mapa de 1713, que
comprèn tot el Pla de Barcelona juntament amb la serra de
Collserola, posa en evidència que del caseriu que es formà
al contacte del convent de Nostra Senyora de Gràcia, en sortia
un camí que es dirigia a la serra. Un esbós cartogràfic
del 1714 ens mostra el camí que, des del Portal de l’Àngel
de la muralla de Barcelona, es dirigia vers l’esmentat convent. Es
tractava, òbviament, del camí antecedent de l’actual
passeig de Gràcia i del carrer Gran.

Un plànol del
1790 mostra un projecte de desviament de les rieres i torrents del
Pla de Barcelona, bo i fent evident, si més no sobre el paper,
la possibilitat d’obrir un canal que s’originés en la
confluència de la riera de Sant Gervasi i de la d’En Malla. En
aquest plànol, el camí des de la Travessera fins a
Barcelona hi figura amb el nom de «carretera de Gràcia».

Un altre plànol,
aquest del 184O, quan Barcelona encara estava tancada per les
muralles, permet afirmar que la carretera de Gràcia, pel que
feia al servei que prestava com a via de relació comercial, en
certa manera arribava fins el port de Barcelona a través i
força directament dels carrers de la ciutat.

Un tercer plànol,
aquest del 1849, ens mostra el passeig de Gràcia convertit en
una realitat. També s’hi pot veure com el nucli urbà de
Gràcia s’allargava, estretament relacionat amb el carrer Gran;
carrer que, des del capdamunt del passeig de Gràcia, arribava
fins els inicis del relleu serrà.

L’any 1870, Gràcia
constituïa una vila d’un desenvolupament urbà força
desplegat, havent perdut l’anterior aparença de poble
carretera. Aquest eixamplament del nucli urbà gracienc tenia
molt a veure amb la instal·lació de les fàbriques;
els empresaris trobaven en l’àmbit gracienc els terrenys a un
preu prou baix i prou avantatjós pels seus interessos i hi
edificaven les seves instal·lacions; la qual cosa no succeïa
en els àmbits més propers a Barcelona, atès que
l’especulació s’havia engegat pel que feia els preus dels
terrenys que, presumiblement, restarien compresos en el nou
ordenament urbà de la ciutat capital.

L’ambient socioeconòmic
gracienc, amb una població predominantment artesanal i fabril
i amb uns afanys progressistes ben sincers, motivà que
sorgissin moviments reivindicadors de memorable valentia i sacrifici,
moviments que es desenrotllaren especialment entre els anys 1868 i
1873.

L’any 1870, la vila de
Gràcia s’aixecà contra l’intent per part del govern de
Madrid, d’establir les «quintes», o sigui el servei
militar obligatori per sorteig. Ens imaginem, i el fer-ho no costa
cap esforç, que al llarg del carrer Gran els homes del Centre
Republicà Federal —els sentiments federals eren els que
predominaven entre els graciencs d’aquella època— hi
desfilaven i s’hi instal·laven convenientment armats. Afegirem
que, entre el 4 i el 9 d’abril d’aquell any, Gràcia esdevingué
un municipi independent. L’exèrcit espanyol, després de
forts combats, assolí esclafar la resistència dels
graciencs; emperò, no el seu esperit, que féu que a
l’any 1873, de nou prenguessin part molt activa en la proclamació
de la primera República espanyola. El carrer Gran fou
testimoni de tots els esdeveniments.

Tornem a la
cartografia. En un mapa del 1879 que mostra el pla de carreteres de
les comarques que rodegen les del Barcelonès, es fa ostensible
que el passeig de Gràcia arribava fins el conglomerat gracienc
i que d’aquest conglomerat n’eixia la via que ascendia per la serra
de Collserola fent un gran revolt en el vessant de la muntanya. Es
tractava d’un camí carreter.

Gràcia, i amb la
vila el seu carrer Gran, relacionava l’economia del conglomerat urbà
de Barcelona amb l’economia del Vallès Occidental. Ja llavors,
el carrer Gran havia d’ésser, i proves n’hi ha que ho era, una
via d’intensa vida comercial. Aquesta via comercial proporcionava la
possibilitat, certament ben aprofitada, de mantenir en plena
activitat la vida artesanal i d’expansió industrial del
conglomerat gracienc.

El carrer Gran
connectava i ensems separava dues «barriades gracienques»;
i tant era així, que a cada una d’aquestes «barriades
gracienques» hi sorgí un mercat. Un fou el de la
Llibertat; l’altre, el de la Revolució. Aquest darrer fou
rebatejat amb el nom d’lsabel ll, encara que fos més conegut
amb els noms d’Isabel i àdhuc, santa Isabel. Ambdós
mercats estaven relacionats molt directament per una via
d’importància tradicional, que no ha perdut, la Travessera.

Dues
solucions discrepants

L’any 1847, el passeig
urbanitzat de Gràcia havia esdevingut una realitat, afavorint
en gran manera als propietaris de les terres que avui són
ocupades per l’eixampla de Barcelona. Hom va resoldre molt
intel·ligentment la unió del passeig de Gràcia,
de gran amplària, amb el carrer Gran, d’amplada molt més
modesta, amb la solució vial ben dissenyada que coneixem amb
el nom dels Jardinets. Podem observar com aquest amable ambient
gracienc es comporta com espai de transició i com la part
inferior del carrer Gran, i abans d’obrir-se aquest carrer als
Jardinets, es va fent més ample a partir del carrer de Jesús.

Avui dia, la part alta
del carrer Gran desemboca a un imponent disbarat vial urbà amb
el qual es tractà de substituir la funció, que acomplia
amb senzillesa i ensems amb funcionalitat, la plaça de
Lesseps, dels Josepets per a nosaltres els graciencs. Es realitzà
la renovació urbana, o com se la vulgui qualificar, a costa de
grans sumes de diners i de la manca total d’imaginació
sensata; o potser, amb una imaginació forassenyada i
crematística de no dir. Allò que avui podem veure
constitueix un formidable obstacle de formigó que separa el
carrer Gran de la seva natural continuació, l’avinguda de la
República Argentina.

És palès
que no es tingué ni l’elemental cura d’aprofitar el temple i
el seu esglaonament frontal, per a proporcionar a la part alta del
carrer Gran la vista sobre una construcció de certa categoria
i amb una història prou llarga. Una edificació que
constituïa la fita que amb més de tres segles d’història
feia d’enllaç entre el camí ascendent de la muntanya
—l’actual avinguda de la República Argentina— i el camí
que descendia al Pla de Barcelona, el carrer Gran de Gràcia.

Canviar el que es va
fer, i prou que seria necessari, representaria en els actuals moments
un cost que difícilment es podria finançar, i encara ho
fan més difícil les grans despeses que ens preocupen a
tots. Sí, però, es pot suggerir que es convertís
l’intricat dèdal pseudo-urbà que encara guarda el nom
de l’antiga plaça de Lesseps, en un àmbit que, per a
visitar-lo, s’hagués de pagar, atès que, al nostre
entendre, constitueix l’exemple colossal d’allò que no
s’hauria de permetre que es fes en cap ciutat.

Gràcia,
paratge acollidor

Les terres que
permeteren que es formés el primer caseriu de Gràcia i
que amb el temps s’expandís, pogueren veure com al llarg del
segle XVIII i posteriorment, s’hi aixecaven habitatges de qualitat,
els propietaris dels quals eren gent en molt bona situació
econòmica que solien residir la major part de l’any a ciutat.
Quan venia el bon temps —o quan les circumstàncies
polítiques o les relacionades amb la salud ho feien
recomanable— es traslladaven a les seves propietats de Gràcia.

Antoni Ponz, un
valencià, escrivia en el seu Viage de España en 1788
(volum XV, pàg. 9): «… invierten por lo común
sus riquezas sobrantes en fabricar su propia casa en la ciudad o
pueblo donde residen; después extienden sus ideas a las
delicias del campo, construyendo en él mansiones de recreo
como las que hay en los contornos de esta ciudad…». La
ciutat que feia al cas era la de Barcelona.

Fou a Gràcia on
construí la seva «torre» Manuel d’Amat, virrei que
havia estat del Perú; d’aquí la torre de la Virreina.
Ensems a Barcelona i a la Rambla, hi construí el palau de la
Virreina. La torre de la Virreina desaparegué, però el
nom persisteix en la placa d’una de les nostres places.

La casa de l’Alegre
fou, en el seu temps, una de les millors de Gràcia. De la
família dels Alegre, famosos comerciants barcelonins, en parla
llargament l’eminent historiador Pierre Vilar en la seva Catalunya
dins l’Espanya moderna, vol. IV. El nom d’Alegre perdura a Gràcia
amb el carrer Alegre de Dalt.

Deuria ésser
relativament freqüent veure els qui en vehicles o a cavall,
pujaven des de Barcelona fent camí cap a Gràcia, fins
arribar a les seves segones residències. Si la comitiva era de
les lluïdes, aquells qui residien en els habitacles que
s’aixecaven a frec de camí i no lluny dels seus conreus, és
prou segur que deixarien per uns moments la feina per esguardar els
qui passaven.

El
carrer Gran assoleix caràcter propi

Fou durant les primeres
dècades del segle XIX quan Gràcia va atraure
iniciatives i importants cabals de cara a fer-hi noves
urbanitzacions. El nom Trilla, un dels principals promotors
urbanístics de l’època, ha restat a la barriada en la
denominació d’un carrer i d’una plaça. Permeteu que
recordi anys llunyans de quan existia el cinema Trilla i de com, a
prop d’aquest cinema, hi havia una botiga obrador on s’hi
manufacturava una excel·lent xocolata de la pedra. Quan
fabricaven aquest nutritiu producte, l’olor perfumava el tros proper
del carrer Gran. I ja que de flaires agradables parlem, també
voldria recordar l’olor a cafè torrat que sortia de les portes
dels establiments cafeters del Tupinamba i del Momotombo. Noms
exòtics i àdhuc geogràficament, d’una aplicació
mercantil discutible si és que se’ls relaciona amb la
producció del cafè. La regió que havia estat
habitada pels extingits indis tupinambes, es trobava al sud del delta
del riu Amazones, de sòls i clima impropis pel conreu del
cafè. La denominació Momotombo, un volcà de
Nicaragua, potser sí que és més indicativa, car
des dels cafetars nicaragüencs es veu el majestuós con
volcànic que amb la seva tossa, domina el llac de Managua.
Perdoneu aquesta sortida de camí, però tots sabem com
una cosa porta l’altra.

Molts dels establiments
comercials del carrer Gran es posaren a servir una clientela que
ultrapassava de molt, d’acord amb la seva residència, els
espais de la barriada; i era freqüent que compradors del centre
de la ciutat de Barcelona «pugessin» a Gràcia per
a dirigir-se en qualitat de parroquians als comerços del
carrer Gran, de la seva confiança i conveniència.
Semblantment succeïa amb veïns de Sarrià. La
clientela sarrianenca veié com es facilitava el seu trasllat a
Gràcia al posar-se en servei, l’any 1863, el tren de Barcelona
a Sarrià.

I
ara uns records de caràcter humà

Isaac Albèniz i
Pau Casals es coneixeren en el carrer Gran

Quan Pau Casals només
tenia 13 anys, totes les nits, entre les 9 i les 12, tocava al cafè
Tost —més tard denominat Cafè Monumental—, del
carrer Gran, rebent un sou de quatre pessetes diàries. Fou en
aquest cafè gracienc on el «descobrí» Isaac
Albèniz, llavors ja compositor famós i veí del
nostre carrer Gran. Precisament, Albèniz vivia en una casa a
tocar d’aquesta Caixa de Pensions que avui tan amablement ens acull,
però a l’altre costat del carrer. Si us hi fixeu una mica,
trobareu la placa que ho recorda.

Els veïns de
Gràcia dels anys 1889-1891 tingueren el privilegi i poc o gens
se n’adonaren, d’oir la música interpretada per un minyó
que, amb els anys, esdevindria un músic famós i un
català universal: Pau Casals i Delfilló.

Els tramvies amb
imperial

Quan pujaven i baixaven
pel carrer Gran els tramvies de cavalls que havien estat instal·lats
en 1872, poc es deuria sospitar que el 1899 serien substituïts
pels elèctrics i que aquests vehicles electrificats acabarien
per tenir imperial; o sigui que permetien que els passatgers
poguessin seure a la part superior i des d’allí aguaitar el
paisatge urbà que passava davant els ulls com una pel·lícula.
A l’imperial s’hi pujava per una escaleta de cargol i ja a dalt, es
podia xafardejar en els dies que feia bo, els interiors dels pisos
inferiors de manta casa del carrer Gran; i a voltes respirar, sense
sentir-s’hi massa interessat, la pols que aixecaven de les catifes
repenjades a les baranes dels balcons els picamatalassos manejats amb
nervi per braços femenins. Avui no hi ha tramvies amb imperial
ni tampoc picamatalassos.

Un 6 d’octubre dramàtic

EI Sis d’octubre del
1934 s’aixecaren barricades al carrer Gran amb les llambordes del
paviment. Després dels fets, hi havia qui comentava que havien
estat les barricades més ben fetes de tota la ciutat; i prou
que es veia que els qui havien intervingut en la seva construcció
eren gent responsable de la feina que feien i no uns matussers
qualssevol.

En aquelles llargues
hores de tensió extrema, els establiments comercials de Gràcia
foren en tot moment, respectats. Sí, però, és
veritat que es féu per manera que un vigilant —quins
magnífics servidors públics eren els vigilants i els
«serenos»!— obrís la porta d’una botiga de
queviures que hi havia aquí mateix, a la cantonada del carrer
Gran amb la rambla Prat. També correspon a la veritat que hom
«adquirí» i per tant no foren objecte de requisa,
uns queviures més que necessaris en aquella situació
d’emergència. I s’ha d’afegir que també és
veritat que el preu d’allò adquirit es deixà sobre el
taulell, després que la xifra corresponent fos establerta per
un botiguer del ram que intervingué en l’adquisició.
Quan es feren les investigacions policíaques per ordre de les
autoritats militars en funcions judicials, ningú sabia res de
res. L’amo de l’establiment es negà a presentar cap mena de
denúncia, car deia que el que havia únicament succeït,
és que s’havia realitzat una venda en tant que ell dormia
tranquil·lament a casa seva.

Un gran senyor

L’escriptor Josep Pla
va escriure entre molts d’altres, un llibre amb el títol: Un
senyor de Barcelona. Aquest senyor vivia en una casa del carrer
Gran de Gràcia i es deia Rafael Puget. El llibre fou escrit
entre 1942 i 1944; emperò les notes que s’utilitzaren per
escriure’l havien estat obtingudes per en Pla molts anys abans.

Vaig conèixer el
senyor Puget en circumstàncies públiques molt difícils,
car fou en els inicis de la guerra que ens fou imposada pels nostres
enemics, guerra que s’allargà del 1936 al 1939. Seré
breu.

La família del
senyor Puget provenia de les terres de la comarca d’Osona. Durant la
darrera guerra carlista, membres de la família Puget havien
tingut contactes, més de caràcter personal que de
caràcter polític, amb figures carlistes de tanta
importància com el general Francesc Savalls. EI senyor Puget,
motivat per aquests records familiars, es dedicà a reunir una
biblioteca de temàtica carlista que, pel que feia al camp de
la historiografia, constituïa un tresor.

Un dia del mes d’agost
del 1936, el senyor Puget em vingué a veure a la Secretaria
del conseller de Cultura i sense embuts, em féu avinent que
considerava que era cosa de la més imperativa prudència
treure de casa seva la biblioteca d’un caràcter tant
especialitzat com interessant, atès que en aquells dies
resultava altament comprometedora pel seu propietari. Quedàrem
d’acord que els llibres serien ràpidament recollits i
traslladats a la Biblioteca de Catalunya.

EI senyor Puget, alt
com era, i amb el seu aire i manera de fer de gran senyor sense
petulància —un senyor que no deixava mai de cofar-se amb una
gorra, gastar coll dur d’aletes i ulleres d’aquelles que només
es subjecten en el nas—, volgué vigilar personalment la
càrrega dels llibres en una camioneta. Vet ací que uns
dels paquets s’obrí a la voravia del carrer Gran i els llibres
s’escamparen per terra. D’aquests llibres n’hi havia alguns que a les
cobertes lluïa la imatge barbuda de don Carlos, o de la seva
muller Margarita, o d’un general del nom que fos. El senyor Puget es
mantingué impàvid. Els qui feien la feina s’apressaren
a dissimular la falla. Uns que passaven miraren els llibres escampats
per terra i el senyor Puget, i es digueren entre ells: «Deu
tractar-se d’un general rus». Devien estar pensant en un
general del temps del tsar, un d’aquells generals que es permetien de
tant en tant, fer una estada al París d’abans de la guerra de
1914 a 1918.

Per
finalitzar

Abans de deixar-vos
lliures de la vostra pacient cortesia d’escoltar la lectura
d’aquestes notes, vull recordar el gran ordenador de la nostra
llengua —ara es porta molt això de referir-se a ordenadors i
a ordinadors— Pompeu Fabra, era gracienc i fill d’un antic batlle
republicà de Gràcia. I crec que això ens
compromet a tots nosaltres graciencs com som, encara que només
sigui per a reconèixer la gran tasca realitzada pel Mestre
Fabra, fer que tots —enterament tots!— els rètols de la
mena que siguin dels establiments comercials, industrials, de
serveis, etc. de Gràcia, començant per aquest carrer
Gran, estiguin redactats en la llengua pròpia de Catalunya i
dels catalans.

Marc-Aureli
Vila Comaposada

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!