EL LLAMP

«Al pa pa i al vi vi»

La frase que encapçala –que també fou divisa de Mestre Pujols— i les notícies publicades a la premsa aquesta setmana que avui s’acaba, m’han fet repensar del capteniment de silenci en què m’he mantingut els darrers sis mesos, d’ençà que vaig ser vetat i desautoritzat en la trobada del Secretariat de la Comissió de la Dignitat [SCD] que tingué lloc al Restaurant Núria, al capdamunt de la Rambla de Barcelona, des de la vesprada del dia 12 fins a la matinada del dia 13 d’octubre del 2004.

En aquest interludi d’auto imposat mutisme s’ha desvetllat, i a tongades ben calculades, el resultat negatiu de la barroera acció de determinats polítics catalans i de la no menys partidista connivència de certs membres del SCD pel que fa al retorn de la documentació catalana que encara roman segrestada a Salamanca (Espanya). Els darrers deu dies del 2004 mostraren amb cruesa, als ulls de tothom que volgués veure-ho, els pitjors auguris sobre la possibilitat que se’ns tornés aquest cop, d’una vegada i per sempre, la documentació robada a punta de baioneta en la darrera Guerra d’Agressió espanyola contra Catalunya (1936-1939).

El 14 d’octubre del 2002, a Salamanca estant arran del primer viatge que hi vaig organitzar, amb una nombrosa i heterogènia representació dels estaments de la societat catalana, ja em vaig adonar del fet que una de les delegacions –justament la d’un partit que s’afegí al vol a darrera hora– duia al cartipàs el pla i les línies mestres del que s’ha esdevingut.

Mentre tota la Delegació catalana dinàvem al mateix hotel on moments abans s’havia acabat l’acte de presentació de la Comissió de la Dignitat [CD] als salmantins, els representants del PSC-PSOE, encapçalats pel qui aleshores era conseller de Cultura del Govern a l’ombra d’en Maragall, eren absents amb els seus homòlegs espanyols en un altre indret de la ciutat. En aquesta reunió de partit –en la que també hi participava la responsable de la UGT a Salamanca– s’acordaren les bases d’actuació a seguir pel PSOE (i la seva filial a Catalunya) sobre el contenciós popularment conegut com a «Papers de Salamanca».

El pla contemplava que, si l’opinió catalana feia prou pressió per a haver-li de donar una resposta, demanarien el retorn, si no hi havia d’altre remei, d’alguns documents simbòlics (per exemple, l’original de l’Estatut del 1932), però sense fixar-ne el termini de lliurament i sota la condició, necessària, d’una molt més gran contrapartida per part de Catalunya. Aleshores el Govern espanyol era en mans del PPE del senyor Aznar i, aquells dies, la ministra espanyola de Cultura, Pilar del Castillo, declarava que no en sortiria cap de paper de l’«Archivo»; és per això que els reunits a Salamanca podien estar tranquils i encara pensar que, atès que la Comissió de la Dignitat havia posat al PSC contra la paret, en podrien obtenir sucós benefici si pujaven al nostre carro ni que fos tard i malament i, d’afegitó, mirar de dirigir-nos en el camí a seguir.

Aleshores encara mancaven –si més no públicament– quinze mesos per al naixement del Govern tripartit al Principat de Catalunya, emperò, d’alguns dels afiliats a ERC que sovintejaven a les reunions del SCD ja vaig detectar-ne alarmants símptomes perquè, sense saber-ne el motiu amb precisió, vaig notar com es distanciaven d’algunes de les propostes d’acció que s’havien proposat i acordat.

Amb la perspectiva que dóna el temps i vist el llastimós resultat, penso –llavors també ho pensava però amb una base intuïtiva, ara ho faig sense cap por a errar-me d’acord als fets– que la Direcció d’ERC (o, almenys un sector d’aquesta) ja havia decidit fer costat a la reaccionària posició del PSC-PSOE; que el tema dels papers era incòmode per als socialistes no calia ser massa avisat per copsar-ho i, també, era prou evident que un sector d’ERC tenia un molt especial interès en no enfrontar-s’hi per aquest assumpte. El sector republicà en qüestió es caracteritza per l’ús d’un discurs abrandat que, al moment de traduir-lo en resultats concrets, aquests s’esvaeixen i es difuminen fins que no els podem reconèixer i, quan algun cop aconseguim d’identificar-los, es contradiuen desvergonyidament amb allò anunciat o vindicat.

Pocs dies abans de Nadal del 2004, quasi dos mesos i mig després d’aquella reunió en la qual vaig ser desnonat del SCD, saltà la notícia que la Comissió d’Experts havia clos l’informe –no vinculant– adreçat al Ministeri espanyol de Cultura sobre els anomenats «Papers de Salamanca». El sorollós volei i repic de campanes fou instantani en tots els estaments de la societat catalana –uso el mot ‘sorollós’ amb la voluntat de presentar el que realment succeí: el soroll fou tant fort i entorpidor que no propicià una serena anàlisi del text, inclosa la lletra «menuda», del dictamen–.

El terrabastall a causa del parer «no vinculant» d’uns experts em semblà del tot sobrer per dues raons. L’una que cap nota del Govern espanyol l’assumia com a propi i definitiu. L’altra que de la lectura de l’informe se’n desprenia que ens tornaven a fer passar bou per bèstia grossa. En aquest punt convé assenyalar un fet destacat publicat a la premsa a l’estiu del 2004, i que ha passat inadvertit i és –encara que sembli mentida pel que representa d’intromissió inadmissible al si de la societat civil–, que els dos observadors (només havia de ser un) de la CD a la Comissió d’Experts foren nomenats, a dit, pel Govern principatí.
Per acabar d’embolicar la troca una munió de declaracions de polítics i d’experts s’afegien al batibull; en comentaré tres de significatives amb l’objectiu d’esbrinar què hi ha al darrera de tot plegat.

• El molt honorable Joan Rigol, l’observador, junt amb en Josep Cruanyes, de la CD a la Comissió d’Experts, manifestà que el Govern de la Generalitat [de dalt] lliuraria a l’«Archivo» de Salamanca una còpia digitalitzada dels fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya [ANC] sobre la Guerra (1936-1939), per un volum que era quatre vegades el total que ens seria retornat. Ep! calia oferir presents al lladre que t’ha espoliat? Es veu que sí; tanmateix, aquest anunci l’havia de fer en Rigol, comprometent a l’entitat que com a ‘observador’ teòricament representava? Una dada força significativa que es desprèn de la declaració és que si les còpies de l’ANC que s’anaven a lliurar a Espanya eren quatre vegades el que s’anava a recuperar, això vol dir que també se sabia el que es retornaria i, si tenim en compte que fins al dia d’avui el Govern espanyol no s’ha pronunciat pas sobre aquesta qüestió, haig de concloure que, sota mà i d’antuvi, ja s’havia pactat. Pregunta: les còpies servilment ofertes per en Rigol, qui les pagarà?

• El molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall, parlà sobre el [suposat] retorn com del millor ‘regal’ que se’ns podia fer. És un regal que el lladre torni una ínfima part del que va furtar a punta de baioneta? Només trobo una explicació a aquesta afirmació presidencial, i és similar a un cas que m’he trobat sovint a casa: regalar-li a un dels fills (que encara viuen amb nosaltres) un llibre de la biblioteca del meu despatx. El resultat del ‘regal’ és que el llibre ara ‘és’ d’un meu fill i a la seva biblioteca, però continua a la mateixa casa. És a dir –i perdoneu-me estimats fills per l’odiosa comparació–, la casa, Espanya, és la mateixa, bé sigui el llibre a la biblioteca del despatx d’en Rodríguez Zapatero o bé sigui a la biblioteca del despatx d’en Maragall. És evident també que en Maragall sabia que alguna cosa s’anava a tornar, encara que oficialment el Govern d’Espanya del seu amic no hagi badat boca encara. Que l’actual president de la Generalitat pensa en clau espanyola no és cap novetat ni, per desgràcia, ningú no s’escandalitza pas d’aquest fet, però convé recordar-ho per a entendre les seves declaracions. Una reflexió optimista és que el dia que els fills s’independitzin i parin casa, s’enduran els seus llibres…

• L’honorable Josep-L. Carod és el protagonista de la tercera manifestació, al meu entendre la més aclaridora. Aquest declarà que gràcies al seu suport [del Grup d’ERC al Congreso de los Diputados] als pressupostos generals de l’estat, ell aconseguí el retorn dels «papers». El mateix dia 23 de desembre, segons llegíem a la premsa de l’endemà, el senyor Carod afegí que ell era «el braç polític executor de la Comissió de la Dignitat» –afirmació aquesta que cap dels actuals membres del SCD no ha desmentit–; per què Carod no deixà a la CD tranquil·la? i, ni que fos en acompliment, per una sola vegada (no ens mal acostuméssim) de les promeses electorals bescanviava suport als pressupostos espanyols per la publicació de la balança fiscal Espanya-Catalunya? La frase lapidària d’en J. L. Carod, pel significant de liquidació que conté, passarà als annals –secció «maltempsades»– de la Història de Catalunya de com, en un instant, anorrear la credibilitat i la feina feta al llarg de tres intensos anys per la més apreciada i més efectiva entitat cívica que ha existit a Catalunya d’ençà de la Crida a la Solidaritat. En uns pocs segons –i en nominal definició més pròpia d’un genuí americà que no pas meva– el «Qui Tostemps s’Agenolla i Demana Perdó en Nom de la Nació» va carregar-se la possibilitat que la CD donés la cara i afrontés la trista realitat del no retorn de la documentació espoliada als seus legítims propietaris.

En el dictamen de la Comissió d’Experts s’ha ignorat de forma expressa els puntals de la nostra exigència:

• Tots vol dir tots i no només els d’una part de Catalunya: què passa amb la molt important documentació del País Valencià, de la Franja de Ponent i de les Illes Balears i Pitiüses?

• Tots vol dir tots i no només els d’una institució, en aquest cas les conegudes i ja a l’ANC de fa anys (microfilmades i pagades), poc més de 500 caixes de la Generalitat republicana; on queden els llibres d’actes i d’altres documents dels centenars d’ajuntaments i d’altres institucions com el Parlament?; i els arxius dels partits, sindicats, entitats culturals i de tota mena?; i els papers de les desenes de milers dels particulars?

• Tots vol dir tots i no només un 2,5 per cent (o a tot estirar un 5 per cent) de les 20.000 caixes de material espoliat que hi ha a Salamanca. Vol dir això que la resta de caixes no són de papers catalans? Ca!, ho són en la seva aclaparadora majoria però s’ha ignorat tossudament aquest fet per matar dos pardals d’un tret: acontentar els malcontents de sempre (els partidaris del «derecho de conquista» i del «botín de guerra», els «vencedores», els qui bramen sempre contra Catalunya però no la volen amollar…) i reduir a burla grotesca el que s’ha de retornar a les autèntiques víctimes.

La Comissió d’Experts, per comptes de reconèixer el robatori franquista i la conseqüent indignitat de l’actual situació, i proposar l’immediat retorn de tot el robat als governs respectius perquè aquests, un cop a casa, ho donin als seus titulars o als seus hereus de la manera més ràpida, justa i efectiva possible, el que fa amb les seves recomanacions és tancar la possibilitat en milers de casos. Per posar només dos exemples:

• Us imagineu les dificultats de tota mena per a iniciar els tràmits i posar d’acord tots els néts o renéts d’un sol dels espoliats?; com i a qui es retornarà l’Arxiu del CADCI si el Govern d’Espanya no ens reconeix ni la legitimitat, als actuals socis d’aquesta centenària entitat, per a reclamar l’edifici de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, del que n’és amo per apropiació franquista el Ministerio espanyol de Trabajo i cedit –per un anterior Govern espanyol socialista– a la UGT de Catalunya i no als seus veritables propietaris?

• A més a més, els experts també perpetuen una situació d’indefensió i d’intolerable intromissió en la vida privada dels nostres avantpassats o dels protagonistes encara vius: obliga de manera molt clara a que els materials estiguin a disposició de qui ho vulgui consultar. Per què haig de donar a la llum pública –en l’hipotètic cas que, després d’anys de reclamacions administratives o judicials aconseguís recuperar-ho– les cartes de la meva àvia al meu avi, o les del meu pare a la seva mare? A qui interessa aquesta xafarderia? O potser es tracta simplement d’un nou element per confondre, endarrerir i dissuadir?

Hi ha un altre fet que va molt lligat a les declaracions d’en Carod més amunt comentades: en Cruanyes, l’altre observador de la CD ha estat [el?] redactor dels informes jurídics adjunts al dictamen dels experts; com s’entén que un observador comprometi la independència de la CD a la qual representava? Per què a una persona estretament vinculada a la Direcció d’ERC i que, per la seva professió, té interessos particulars en aquest assumpte, se li ha permès actuar d’aquesta manera en nom de la CD?

Afegiré, per acabar, que dies després [del 12 i 13/X/2004] que la, segons ella, representant d’ERC al SCD, em vetés com a observador (independent i no sotmès a cap política de partit) de la CD a la Comissió d’Experts, vaig telefonar a en Joan Puigcercós demanant-li explicacions sobre la qüestió i em manifestà el seu desconeixement de la persona que deia ser la representant d’ERC i del perquè del seu veto, i que pel que sabia, qui representava a ERC al SCD era en Josep Cruanyes; que ho confirmaria i em telefonaria tot seguit. Encara ho espero…

Enric Borràs
cofundador i ex portantveu de la Comissió de la Dignitat
ex membre del Secretariat de la Comissió de la Dignitat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!