EL LLAMP

Les
amistats perilloses

Als
temps del president Pujol quan n’exercia, poca broma amb les
relliscades de «llit».
El conseller enxampat in fraganti sexe amb dona la quina no
fos la seva muller «legal»,
tenia les hores comptades i el passaport a pitjor vida política
(i tal vegada econòmica) assegurat. Més d’una mà
de consellers —sense
comptar d’altres alts càrrecs—
passaren a ex per afers sexuals. La liberalitat que és prou
estesa entre el poble ras no era gens ben vista pel triplet femení
familiar del molt honorable. Al pecador caigut en desgràcia
poc que li calia esperar el motorista com s’acostumava en el passat
[?] temps dictatorial; una telefonada i al carrer, dit i fet, anem per feina.

En aquella època
—vint-i-tres anys durà i encara n’hi ha que l’enyoren— del
mandat de Pujol, dins dels mossos de l’escaire sembla que hi havia un
grup escollit de «mortadelos» dedicat amb fruïció
al seguiment de consellers i bestiar afí a la Presidència.
Algun indiscret que tenia accés als informes d’aquells
policies especials se’n beneficià tot i redactant fulls
«confidencials» que bescanviaria a pes d’or sota la
condició de no fer-los públics.

[La cosa curiosa és
que aquest algú que es dedicava als dits dossiers tenia una
especial inclinació per a les seues secretàries, a les
quals premiava amb un bon i segur lloc de treball institucional si se
li portaven prou bé. El malànima en qüestió
anà pujant graons de gosadia fins al punt —volent-ho, però
amb la intenció de perjudicar a un tercer— d’esquitxar a un
parent d’una alta instància, i així es cavà la
pròpia dissort, caigué al seu propi parany …i es féu
mereixedor, amb germànica puntualitat, de la puntada de peu
fatídica.]

És ètic
d’esbombar xafarderies de llit o de tendència sexual dels
polítics i d’altra gent pública? Penso que no ho hauria
de ser, però la realitat m’obliga a matisar. És ètic
que els polítics que es beneficien del vot de la ciutadania no
acompleixin les promeses electorals? És ètic que alguns
alts càrrecs o determinats diputats, que ja tenen bons sous i
dietes que els dupliquen, facin negocis privats emparant-se en els
vàters o en els passadissos del Parlament? Podria seguir
preguntant-me ad infinitum, i arribaria igualment a la mateixa
resposta: no, no és ètic però succeeix més
del que ens pensem i voldríem. I cal aplicar-hi remei a tanta
manca d’ètica subvencionada amb el diner de tots.

Qui pren determinades
actituds ha d’assumir que se li puguin tombar en contra dels seus
interessos, fins i tot de la seua intimitat. Si tal o a qual polític
té especial predilecció en xumar càmera i mamar
micròfon, en captar l’atenció del públic fent-se
veure a per tot, de sortir als papers aprofitant qualsevulla
avinentesa, d’usar de la pròpia parella o família quan
li convé, etc., doncs, resultarà que se’l tractarà
de «mediàtic», i això té seqüeles.

La xafarderia podria
costar força vots als dos companys de viatge que s’arrauleixen
al voltant del partit al poder, això no vol pas dir que no
sigui certa, però sí que seria un fre a què
determinats programes específics sobre aquests temes no
n’hagin dit res de res… encara. Des dels primers dies d’enguany, o
sigui fa més d’un mes, que m’arribà la primera notícia
de la brama que avui ja fa rum-rum a tots els consells de Redacció.
És sobre l’afer entre un conseller de la Generalitat del Mut
de Cornellà i la portaveu d’un partit que triangula el
tristpartit. Ella podria ser la filla d’ell —ep!, per l’edat— i a
molts els hi fa prou patxoca com per a catalogar-la en l’apartat
selecte de tia «bona». La cosa ha transcendit els dos
protagonistes i la tercera en discòrdia, la senyora oficial
del dit conseller ha pres mal en forma de depressió i no es
mou del dúplex; ha deixat d’anar a treballar i de lluir de
flor de maig (del ’68) davant de les càmeres com ens tenia
avesats dia sí i l’altre també.

D’aquesta situació
qui per ara se n’ha aprofitat millor és el cap escampa de la
senyora perquè ha pogut retallar a gust —i sense el regateig
de la meitat de l’«oposició» [sic]
governant a la ciutat— unes quantes hectàrees d’un parc
protegit per a especular que el món s’acaba (i s’ha de pagar
la campanya electoral). Allò que encara no sé és
si la part baixa del dúplex se la quedarà la senyora
granada i la del damunt la jove, a la qual suposem més àgil
per si un cas s’espatllés l’ascensor.

I ens queda l’assumpte
del gat, hi haurà sentència judicial de custòdia
compartida o es resoldrà en acord privat?

Nota Bene: Gens
que censuro al que s’haurà vist llaçat i sobretot a la
llançada jove que l’ha lligat, perquè és ella
qui té tots els números per a rebre. Amb tot no
m’estranya que hagi pres bon exemple dels seus majors, sense anar
massa lluny un ex secretari general del seu partit ja s’ho feia amb
una jove periodista de grau i de molt bon veure, la qual per a evitar
mals majors un cop hagué de sortir d’amagatotis per la porta
del darrere en presentar-se per sorpresa al despatx la senyora de
l’altre, i finalment s’hagué d’exiliar i cada cop és
més lluny de casa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!