Estat(s) i Inquisició
És d’actualitat la notícia –i amb ella la propaganda gratuïta– que l’Estat del Vaticà ha inclòs a l’Índex inquisitorial (avisats: la Inquisició existeix, per exemple en forma de Tribunal de la Rota) la novel·la El Codi da Vinci. Fins aquí res d’estrany, ja estem acostumats a haver de conviure amb la poca o nul·la estima a la Llibertat —d’expressió, de pensament, etc.– que tenen determinades estructures de poder, sobretot les que se sustenten en la persona del representant de déu a la Terra, sigui el papa de Roma o sigui qualque altre monarca, com per exemple l’hereu del "caudillo de España por la gracia de Dios" (que no és altre que l’actual cap de l’estat espanyol). El que estic segur que sorprendrà a molts dels que s’emmirallen en "l’exemple" d’un estat que preten ser a l’avanguarda de la defensa de la llibertat –de boqueta, és clar–, és que també en tenen, pitjor: fan servir, d’Índex de llibres prohibits. I ho vaig descobrir en una situació que m’afectà directament…
D’això farà uns vint anys, quan la Unió Europea era un projecte que a alguns ens permetia encara de pensar que es podria construir una Europa basada en la unió federal de les nacions que la composen (innocents!). A la ratlla de la Jonquera, anant cap al mític Nord "més lliure" havies d’aturar-te als posts de les policies espanyola primer i després francesa. Si no hi havia res a declarar i en aquell moment cap dels servidors de les dues policies no tenien ganes de desmuntar-te el vehicle, passaves sense gaire més problema; ja preveia d’antuvi, només esguardar-los, com m’aniria el pas fronterer perquè en aquella època es pot dir que no hi havia mes que no fes el viatge per una raó o una altra.
Feia estona que circulava per la carretera secundària que va del Voló a Elna quan, de sobte, els "flics" [la bòfia] em van avançar i m’arraconaren a la voravia. En aquell moment, quan tot just m’aturava, instintivament vaig retirar i amagar a sota de l’estora la clau del contacte.
El protocol era en marxa: ensenyar passaport, papers del cotxe, carta verda… I llavors l’interrogatori: tots dos flics se m’adreçaven en francès (o cosa semblant), aviat em vaig adonar que un era fill d’espanyols i l’altre era del país, català com jo; les meves respostes eren en un imperfecte rossellonès, la qual cosa violentà notablement al primer, que semblava manava més i que m’etzibà que essent "espanyol" jo, si no sabia parlar francès, li havia de respondre en espanyol –vaig fer veure que no l’entenia i només li responia en català, de manera que el segon constantment li traduïa les meves seques frases quan eren mes llargues de "sí" o "no pas".
Aleshores em pregunten el motiu de la meva entrada a la República francesa i què hi feia en una carretera que només utilitzaven i coneixien els nadius –turisme. Turisme en dia feiner? –sí. El somriure amb que s’obsequiaren no m’amoinà; llavors em demanen què hi duc al maleter i que l’obrís –hi duc llibres de la meva propietat: per no descarregar-los, i tornar-los a carregar en tornar, els he deixat al maleter quan he marxat, no ho recordava.
Llibres? què vaig dir! Talment robots canviaren de posat. Ara em demanen la carta d’identitat (en aquella època hi constava la professió): editor! digueren tots dos alhora, amb cara de poc amics. I la llista de la Duana? –quina llista? La llista on s’especifica cada un dels títols dels llibres, i llur quantitat, segellada pel post de la Duana. Ja érem al ball, doncs a ballar.
Ara sí que de totes totes volien que obrís el maleter, però "no trobava" la clau. On és la clau? –no ho sé pas, me l’he embutxacada i m’haurà caigut, cal cercar-la. Tots tres agenollats pentinàvem les rodalies per trobar allò que era amagat. Mentre feinejàvem inútilment, com aquell qui no vol la cosa, els vaig preguntar que si no me la podien fer ells la llista, que "només" duia uns tres-cents exemplars, això sí, tots de diferent títol i que ens caldria passar hores fent la relació… [no era cert, hi portava uns cinc-cents exemplars per a la Llibreria Catalana de Perpinyà, però només corresponien a deu o onze títols.]
S’incorporaren de cop i molt seriosos em digueren que m’havien d’acompanyar fins a la frontera i que els seguís perquè havia intentat d’introduir llibres il·legalment a la França. –I vostès saben fer el "pont"?, perquè sense clau, com puc engegar la "vuatura" i seguir-los? Doncs no, no "sabien" fer el pont, s’havia de cridar a un mecànic. Amb tot, de la llunyania s’oïa el toc de migdia, hora d’anar a dinar, els ho vaig notar que tenien ganes de marxar, només calia facilitar-los-hi "l’elecció": –mirin, no conec el país i potser vostès podrien enviar-me un mecànic mentre continuo cercant la clau…
Ignoro si tenien ràdio al seu vehicle, no m’hi vaig fixar, el cas és que oli en un llum. El flic català m’esguardà amb complicitat manifesta i acabà de convèncer al seu company. De genollons encara a l’ombra del meu cotxe (el sol picava de valent), ells ja s’havien entaforat a la patrulla i en pocs segons desapareixeren de la meva vista en direcció al Voló. Poc que vaig trigar a asseure’m i engegar cap a Elna.
Un cop a Elna i a casa del meu amic Gilbert Grau, català de pedra picada com pocs n’he conegut (el vàrem soterrar ha fet deu anys el setembre passat), fou ell qui m’aclarí el motiu del que m’havia succeït:
"Molta gent ho sap pas, com tu fins ara –em digué en Gilbert assegut al seu escó, davall del retrat d’en Macià que senyorejava el menjador– que al país de "la llibertat, la igualtat i la fraternitat" hi ha un Índex de llibres interdits per a servar la integritat de la República i dels seus ciutadans, doncs fa que són de declaració obligatòria a l’entrar a la República, si ets francès i si no ho ets pas també, el llibre o els llibres que duguis; si un cop confrontats els títols amb els que figuren a l’Índex hi ha coincidència, l’has vist prou el llibre."
Com l’enyoro en Gilbert Grau!
Enric Borràs
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest cas teu és una bona mostra del poder dels llibres que, en ocasions, fan més por que les bales. El que admiro és la teva sang freda i tot el xou que vas muntar.