EL LLAMP

al servei de la nació catalana

12 de març de 2005
Sense categoria
4 comentaris

CONVÉ FER MEMÒRIA I NO OBLIDAR

El 23 de febrer del 1981

D’entre els papers esparsos de l’escriptori n’he triat un que vaig enllestir fa tres setmanes. M’ha semblat adient perquè, si no m’erro, passat demà farà un any que Rodríguez Zapatero és el president del Govern espanyol, però quasi trenta anys després de la mort del dictador segueix essent un president d’una "democràcia" estranya, l’espanyola, on encara hi ha un cap d’estat que no ha estat escollit democràticament –fou nomenat a dit per Franco i "refrendat" si t’agrada bé i si no fes-te fotre– i que segueix essent el cap suprem de l’exèrcit que ens vigila, potser per això en l’escut del monarca encara hi perviuen els símbols franquistes que són comuns als que es troben en molts indrets d’Espanya.

Fa vint-i-quatre anys del Cop d’estat del 23-F. Recordo que el dia en qüestió era a la feina i, en assabentar-me de la notícia per una telefonada de la meva mare que ho estava veient a la televisió, vaig plegar per anar-me’n cames ajudeu-me cap a casa. Aleshores l’Enric, el nostre primer fill, només tenia vuit mesos i la seva mare, l’Eulàlia, estava molt neguitosa –amb raó sobrada– pel que succeïa.
A l’hora de dinar em telefonà el meu cosí Carles Knörr Borràs i em demanà per aixoplugar-se a casa nostra atès que aleshores era circumstancialment a Gràcia (Barcelona) i com a basc (malauradament ja és mort en Carles), estava molt amoïnat i es trobava desemparat. Naturalment li vaig dir que acudís tot seguit i que l’esperàvem per començar a dinar.
Les imatges vistes a la televisió ens varen acabar d’intranquil·litzar. És així que a primera hora de la tarda me’n vaig anar a la seu dels Nacionalistes d’Esquerra (NE), al capdavall del barceloní Carrer de Bailen i vaig inquirir als membres del Consell Polític que s’hi trobaven en aquells moments que amaguessin d’immediat els arxius de l’organització. No  en tingueren prou en no fer-me cas sinó que a més a més se’n rigueren de la meva "por"; la situació no era per perdre el temps, vaig entrar a la cambra on hi havia les fitxes dels adherits al Moviment dels NE i en vaig retirar les corresponents a tota la nostra família i les dels amics que vaig poder. És curiós assenyalar que, entrada la nit del mateix dia, aquells qui se’n reien de la meva precaució d’hores abans, suara nerviosos a l’extrem i espaordits llençaven per la finestra centenars de fitxes i d’altres documents…
A Escoltes Catalans, llavors amb seu al Carrer de Cervantes, sí que obràrem amb la prudència necessària que demanava la greu situació que vivíem i del desastre que en podria resultar.
Aquella tarda-nit es féu interminable. Esperàvem per oir al Borbó, però el seu anunciat discurs (previst per a les onze de la nit) s’endarrerí més del que era raonable. Finalment, em sembla que era la una de la matinada, els poders fàctics i, per damunt de tot, una telefonada d’en Carter, el president dels EUA, determinaren quin dels dos parlaments preparats d’antuvi llegiria finalment el monarca; el text ja és prou conegut i no cal comentar-lo, només que, per aquest discurs i ja el mateix endemà, aparegueren pintades pels carrers amb el lema "Juan Carlos I el Democratizador"… fetes per gent que ignoraven (o, per contra, potser sabien massa bé) que hi havia un discurs alternatiu que finalment no fou el que es llegí.
El cas és que el Cop d’estat dels "coronels" (anomenat així pel precedent grec) s’avancà un mes al que de feia temps preparaven els generals de la Junta de l’Estat Major de l’exèrcit espanyol, el president de la qual n’era — i n’és– el mateix cap d’estat, és a dir l’abans anomenat "el democratizador". Una prova d’això és que el general Milans del Bosc, creient-se que el Cop d’estat del març s’havia avançat, va fer sortir els tancs a València, d’on era cap de la Regió Militar. També en un llibre anònim (en figura com a autor un tal Jordi Martell, que mai no he sabut qui és), titulat El colpisme espanyol i Catalunya que vaig publicar poc després, es parla d’aquest Cop d’estat silenciat. Un periodista, força anys més tard, insistiria en la mateixa qüestió en un altre llibre.
A quarts de sis de la matinada del dia 24 de febrer, el meu cosí Carles i jo que havíem vetllat amatents a les notícies de la ràdio, agafàrem el primer metro –n’érem els únics passatgers del convoi– a l’Estació de la Fontana (a Gràcia) fins a la de la Plaça de Catalunya; a l’Estrella soterrada d’aquesta estació, al bell mig i tot sol, trobàrem un militant del PSUC que repartia fulls volants signats pel Comitè de Barcelona convocant a la vaga general (després, el Comitè Central de l’històric partit emetè un barroer i indigne comunicat desautoritzant la convocatòria).
Un cop a fora, a la superfície, no es veia ànima vivent (ni els coloms!) i ens entaforàrem amb fred al cos i a l’esperit dins l’antic Cafè Zurich. Hi havia un cambrer (tal vegada el propietari), una meuca vella en una taula del racó i fent equilibris en un tamboret un borratxo que potser no ho estava tant com semblava (o ens volia fer creure) atès que no parava de repetir que ell era franquista de "toda la vida". Des de la posició que ocupàvem al taulell, mentre en Carles i jo esmorzàvem, albiràvem la façana del Banco Central, protagonista anys a venir d’una de les seqüeles del Cop d’estat.
A les set del matí, ja una mica escalfats i refets, en sortir del Zurich ens topàrem amb els primers i fugissers vianants, els pocs que aquell matí del dia 24 de febrer serien puntuals als llurs llocs de treball. A mesura que passaven les hores semblava que la situació d’extrem perill s’havia superat i calia assabentar-se de la reacció dels capdavanters del país; unes declaracions a la ràdio mentre s’afaitava del cap d’UDC que fou l’únic que es quedà tota la nit al Palau de la Generalitat i on encara hi era, el ja desaparegut Miquel Coll Alentorn, marcaren la pauta que seguirien els altres: tot està controlat i aquí no ha passat res.
Però la veritat és que aquella nit del dia 23 de febrer els mossos de l’Esquadra que hi havia a Palau obligaren al conseller de Governació a obrir l’armer i s’apoderaren del seu contingut… i diuen que el president Pujol deslliurà del jurament de fidelitat als consellers, alguns dels quals, per cert, ja s’havien avançat i eren a l’altra banda de l’artificiosa ratlla que separa Catalunya d’entre l’Estat espanyol i l’Estat francès; vés per on una altra seqüela del Cop d’estat és a l’origen de la "moda", entre determinades classes benestants principatines, de tenir una caseta a la Cerdanya "francesa". Si més no podem estar cofois de haver tingut alguns consellers prou previsors.
Amb tot, el 23-F del 1981 comportà una seqüela força més punyent i greu, a banda de la domesticació vullgues no vullgues dels perifèrics partits "nacionalistes" amb representació parlamentària: la promulgació de la LOAPA, llei pedaç per apaivagar els militars espanyols (i a d’altres espanyolistes de dretes i d’esquerres), presentada i aprovada per un Govern espanyol socialista i de la qual avui els catalans encara en patim les negatives conseqüències.
Ho veieu per què convé tenir memòria i no oblidar?

Enric Borràs

[PS: Un altre dia potser comentaré dos 23-F per mi més apreciats: el de la fundació de l’Editorial El Llamp el 1982 i el del primer número de la revista El Llamp el 1984.]

  1. Ja pots explciar els altres 23-F. A mi el que més m’agrada dels blocs és aixó, que el que trobes no cal que estigui a la page… o sigui que no et tallis!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!