«El
TGV per Barcelona», dibuix
del meu fill Jordi
publicat
a la Directa
del 27 de juny d’enguany
Tenim
encara més de 39 hores
Començo a escriure aquest apunt quasi a les tres de la matinada de
diumenge i quan el pengi al bloc seran poc més de dos quarts de quatre i això que, entre una cosa i l’altra, deixar-lo una estona i després revisar-lo hauré trigat més de sis quarts en enllestir-lo.
Coses dels polítics: saben que mentre parlem del canvi horari
i del suposat estalvi energètic, temps que guanyen ells i que
ens fan perdre del que realment ens interessa; amb tot, una hora més
que tenim per a escampar la convocatòria de la concentració
de demà dilluns a les set de la tarda a la Plaça de
Sant Jaume de Barcelona.
En
menys de vint-i-quatre hores hi ha hagut més de cinc-centes
visites a aquest bloc d’El Llamp, penso que això és
degut al fet que la gent cercava una referència, una cara,
algú que ?trencant
l’anonimat? certifiqués
que la manifestació de demà va de veres i no és
un invent sorgit de la capsa dels trons d’un servei de
contrainformació estatal o del maquiavèl·lic
pensament del responsable d’agitació i propaganda d’un partit
polític.
Fins
que no vaig trobar qui ?amb
nom i cognom? em pogués
confirmar d’on sorgia la iniciativa del que feia hores circulava per
la xarxa i els telèfons mòbils, no vaig voler-m’hi
afegir a la crida, i això fou a la matinada d’ahir, quan
responsables del Consell
Nacional Català sí que em van reconèixer
la seua intervenció.
Vull
dir que en un començ em semblava que la convocatòria
«espontània»
de demà era promoguda per usuaris anònims farts del mal
tracte de la Renfe i Adif, de
gent emprenyada amb tota la raó per la creixent
desatenció dels organismes estatals pel que fa a la normal
circulació del principal transport públic ?el
ferrocarril? en la
conurbació més important del Regne d’Espanya; cal
recordar aquí, per si hi ha encara dubtes a l’hora de repartir
responsabilitats, que la Generalitat no deixa de ser un engranatge de
la maquinària de l’estat, més clar: la Generalitat és
estat, i en conseqüència el president de la Generalitat
és la màxima representació de l’estat a
Catalunya.
Però
el palès malestar que és, a cada dia que passa, més
estès entre la ciutadania, ha depassat el possible origen i
objectiu de la concentració de demà, que va força
més enllà de ser sols una protesta pels esvorancs i els
retards presumiblement causats per les obres de la línia
d’alta velocitat espanyola. La incompetència de què fan
ostentació els polítics que es diuen catalans ha
sollevat àmplies capes de població que fins no fa gaire
s’acontentaven en «passar»
de les eleccions i simplement s’abstenien de participar-hi.
A
més a més del sector citat, hi ha a l’antípoda
d’aquest el conjunt dels qui, militants de partit o no, són
compromesos en l’acció política pel millorament i el
progrés de la nostra societat. És en aquest altre
sector que també ha crescut, i molt, el descontentament per la
pèssima resposta que donen als greus problemes que patim per
part de les persones a les quals han fet confiança, és
a dir els electes.
La
suma en la protesta dels dos grups mencionats pot donar resultats
inesperats, imprevistos, malgrat que alguns s’espavilen
i s’apunten al que calgui i d’altres, que semblaria n’haurien de
ser els caps de brot de la iniciativa contestatària s’escuden
en l’estudi, la reflexió i la reunió. És el cas
de la Plataforma pel Dret de Decidir, que han anunciat [vegeu el comunicat annex, davall a ‘Arxius‘] que s’ho
pensaran això de protestar, però per «més
endavant»; quina
casualitat que ho hagin dit just després que s’escampés
la crida de demà… Enfront de l’actitud de veure-les venir
?o, el que fóra
pitjor, de posar fre a allò que no es controla?
n’hi ha que ho han vist clar, i s’han afegit a la manifestació
amb una altra reivindicació
prou justificada que vol evitar el gran desastre,
l’enorme forat negre que es podria produir si no aturem el desori.
La
manifestació (o concentració) de demà és
per dir ben alt i ben fort que n’estem farts de la incompetència
de tots els polítics actuals. Uns hi posaran més
l’accent en una reivindicació, d’altres en una denúncia,
els de més enllà en el robatori fiscal, etc., però
al fons de tot plegat hi ha un lloc comú: la necessitat que
els catalans, si volem persistir com a poble, com a societat avançada
i de progrés, en fi, com a nació, ens dotem dels
mecanismes precisos que facin possible la nostra existència.
És
per aquest motiu que demà cal que anem a la Plaça de
Sant Jaume amb la bandera estelada, la bandera que representa l’anhel
d’independència, de voler ser els amos del nostre destí,
i sostraure’l, definitivament, de les mans incompetents ?siguin
foranes o siguin nostrades?
en què ara es troba.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb els ulls ben espolsats, cama de foc de dallà, camina caminaràs i cap envant te faràs, amb un peu davant l’altre, l’estel al front, brillant, llustrós, fresc de celistre i humit de rosada, bones cantades amb el gruix de la manifestació, tots ben visibles. A la vista de tothom. Que ens vegin. Que ens hi vegin. Per fer les coses bé no han de voler estar amagats.
L’estrella més pura poruga ja guaita
tremola agradosa dellà la muntanya.
Ben haja l’estrella,
l’estrella de l’alba!
Els galls que dormien
davall les porxades
què és el que ara veuen
que tant i tant canten?
Han vista l’estrella
l’estrella de l’alba.
Veig que tens un bon dibuixant. A banda de ratlles, veig que als llapis els fa sortir paraules.
L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Va haver-hi un temps en que tothom
deia allò de "ELS CATALANS DE LES PEDRES EN FAN PANS". Això era quan a
Catalunya s’hi parlava en català.
Ara, ningú ho diu això; entre
d’altres coses…Perquè els catalans hem perdut la facultat de fer. No ens
deixen fer. Estem capacitats, tenim creativitat, però no ens deixen fer. Ni ens
deixen ser.
Què ens ha portat la castellanització
espanyolista, amb les seves lleis o marc legal i els vots democràtics de
la seva massa social?
Ara, tot és misèria i miserables;
tant en qüestions econòmiques, com en qüestions morals i qüestions
identitàries.
Crec que ens cal un canvi de
mentalitat de tots els habitants de Catalunya. Els autòctons que fa segles que
acollim aks que vénen d’altres llocs, i els nouvinguts que fa segles que s’han
d’integrar en el sistema de valors i principis natural del lloc on habiten i ,
redescobrint les essències vernacles que a tots ens agermanen,
alliberar-se del servilisme espanyol que esclavitza i crea dependències
infructuoses: Els catalans, de les pedres n’hem de tornar a fer
pans.
Sabem, podem i volem; si la
dependència espanyola i el seu marc, social, conceptual i legal no ens deixa,
cal alliberar-se d’ aquesta dependència per a reeixir-nos.La independència només
és un "gest"; la llibertat, és ser. O sigui, reeixir-se. El meu lema, després de
la "Independència" és: "Reeixistència". La independència és necessària,
però la independència sense la reeixistència no val per a res.Manifestem-nos
dient : allò que volem, allò que sentim, allò que pensem i denunciem el marc
legal pervers que no ens deixa ser tal com som i que crea les condicions
adverses per a que no poguem ser.
Recuperem el llenguatge positiu:
Ja n’hi ha prou, de
què?
Diguem no, a què?
No és això, a què,
què és el que no és?
No som espanyols,
doncs què som? Quins són els nostres valors identitàris diferenciats dels
espanyols?
Els valors que es manifesten per
mitjà de la llengua catalana són catalans perquè són vernacles. Els valors que
es manifesten per mitjà de la llengua espanyola no són vernacles. La llengua
espanyola (que és el nom que li han donat a la llengua de Castilla) sense la
castillanitat no és llengua creativa perquè fora de Castilla no té el
factor vernacle i per tant no comporta creativitat, no fa pensar. De les pedres
no en pot fer pans.
Els habitants de Catalunya, – i dels
Països Catalans – de les pedres en fan pans quan parlen en català i donen
testimoni de la catalanitat vernaclista.
Allà hi seré.
Així perfumerem l’ambient. Per cert…
pppprrrrffff
què us ha semblat aquesta gansa, fa pudor?