LLUÍS ESCALER I NOSALTRES SOLS!

«La
llengua d’un poble esclau
és l’arma poderosa que
amenaça
constantment el pit de l’opressor.»

del
Butlletí de Nosaltres Sols!

Un
gran descobriment, de la mà d’en Josep Espunyes, és el
que vaig fruir ahir al Centre Comarcal Lleidatà. Com va
emfatitzar en Marcel Fité, no hi ha pitjor enemic que el
silenci, que la desmemòria per acabar amb un poble. En
presència de na Julieta, filla d’en Lluís Escaler,
l’amic Espunyes ens amarà de la vida i dels fets ?i
de la tràgica mort? d’aquell gran patriota que, des d’ahir
ja pot figurar amb tots els honors al panteó dels herois de la Pàtria. Us
ofereixo un resum de la dissertació d’en Josep Espunyes. Les
errades són sols meues i del meu escàner.

No
comptava, ni ell ni els qui van
morir com ell, que el pitjor crim
per
al franquisme era ser catalanista.

En
record de Lluís Escaler

Lluís
Escaler i Espunyes,1 fill de
Francesc Escaler i Espuñes i de Victòria Espuñes
i Orrit, neix a ca l’Escaler d’Oliana el 3 de febrer de 1897 i és
el vuitè d’onze germans. Cursa les primeres lletres i el
batxillerat a la Fundació Ignasi Esteve d’Oliana, i,
posteriorment, es desplaça a estudiar a Barcelona, on obté
el títol de perit agrònom, un mestratge que no va
exercir mai: durant vint anys va treballar de comptable a la Casa
Nèlia, establerta al número 110 del carrer de Tamarit,
que fabricava xocolata i galetes. L’any 1926 es casa, a Oliana, amb
Assumpció Coy i Caballol i s’instal·len en un piset al
barri de Gràcia, al carrer de la Legalitat, fins que es
traslladen, al cap de pocs mesos, a un de més gran, situat al
carrer de Còrsega, número 452, del Cap i Casal de
Catalunya. El fruit d’aquesta unió matrimonial és
l’arribada al món de tres nenes, la Julieta, la Roser i la
Neus, que mor quan tot just té deu mesos.

En
aquella Catalunya del primer terç del segle XX, farcida de
moviments socials, culturals i polítics, amb pistolerisme als
carrers i enfrontaments armats per no res, Lluís Escaler pren
consciència ben aviat de la seva ciutadania catalana, i
instal·lat a Barcelona d’estudiant ?s’estava
en una dispesa del carrer Comtal?,
simpatitza amb la Lliga Regionalista i, posteriorment, amb la Unió
Catalanista, de pensament catalanista i socialista alhora, gràcies
al carisma del metge i polític Domènec Martí i
Julià. Tot i això, l’olianès acaba militant en
la Joventut Democràtica Nacionalista, dins la Federació
Democràtica Nacionalista, organització constituïda
per Francesc Macià l’any 1919 que afegeix a la qüestió
nacional catalana la proposta de diverses millores socials, com el
sou mínim i l’assegurança obligatòria, a més
de defensar el dret d’associació, reunió, manifestació
i propaganda. Un Lluís Escaler catalanista i reformista que,
jove i solter com és, s’aboca a l’organització en cos i
ànima, com demostra la seva participació en mítings
de propaganda i captació de militants arreu dels país:
Gandesa, Benissanet, Móra la Nova, Cardona, Cornellà,
Esparreguera, Lleida, Oliana, Solsona, Bassella, Ponts, la Seu
d’Urgell…

L’any
1922, Lluís Escaler fa costat a Francesc Macià en la
fundació d’Estat Català, el moviment polític, de
caràcter separatista, que rep el suport d’intel·lectuals
i polítics com Josep Carner i Ribalta, Daniel Cardona, Jaume
Aiguader, Ventura Gassol… Nou anys més tard (1931), però,
Lluís Escaler, disconforme amb la línia política
que segueix Francesc Macià, el seu gran amic, s’escindeix
d’Estat Català i és un dels fundadors de l’Agrupació
Catalanista Radical Nosaltres Sols!, que s’adhereix a la Unió
Catalanista, i n’és el primer president. Altrament, també
fou membre del Consell Directiu del Centre Comarcal Lleidatà i
soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança
Catalana, a part de practicar el dibuix ?era
un caricaturista excel·lent?,
una obra que habitualment signava «Juli», «Lluis»
o «Lluis Juli», dos dels seus tres noms de bateig.

EI
dia 6 de febrer de 1939 ?pocs
dies després d’haver entrat Franco a Barcelona, doncs?,
Lluís Escaler és detingut a les oficines de la Casa
Nèlia i, conduït a la presó Model ?a
la cinquena galeria, número 491?,
és posat a disposició de la jurisdicció militar,
que li obre un consell de guerra sumaríssim d’urgència
i el sentencia a mort. L’execució té lloc el dia 23
d’abril de 1939 al Camp de la Bota, on avui s’aixeca el Fòrum,
juntament amb nou companys més. Els seus cossos foren
enterrats allà mateix, sense dir-ne res a les famílies
ni esmentar-ho la premsa, com era costum en aquells dies, és a
dir, enmig d’un silenci absolut.

En
aquests dos mesos i mig de presó, Lluís Escaler va
escriure clandestinament un diari, que conserva la família,
d’un gran valor informatiu pel que fa al seu estat d’ànim, a
la vida que es feia a la Model i a les execucions que el franquisme
hi anava duent a terme, una bona part del qual fou publicat per
l’historiador Josep Benet a l’obra Domènec Latorre,
afusellat per catalanista
(Edicions 62, Barcelona, 2003).

Lluís
Escaler va ser un més de la gran colla de militants
catalanistes que es van creure les promeses fetes pel franquisme ?per
això no van prendre el camí de l’exili?
i ho van pagar amb la vida. No va dubtar, ni mica ni molla, que el
franquisme respectaria la dignitat i la vida dels lluitadors
republicans que no tinguessin les mans tacades de sang, com havia
anunciat diverses vegades.

No
comptava, ni ell ni els qui van morir com ell, que el pitjor crim per
al franquisme era ser catalanista.

Escaler,
més que un polític

Lluís
Escaler havia fet de Catalunya ?identitàriament,
lingüísticament, culturalment?
l’ideal de la seva vida. A part la política, doncs, no és
gens estrany que s’interessés per l’etnografia i el folklore
catalans, amb tanta empenta en aquells dies ?Joan
Amades, Serra i Boldú, Violant i Simorra…?,
i es dediqués a recollir, preferentment d’Oliana i la rodalia,
des de jocs infantils fins a coses assenyalades, des de goigs fins a
oracions populars, des de cançons de ronda fins a corrandes i
codolades, des de dites fins a endevinalles, des de salutacions fins
a un Calendari Folk-lòric d’Oliana…

Tota
una obra, fins avui inèdita, que Lluís Escaler anava
escrivint, amb lletra petita i elegant, en uns blocs de notes, amb
tapes negres, que adquiria a la «Libreria de A. Bosch. Ronda
Universidad, 5. Barcelona». Però vet aquí que la
llengua amb què anava anotant tota la saviesa popular que
recollia també el preocupava, li creava inquietud amb la
finalitat d’afermar-la i enaltir-la. Així, en un recull que
intitula Dialectologia. Lèxic
de l’Urgellet. Oliana,
amb les quatre barres dibuixades a sota
i la llegenda «Per Deu i per la Patria», i l’endreça
«Als conreuadors de nostra dolça parla catalana: dedica
aquest modest treball el seu autor», hi llegim:2

«Mot inicial.

»Oblidades
algunes qüestions generals de Gramàtica catalana,
nosaltres les exposem per lo que tenen de relació amb el lèxic
de l’Urgellet.

»Una tasca
consemblant i resseguida per endins de les diverses varietats
lingüístiques del català, seria la base per a la
restauració de nostra llengua vulgar».

I tot seguit hi ha els
treballs: «Quelcom sobre els adjectius de possessió»,
«L’article neutre», «Els adjectius demostratius»,
«Les formes àtones en, de, davant el que conjunctiu»,
«Les terminacions ancia i encia», «Algunes formes
verbals guturalitzades», «Les formes arnau i ameu»,
«Els cassos veiés i vegés», «Les
formes valer i valdre», «Catalanització dels
adjectius en undus i dels noms en um o us», «Manera de
catalanitzar per analogia», «Etimologies: espunyola»,
«Etimologies: l’adverbi pú», «Etimologies:
el mot tampis», «Etimologies: tantost», «La
Etimologia i la Estètica», «Algunes formes
diptongades» i «Quelcom sobre el rustic parlar pagesivol
de l’Urgellet».

Clou
el recull la frase Finis coronat opus.

Ens
plau reproduir, a tall d’exemple, cinc d’aquests treballs de Lluís
Escaler, per bé que ell signava Lluis Espunyes, com ja s’ha
dit, quan escrivia sobre etnografia, folklore o gramàtica:

L’article neutre.

«Tothom sab que
el castellà possueix tres articles: el, pel masculi; la pel
femeni; i lo, pel neutre.

»EI català
modern, segons en Pompeu Fabra, només consta de dos articles:
un pel masculi i neutre (el), i un altre pel femeni (la). De manera
que ni l’article lo, ni les intentones dels qui han volgut fer
reapareixer el ço, han servit per altra cosa que per un
capritxós oblit.

»La diferenciació
de el i lo no es un castellanisme, com tampoc ho son les formes he i
hem. Per ço ell Congres de Llengua Catalana va deixar passar
l’article el. Però nosaltres rebutjem l’article el per ambdós
genres, no per sistema sino per que, en primer lloc, son rarissims
els cassos de cita antics en que es trovi el dit article; i en segon
lloc, nosaltres, els de l’Urgellet, que poca relació hem
tingut amb els castellans, ni sisquera l’usem per al genre masculi.

»De prevalare una
sola de les formes el o lo, nosaltres optaríam per la segona.

»Les moltes
traduccions que s’han fet del castellà han influit sobremanera
en l’empleu de l’article el.

»Si en francès
trovem un article comú als genres masculí i femení
(le o I); en portuguès igualment (o); com en italià
(i/); com en mallorquí (es o S); be podem dir que el castellà,
en aquest punt, sobrepuja a les seves germanes, excepte al català.

»Els partidaris
de el s’han arrepenjat a moltes futeses per a fer prevalare el seu
criteri. Diuen entre altres coses, que l’article lo queda rebutjat en
alguns cassos, com en les frases "del bo hom tria lo millor",
"responeu al Mestre, etz".

Pero nosaltres ens
preguntem, es que el català, com les altres lIengues, no pot
contraure certs mots?»

*****

Etimologies:
l’adverbi
pú.

«Aquest mot, que
sols s’usa en contades comarques catalanes, no pot pas considerar-se
com una particularitat dialectal, ni menys lingüística.
Ja els provençals tenien el seu puro o pu; i els italians
conserven el pure, ambdós d’anàloga significació
al nostre pú.

»Aixis com tenim
un pas -el seu us està en relació amb l’adverbi púque
serveix per a negar amb més força la frase que
acompanya, de igual manera possuim un pú per a expressar amb
mes intensitat, no sols la negació, si no també
l’afirmació del judici que generalment precedeix a dit
adverbi.

»En les
expressions: "de ploure pu prou ho farà" i "de
ploure pu no ho farà pas", la paraula pu significa que,
de pluja n’hi ha, i no n’hi ha seguritat, respectivament.

»Son diverses les
significacions atribuides a l’adverbi pu, segons la frase que
determina. També, per xò, segurament, rai, finalment, a
pesar, no obstant, i altres, son les acepcions més corrents de
la paraula pu.

»Les parts
variables de l’oració gramatical son les úniques que
son susceptibles de l’adverbi pu. No obstant, sovint el veiem
posposat a l’adverbi encara, formant la locució encara pu, que
equival a "gracies a Deu", en to exclamatiu. »

*****

Etimologies: el mot
tampis.

«Usem nosaltres
aquesta paraula en frases com ".si no voleu treballar mes,
tampis", "després del dia ve la nit, i tampis".

»No seria
aventurat incloure aquest adverbi en l’ample quadre de gal’licismes.
En francès tenen la locució abverbial "tant pis":
mes mal, tant pitjor, però la significació que té
el nostre tampis (prou, s’acabat; en cast.

familia: sanseacabo),
no s’avé pas a la quina li solen donar els francesos.

»Cal dir que la
dita frase no s’usa més que en to familiar, lo qual fa creure
en la naturalesa advenedissa de tal mot.»

*****

Etimologies:
tantost.

«Analogament al
cas tampis, trobem també el tantost català. Aixis com
el tantót francès ofereix varies significacions, de
igual mode podem admetre les quines s’usen en nostra parla.

»Unes vegades
equival al tantót dels francesos (Iuego o prompte); altres es
pot traduir per "tant aviat com". Finalment, sense aduir-ne
altres que sovintejen mes o menys en la llengua parlada, nosaltres el
posem per a significar les expressions de poc, quasi (de tant que es
va arriscar tantost que no cau).»

*****

Quelcom sobre el
rustic parlar pagesivol de l’Urgellet.

«Com a cas
historic recordo que, anys enrera, em trovava en un establiment
comercial de Barcelona, un dia de molta calor i que, per lo tant,
convidava a la fresca. Tenia set i, amb franquesa, vaig demanar el
selló d’aigua. L’encarregat, amic meu, de bell anduvi no em va
entendre, però un cop enterat de ço que demanava, em va
portar el selló, dient-me: aqui teniu el selló, pagès!

»EII, enc que
conservava una mica de catalanitat, es cregué que el canti de
Barcelona és més català que el selló de
casa nostra.

»Aquesta gent és,
doncs, la qui considera a un valencià com un català mal
educat; a un mallorqui es limiten a dir-li que sap xapurrar el
català, i a un montanyès li saben dir pagès. I
encara perque no deuen haver estat al Capcir, ni al Conflent, ni
menys a la Vall d’Aran; ni haver passat sisquera per l’Aragó,
ni haver conegut a cap Ibicenc, ni tant sols haver sentit a parlar de
l’Alguerès.

»Tot això
no prova, per a nosaltres, altra cosa que la riquesa de nostre
llenguatge. (n.) Totes aqueixes particularitats dialectals no han de
quedar pas reduides en l’estret cercle de una comarca linguistica,
sino que han de contribuir a l’enriquiment de nostra llengua. Per ço,
el benemerit Institut d’Estudis Catalans, en les seves recerques
continuades per les contrades de parla catalana, fa singular esment
de tals particularitats com a documents importants per a l’estudi de
la Llengua.»

Escaler,
etnògraf i folklorista

Per
tal d’acostar-nos una mica més a l’obra i al pensament de
Lluís Escaler, respecte a l’etnografia i al folklore, en
reproduïm les introduccions que fa als blocs Recull de oracions
populars, salutacions, cançons de ronda, corrandes, codolades,
escomeses, etz., Himnodia. Col·lecció de Goigs i
Calendari Folk-loric d’Oliana.

Recull de oracions
populars, salutacions, cançons de ronda, corrandes, codolades,
escomeses, etz.

«El poble,
considerat com una colla de individus enllaçats per les
mateixes condicions etnogràfiques i geològiques, no és
menys que quiscun d’aquests enzes que l’integren. I si, amb el gnòmic
castellà, "de poeta, músico i loco, todos tenemos
un poco" , bé podem dir, i amb major motiu, que el poble
és autor de quelcom.

»EI poble és
autor de la saviesa popular: EI folklorista n’és sols el
replegador (de reperire) i el col.leccionador.

*****

»Si nosaltres hem
procurat aquest recull de reliquies de l’antigor, ho som fets
convençuts de que l’esdevenidor ens ho agrairà. I si
be, el poble conserva alguns cants, rondalles, adagis, etz., que no
s’oblidaran mai, d’altres, emperò, n’hi haurà que amb
el temps el poble en restarà gairebé despullat.

»Nosaltres tots
som testimonis com el folklorisme es desenroca d’aquestes formoses
joies. Procurarem guardar les pedres d’aquesta magna obra, i aixis
haurem la gloria d’haver aminorat la tasca de llur reconstrucció
a les futures gernacions.

*****

»Al parlar de
folklorisme sens acut a la deria donar-ne una precisa significació.

»Aquesta novella
ciencia (noucentista) nasqué a l’Anglaterra.

»Enc que el
folklorista s’alluminà arràn de la formació de
les nacionalitats mig-evals* no
succeí en l’establiment de la ciencia folklorica.

»Atesos a la
etimologia de la paraula folklore direm que ve de "folk" i
de "lore". EI primer mot component significa gent, poble,
raça, nació, etz., i es pronuncia "fóc".
EI segón, que té la pronunciació de "Iàr",
equival a la terminació grega "logos"; ço és,
ciencia, llei, tractat, etz.

»Deixant de banda
llurs origens i historia, i escarbotant-ne sols l’etimología,
direm que floklore (p. Foclar) és igual que ciencia vulgar;
Folklore Català és la saviesa comuna a les contrades en
les quals nostra llengua hi es arrelada d’una faisó mes o
menys imperiosa, i que forma un veritable patrimoni del poble català.

*
Ens referim al folk-lore dels pobles neollatins, si be els germens
del mateix daten des de molt temps enllà.

*****

»Després
de donar una idea de l’etimología de nostra ciencia, sols ens
resta fer-ne una divisió ben adequada.

»Conforme amb els
estudis del folklorista menorqui, En Francesc d’Albranca, dividirem
el Folklore en dues parts.

»En la primera
part hi farem esment de les obres populars que ho son en els fons com
en la forma (v. gr.: adagis, cançons populars, endevinalles,
etz.).

En la segona part hi
considerarem incloses les obres de fons populars però
amotllades a les circumptancies de temps i espai.

»D’entre les
obres de fons autentic i de forma constant en deixarem: el cançonari,
la paremia, els goigs i els jocs de mainada, els quals seran objecte
de menció en altre opuscle de forma extensa.

»Respecte al
segon grup tampoc ens en ocuparem en aquest llibret per a dedicar-ne
un aplec en altre lloc.

»Laus Deo.»

Himnodia. Col·lecció
de Goigs.

«Als nombrosos
conreuadors de les lletres catalanes.

»Res més
perdurable, dintre del folklorisme català, que els Goigs
cantants per nostra gent en les festes populars i demés dies
que el poble consagra a la devoció dels Sants patrons i
auxiliadors. I, és que l’himnari de nostra terra és ço
que en podriem dir "una animeta" de nostra tradició
cristiana.

»La pobresa
d’inspiració d’alguns Goigs ha sigut la causa de la
localització dels mateixos. Emperò, molts altres, han
aconseguit tants i tants d’honors que s’han fet mereixedors d’una
popularitat tant o més manifesta a la mateixa cançó
popular. D’entre aquests últims, hi veiem els dedicats a
Nostra Dona del Roser, que per esser de nombroses formes i
d’exquisida qualitat, procurarem aplegar-los en un o més
fascicles complementaris.

»La molta cura
que nostres folkloristes han tingut en fer col-leccions de Goigs, fa
suposar que no passarem molt temps en que no puguem fullejar una
replega completa de Goigs catalans. I, aleshores, podrem estudiar en
aquesta replega, no sols l’historial de nostre himnari, sinó
també el tipic foclore popular i religiós, cinzellat de
certa poesia maimona que, junt amb la mostra variada de l’estampa
catalana i altres conjuminacions de nostres artistes arcaics,
constitueix el cos i l’esprit catòlic de nostra niçaga.

»A mes de la
publicació de Goigs en molts llibres de pietat, se’n ha vingut
estampant en fulles de foli senzill i, rares vegades, de doble foli.
A diferencia dels romanços, que no han sigut mes que el fruit
de l’incultura de tots els pobles, no s’han fet edicions de Goigs a
quatre folis o foli doble de quatre cares; i si algun exemplar n’ha
sortit a la llum, no podem pas atribuir-ho mes que a una negligencia
de mal gust.

»Ja en 1448, el
P. Predicador Fr. Francesc Domènec, del Convent de Santa
Catarina de Barcelona, donà uns Goigs a l’estampa. En aquests,
lo mateix que en els del segle XV, primers del XVI i següents,
es pot remarcar la rica iconografia inspirada per la devoció
als sants Patrons i abogats de la miseria humana.»

Calendari Folk-Ioric
d’Oliana

«Hi ha una llei
natural que en diem "instint de conservació". Per
ella lluitem, i per ella conquerim les variades manifestacions de
l’amor: Deu, patria, naturalesa, etz., tot lo qual constitueix el
fonament ont descansa la vida tradicional de cada poble.

»Els homes, les
families, els pobles, les nacionalitats totes desapareixen o es
trasmuden aixis que s’aparten de llur tradició; i, aquesta,
quan s’esfuma queden esmortuides aquelles col.lectivitats. Per xo,
els pobles que gaudeixen d’una singular i arraigada tradició
mostren molta gala en retreure la seva historia talment com si fos un
deso ont s’hi guarda una preuada joia de l’antigor.

No succeeix pas aixis
en els pobles faltats de tradició, els quals sovint
s’embrollen les cròniques mes lIegendaries dels seus aborigens
pseudotradicionals de la mateixa manera que moltes famílies
s’atribueixen llinatjes honorables i llaços de noblesa regalia
a costa de llur riquesa material.

»Fill d’aquesta
beneïda terra de l’Urgellet ont hi he viscut durant bona part de
la meva vida, i amb unes quantes notes folk-loriques d’aquesta
comarca aplegades fidelment, m’he proposat aduir els trets mes
caracteristics de la vila d’Oliana en lo que fou i es encara.

»A tall
d’enamorat, em limito a exposar aquests recorts de la mateixa manera
que un fill faria el designi dels seus pares. Per xo, fugint de tota
fressa ?sempre perjudicial
en aquesta mena de reculls?
vaig a mostrar-vos humilment el caracter de nostres avant-passats.»

Si
a Lluís Escaler i Espunyes no se li féu justícia
en vida, que valgui, si més no, de fer-li’n en el record.

Josep
Espunyes

1.
A la partida de naixement, el segon cognom és Espuñes.
Tanmateix, en onze dels seus blocs de notes que hem pogut consultar,
en sis signa les anotacions que hi escriu amb el nom de «Lluis
Espunyes», Respectem, per tant, la seva voluntat.
2.
Les transcripcions són literals, tret de l’accentuació:
accentuem normativament els mots que ell accentua. Als textos no hi
ha cap data, però gosem pensar, pel que en sabem, que foren
redactats entre els anys 1918-1923.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *