«L’HERIBERT», D’EN PERE QUART

Un
poema sensacional,
clarivident i profètic

En
Joan Oliver, el Poeta Pere Quart, fou un devot de n’Heribert Barrera.
Vegeu-ne, si no us ho creieu, els versots que us copio més
avall. Me’ls recità el mateix Oliver poc després de
crear-los, en alguna d’aquelles visites en què se’m presentava
al meu despatx editorial. Tanmateix no vaig ser prou avisat de
prendre’n nota i fins el juliol del 2001 no els vaig poder recuperar.
Sort d’en Francesc Vicens que en tenia una còpia que
amablement em féu a mans, just avui fa sis anys.

El
poema és un reconeixement a la dedicació de n’Heribert
Barrera com a president del primer Parlament català després
del període de la República, i és una evident
mostra d’admiració i afecte. Alhora el Poeta no s’està
gens de tirar a tort i a dret contra «obiols, serres i llucs /
i altres tifes malastrucs» i bestiar afí. Hi ha més
d’una profecia, però aquesta és definitiva prova del
fet que el Poeta també és Profeta: «perquè
els bàndols que remenen /
les cireres i les
claus / ningú no sap quant despenen / per
ensibornar els babaus.»

Llegiu-lo,
assaboriu-lo, no té pèrdua; hi ha un munt d’informació
i de denúncia, i molt d’amor ?fixeu-vos en l’Endreça
final?. Que tots els quins han insultat, menystingut i malparlat de
n’Heribert Barrera en prenguin bona nota i rectifiquin. Si no ho fan
així, ja els rectificarà, sense cap dubte, la Història.
El Poeta ja els hi aplica, i amb molta més contundència,
el «correctiu» que es mereixen…

L’Heribert

L’Heribert
no ambiciona

la
política xarona.

S’ha
jugat i ara abandona

un
càrrec dut amb encert

i
amb què salvà la figura

d’aqueixa
legislatura

prou
trista, sempre disert.

L
‘Heribert diu el que pensa,

l’Heribert
diu el que és cert

i
per això no pot vèncer,

que
aquí guanya

aquell
que enganya,

Heribert;

la
veritat sempre perd

perquè
els bàndols que remenen

les
cireres i les claus

ningú
no sap quant despenen

per
ensibornar els babaus.

Se
les prometen felices

els
mandarins, fet i fet,

però
pregunto, discret:

d’on
deuen sortir les misses?

D’algun
pressupost secret

que
allà dalt han estrafet?

Mes
vegem el que ara passa:

Catalunya
és una massa

de
gent pobra, molta, massa,

i
de rics lladres o rucs.

Una
mena d’argamassa

d’il·lusos
i de porucs,

d’illetrats
de tota classe…

i
obiols, serres i llucs

i
altres tifes malastrucs!

Avui
és una barreja

el
país, aquest país

de
color tirant a gris:

la
multitud que coixeja

i
la quadrilla que urpeja

i
és feliç!

Però
un cop cada vegada

la
ramada,

els
qui són més,

van
sortint de llurs cofurnes

i
després

entaforen
dins les urnes

uns
papers

que
no saben d’on els vénen

ni
on els porten; no els entenen

ni
mirant-los al revés!

Mes
abans

una
banda de firaires,

xarlatans

més
que xerraires

que
ben poca cosa valen

?botiflers
o forasters?,

els
confonen i atabalen

amb
discursos

plens
d’ultratges i recursos

mentiders.

D’aquests
munts d’homes i dones

?molts
i moltes bons i bones?

del
país, en vol fer un poble,

l’Heribert

ànima
noble,

obstinat
tant com expert.

L
‘Heribert sense barreres,

sense
enteses poc sinceres

?i
potser manifasseres?

tostemps
lliure, clar i obert.

Car
l’Heribert no claudica

però
sap de transigir

quan
el cas ho justifica

i
amb l’afany d’omplir la pica

avança
de mica en mica,

assenyat,
pel bon camí.

Per
això diu el que pensa,

per
això intenta convèncer,

per
això clama el que és cert

com
Joan en el desert…

Endreça

Que
l’atzar l’afavoreixi,

que
un bon déu el protegeixi,

l’Heribert!

Per
aquella Catalunya,

ai,
germans, encara llunya,

si
més no d’avenir incert,

que
somia nit i dia,

però
sempre ben despert,

l’Heribert!

Pere
Quart
,

abril
del 1984

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *