ARREU LA SORRA ? ESBERLES DEL TEMPS

Cassandra Mestre ha mort

Avui us volia donar notícia —vegeu-ho més avalldels dos llibres anunciats, però abans voldria dir-vos uns mots sobre la seua autora, amiga i catalana irreductible. A la fotografia (feta el 26 de gener del 1986 al peu del Monument a Rafael Casanova de Barcelona) podem veure al mig na Cassandra, a l’esquerra el seu espòs n’Eduard Palanques Granell i amb el ram a la mà la meua mare, el dia de la presentació del llibre d’en Joan Crexell El Monument a Rafael Casanova. Aquest ram de flors de ma mare i els que duien d’altres assistents a la presentació, serien dipositats després al xamfrà dels carrers del Bruc i de la Diputació de Barcelona a la memòria del patriota i membre de Socors Català en Martí Marcó Bardella, greument ferit en aquell indret per la policia espanyola el 26 de gener del 1979 (moriria tres dies després).

Cassandra Mestre naixia el 15 de setembre del 1924 a Torredembarra d’on era secretari de l’Ajuntament son pare Miquel, conegut com «el Mestres», cooperativista i director general de Proveïments de la Generalitat des del 1937, condemnat dos cops en sengles consells de guerra, l’un al 1917 per ajudar a organitzar la vaga general a Reus i l’altre al 1940, per ser fidel al govern sorgit el 14 d’abril del 1931.
La nit d’ahir dilluns, tot just tornat a casa de l’acte en recordança d’en Carles M. Espinalt (traspassat el 2 de març del 1993), vaig rebre la telefonada d’una familiar de na Cassandra Mestre Ferrando donant-me la mala nova de la seua mort. Justament, casualitat malastruga, al matí li demanava a la meua mare si en sabia res de na Cassandra, doncs feia temps que no en tenia notícia seva. Amb la mort de na Cassandra perdo un dels darrers enllaços vius que em quedaven d’una generació junt a la qual mon pare havia combatut l’enemic secular de la nostra Pàtria.
Vaig conèixer Cassandra Mestre pel seu espòs Eduard Palanques (1914-1993), qui arran de la coneguda com a caiguda del «Grup dels Vuitanta» del PSU de Catalunya, seria company de presó de mon pare el qual, però, havia estat detingut pocs dies abans. La majoria dels detinguts d’aquell grup —com el meu pare— eren part de la guerrilla urbana del PSUC. Quatre foren afusellats per Franco al 1949 i un d’ells, a manca d’un dia per complir els vint-i-sis anys, fou en Numen, germà gran de na Cassandra (es portaven dinou mesos).

les mans de Cassandra

En aquesta fotografia de Colin Mearns que il·lustrava les dues primeres pàgines (per això el doblec i la diferència de tintatge) de l’article d’en Tim Abrahams «Written in Blood», publicat al dominical escocès The Herald Magazine el 13 d’abril del 2002, pàgs. 18 a 22, podem veure les mans de na Cassandra com acaronen i li fan de niu protector a la imatge del seu germà afusellat… Havia perdut el germà al 1949, l’espòs al 1993 i l’únic fill, n’August, al 1997.
N’Eduard Palanques, a més a més de ferm lluitador i amic dels amics, fou un expert linotipista i mestre tipògraf. Abans de morir se’m presentà un dia a casa amb un petit farcell i me l’allargà tot dient: tu encara en faràs profit d’això. Vaig deslligar el nus i m’adoní que n’Eduard em donava els seus estris de treball: el comptafils amb la seua funda de pell, la roda de proporcions,
el tipòmetre. Quin goig! servo aquestes eines com un preuat tresor, més valuós venint de qui me les lliurava. També són a casa les dues mini xiruques que ens regalà en nàixer l’Enric, el fill gran. En morir als anys setantes el sogre, en Miquel Mestre, de l’espardenyeria que tenia al Carrer Tallers de Barcelona se’n feu càrrec la filla i n’Eduard quan la feina li ho permetia.
N’August es deia així perquè aquest era el nom de guerra del seu oncle Numen. Un parell d’anys més jove que jo, era una llumenera i un gran físic i matemàtic, tenia ambdues llicenciatures i, pel cap baix, el doctorat en Ciències Físiques. Sempre que podia ajudava i fou durant molts anys tresorer del Cercle d’Agermanament Occitano Català (CAOC): era la seua manera d’agrair l’acolliment de les famílies occitanes a les seues mare i àvia quan s’hagueren d’exiliar. Morí als quaranta-un anys i deixà una nina molt petita.
Ara, amb el mots mateixos de na Cassandra pel primer llibre, Arreu la sorra (editat el 1986) i els del meu germà Xavier al pròleg del segon, Esberles del temps (editat el 1988), us podreu fer una idea més precisa de la preuada memòria que ens deixà l’autora, que és la memòria d’una història, la nostra, que mai no hem d’oblidar, si és que volem evitar es repeteixi.

«Fa ara un parell d’anys, vaig enllestir aquesta curta recopilació de records que lentament s’anaven esvaint de la meva minvant memòria.
»Records punyents d’un dramàtic exili. Peripècies d’una llarga permanència en un camp de concentració de dones i infants, arran de la rendició de l’exèrcit francès el juny de 1940.
»Fets tràgics de la llarga i miseriosa postguerra al nostre país. L’any 1949, un noi és enterrat el dia del seu 26 aniversari. Alumne d’excepció a l’escola primària, a l’institut de segon ensenyament, a l’aula de música, a la de dibuix. Dins la seva cel·la de condemnat a mort, persevera en el seu afany d’estudi, llegint amb atenció i esperit d’anàlisi tots els volums que arriben a les seves mans. Només les bales que li destrueixen la vida, anorreen la seva indeleble voluntat i disciplina.
»Fins al darrer alè de vida, el xicot fa honor al nom que els seus pares, esperançats per la victoriosa Revolució d’octubre de 1917, li triaren per inscriure’l al Registre Civil de Pratdip (Baix Camp), el 18 de febrer de 1923.

Arreu la sorra

Esberles del temps

«Cassandra Mestre, que ja ens havia sorprès agradablement i punyent amb Arreu la sorra (El Llamp, 1986), i Eduard Palanques formen un tàndem perfecte en aquestes Esberles del temps de què ara iniciareu la lectura. Es tracta exactament d‘això: d‘esberles, d‘escletxes que han quedat pregonament obertes com ferides sempre sagnants en el cor i en la ment de milers de catalans, bretxes que encara avui n ferotgement burxades, ni que sigui més subliminalment i amb els gossos que només han canviat el collar en lEspanya sempiterna.
»
Aquests records, aquestes impressionants vivències que Cassandra Mestre escriu dun flash back a un altre des de la crua realitat de lara mateix, amb ritme pausat en les descripcions i alhora vibrant d‘emoció en les particulars històries de tants i tants lluitadors, no és l‘exponent duna venjança, sinó un document històric de primera mà, un document amb noms i cognoms —sobretot centrats en loblidada, per molts correligionaris, caiguda dels vuitantadel PSUC que clamen homenatge i juscia en un país on el buit i el desert històrics que ens va llegar el franquisme s‘encarreguen de fer més grans els nous demòcrates, segurament per por que descobríssim la ignomínia del seu passat feixistitzant.»

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *