EL CASTELL DE MONTJUÏC DE BARCELONA ÉS SÍMBOL DE LA CATALUNYA SOBIRANA

I
alhora penyora de la Catalunya sotmesa

El
26 de gener del 1641, és a dir fa un mes s’han acomplert
tres-cents seixanta-cinc anys, el president de la Primera República
catalana en Pau Claris Casademunt, al capdavant dels catalans,
derrotà els exèrcits castellans a la famosa batalla que
duu el nom del castell.
El
Castell de Montjuïc, quan ha estat governat pels invasors
espanyols (o francesos), ha estat una excel·lent posició
des d’on dominar Barcelona. El general espanyol Espartero bombardejà
la capital el 1842 i, un any després, també ho féu
el general Prim.

L’actual
versió dels castellans –els
espanyols han tingut i
tenen, durant aquests més de tres segles i mig, clavada
l’espina punyent d’aquella derrota que patiren a mans de l’exèrcit
català a la Batalla de Montjuïc.
Prova
d’aquesta recança n’és un dels episodis de la darrera
i inacabada, pel que
sembla, si ens atenim al capteniment dels nostres colonitzadors
Guerra espanyola d’Agressió contra Catalunya; el fet que
l’exèrcit espanyol d’ocupació s’esperés dos dies
a entrar a la capital de Catalunya per a que en coincidís la
data i, així, fer que el 26 de gener de 1939 esborrés
de la nostra memòria la gran victòria catalana del
1641.
Una
altra prova, i no menys important, n’és el fet que el Castell
de Montjuïc fou usat, des dels primers temps de la «postguerra»
franquista i fins al 1960 com a presó de catalans i com a
centre de tortura i d’extermini; per això el president màrtir,
en Lluís Companys Jover seria afusellat en un dels glacis del
castell, on ara hi ha el Camp de Tir a l’Arc.
És
difícil de veure en la fotografia del satèl·lit
que il·lustra aquest post (un exàmen in situ us
en traurà de dubtes), però s’hi observa –en
major nombre
a la part inferior dreta
que algunes peces de les bateries d’artilleria costera no apunten
precisament a la mar, sinó al Pla de Barcelona… No hi fa res
que els canons potser siguin obsolets i en desús, el que
importa és el significat d’aquesta disposició material
a bombardejar-nos.
Actitud
aquesta que el Govern del Regne d’Espanya té molt present, i
és per aquesta causa que, sota la farsa de la que seria la
tercera vegada –en menys de
cinquanta anys– que el castell és cedit a l’Ajuntament de la
capital de Catalunya (una pel dictador Franco i dues per governs
«socialistes») pretenen perpetuar la nostra dominació
amb diverses imposicions, pròpies de les capitulacions
a què són sotmesos aquells qui han perdut una guerra…

El
Castell de Montjuïc no s’ha de destinar a «centre per la
pau» mentre aquesta pau sigui la «pau espanyola»;
els objectes del museu militar que acull no han de sortir,
sota cap concepte, de Catalunya, excepte les banderes de les forces
d’ocupació que omplen una de les sales, que bescanviarem per
les nostres banderes que són repartides per totes les sales
militars d’Espanya. I quan ens retornin una de les tres espases
sagrades de Catalunya, que hi era exposada i que ara és
segrestada a Madrid, l’espasa Tissona del nostre rei en Jaume I, els
hi cedirem l’estàtua eqüestre de l’escultor Josep
Viladomat que representa a un reietó espanyol a cavall,
estàtua que presidí fins els anys vuitantes del segle
passat el Pati d’Armes del castell i que ara roman, gràcies a l’ex ministre espanyol de Defensa, el
«socialista» don Narciso Serra i «sin que
se note el cuidado
», en una de les sales interiors.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *