Els
volem a casa!
De
xoriços n’hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a
Alemanya. Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis»
com els qui més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de
competir des de fa segles amb els estrangers: n’hi ha d’instal·lades
nissagues de lladres senceres —en sentit estricte, o d’inspectors
d’Hisenda (i d’altres funcionaris de l’estat: mestres, militars,
civilons varis, etc.), en sentit ample—, provinents en major part
de Castella, ara coneguda amb el malnom d’Espanya, i de les seues
possessions i ex colònies ça i lla. El normal, també arreu, és de
jutjar els lladres a casa. Però els xoriços catalans no gaudeixen
d’aquest dret humà, se’ls enduen a París o a Madrit, algun n’hi ha
de pet a Roma…
En
el cas de ser un presumpte corrupte acusat d’haver cobrat presumptes
comissions fent l’ofici més antic del món, que és l’ofici
d’intermediari, el tracte s’agreuja si, endemés, ets un presumpte
corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a
hores d’ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats
de verd amb cara de creure’s molt mal pagats i se t’enduran i et
tancaran, incondicionalment, a la presó a quasi sis-cents
quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment» gràcies a
l’existència d’un tribunal d’excepció (romanalla directa de l’antic
Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un
curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant
fent de «jutge».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!