EL LLAMP

al servei de la nació catalana

29 de desembre de 2005
Sense categoria
1 comentari

A EN JOAN CREXELL – 7

Aproximació
a l’obra d’en Joan Crexell (5a Part)

[D’actualitat]

Que el poble espanyol
recordi que, no havent sembrat més que

odis a Catalunya, no
pot pas certament collir-hi flors d’amor.

FRANCESC MACIÀ

[En Marc-Aureli Vila –brandant el seu dit de jurista–,
en Joan Crexell i n’Agustí Alcoberro, en plena deliberació
del 1r Premi d’Història Militar de Catalunya
.]

En Joan Crexell
naturalment s’interessà per tots els aspectes de la nostra
història i també per l’estudi dels trets distintius
dels catalans respecte dels nostres insofribles veïns del Nord i
de l’Oest. Un tema recurrent en la seva obra és la denúncia
del pretès «pactisme» (entès com a aversió
de l’enfrontament «violent» o de l’ús de les
armes) dels catalans. Ja he comentat en altres posts que el pactisme
català neix de, i obeeix a la necessitat, com a condició
sine qua non per a poder ser rei dels catalans, que el monarca
prometi o juri de respectar i fer valdre les Constitucions i Drets de Catalunya,
i per això el ver significat de ‘pactisme’ és tot el contrari d’allò que
interessats historiadors ens han volgut fer creure.

Quan vaig convocar,
d’acord amb la meva mare i germans, el Primer Premi Enric Borràs
Cubells d’Història Militar de Catalunya (1991), com a
homenatge a la memòria del nostre pare, calia triar un Jurat
adient. És obvi que, entre els possibles candidats a membres
del Jurat, vaig pensar de primer amb en Joan Crexell, que acceptà
il·lusionat. També li ho vaig dir a n’Eduard
Palanques –company de presó del meu pare i mestre tipògraf–,
a n’Agustí Alcoberro –historiador i germà del meu
amic i col·laborador Ramon– i a en Marc-Aureli Vila –gran
geògraf, cofundador d’ERC, que fou auditor de Guerra
(1936-1939), i apreciat amic també–. Tots acceptaren amb la
mateixa bona voluntat que en Joan; i el premi se l’endugué,
amb tots els mèrits, el llibre d’en Ricard Faura Homedes El
Complot de Prats de Molló
(publicat després dins la Col·lecció
«La Rella», El Llamp, 1991).

L’interès d’en
Joan per l’actitud «militar» dels catalans el comparteixo
del tot. És per aquest motiu que he triat un text del meu
germà Xavier sobre un dels llibres inèdits d’en Crexell
que és il·lustratiu del seu pensament al respecte, i
alhora us permetrà el coneixement d’un fet cabdal, que ha
restat ocult, de la nostra història.

El motí
contra les quintes de 1773, una victòria de Catalunya

Comentat per en Xavier
Borràs

Aquest,
possiblement, és l’inèdit de Crexell més
ambiciós, tant pel que fa al gruix com pel seu contingut. La
preocupació que tenia sobre el fet històric de les
Quintes de 1773 provenia de la lectura que havia fet d’un estudi
d’Enric Moreu-Rey, Revolució a Barcelona el 1789,
sobre el Rebombori del Pa (IEC, Barcelona, 1967). Crexell es va
decidir a investigar aquest antecedent de 1773 perquè coneixia
l’existència d’un bon conjunt de poesies contemporànies
anònimes sobre els fets. Si hi havia tants de poemes en català
sobre un esdeveniment determinat era perquè aquest motí
devia haver estat força important. «Més important
-escriu a la introducció d’aquest volum inèdit-,
potser, em vaig dir, que el Rebombori del Pa de 1789.»

Estudiar
el motí de les Quintes de 1773 li va suposar haver de
consultar molta documentació manuscrita, no editada. Però
va topar amb un problema insoluble: la impossibilitat de regirar els
papers de l’Arxiu Històric de la Capitania General de
Catalunya, ja que segons li va comentar a Crexell l’historiador
Joan Cabestany, l’any 1940 el capità general de Catalunya,
Luis Orgaz, en va fer traslladar a Madrid, al Servicio Histórico
Militar, el que en quedava.

Crexell
ens proporciona troballes referents a la vivesa de l’esperit
nacional d’aquella època disbauxada, com per exemple el fet
real de l’aversió general dels catalans al servei forçat
de les Quintes i la seva inclinació pel servei voluntari, poc
o molt autoorganitzat amb oficials catalans, punt reconegut fins i
tot per l’Ajuntament borbónic de Barcelona. Ens trobem,
segurament, davant del fet popular més important del segle
XVIII d’ençà de la derrota i
ocupació de 1714, tot i la poca importància que ha
rebut en els llibres d’història: de fet, ni el motí
contra les Quintes de 1773 ni res del que en va seguir no té
res a veure amb els preus del blat o amb la seva escassesa, tal com
ha defensat Pierre Vilar, al qual Crexell critica. «Es tracta
–escriu Crexell–, d’una qüestió amb unes arrels més
profundes i directament relacionades amb la persistència de
Catalunya com a país, ni que sigui sense un bri de poder. La
principal aportació de l’obra és demostrar que,
malgrat la submissió fruit de l’ocupació continuada i
implacable, estem parlant d’unes persones que es comporten com a
catalans […], poc o molt desnacionalitzats, però catalans al
cap i a la fi. I, d’això, n’eren potser més
conscients a Madrid, i fins i tot a Barcelona si ens referim a
l’exèrcit espanyol d’ocupació, com ho demostren la
seva manera de reaccionar i les seves providències. La prova
més clara la tenim el 1775, al cap de gairebé dos anys
dels fets, quan malgrat estar l’ambient més calmat, Carles
III mana que ”se guarde y observe inviolablemente” el Decret
de Nova Planta de Felip V.»

Aquest
volum de Crexell també s’endinsa en un punt força
interessant pel que fa a l’esperit català: la seva relació
amb la vida militar, element prou viu encara en la segona meitat del
segle
XVIII, que Crexell documenta i explica:
«L’esperit militar dels catalans, en el servei voluntari
–repetim-ho–, era una realitat tot al llarg del segle XVIII,
formant part de la manera de ser catalana. Alguns viatgers estrangers
de l’època així ho van escriure […]. Una última
consideració: aquest no és un llibre antimilitar. A
dos-cents vint anys dels fets, continua vigent el tema del servei
militar obligatori, voluntari, mixt… Tant de bo que aviat poguem
dir que el Govern de Catalunya hagi pogut decidir, sobiranament és
clar, un sistema amb esperit català: el voluntari, i que
poguem repetir un altre cop:

Valerosa
Catalunya,
valerosos
catalans:
minyons són
que no reculen
amb les armes a
les mans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!