EL LLAMP

La separació entre el què hom entén com a droga i el que en diem medicament és, sovint, subtil; bàsicament és una qüestió de dosi (de quantitat) i, en menys mesura, d’intenció, és a dir de l’objectiu perseguit amb la seva introducció a l’organisme.

Tanmateix –si més no en primera instància– el gruix de la ciutadania sap diferenciar, en general, la droga del medicament, malgrat que al conjunt de la societat no hi hagi massa claredat pel que fa a l’encasellament de determinades substàncies (per exemple, oïm sovint expressions, fins i tot des dels mitjans d’informació públics, com «les drogues i l’alcohol», quan l’alcohol és també una droga i, per cert, molt perillosa: l’única que pot matar si l’addicte s’absté de prendre-la sobtadament i sense control terapèutic) i quan algú sense tolerància (infants, adolescents i joves en són els més exposats) en fa un consum puntual abusiu.

A què treu cap que en aquestes dependències municipals se subministri, gratuïtament, la metadona? Aquesta droga, que és força més addictiva que la cocaïna i que l’heroïna (a la qual diuen que substitueix sense causar els efectes negatius del «cavall», almenys això és el que manifesten les enteses autoritats), fou sintetitzada per químics alemanys –als anys quarantes del segle passat, en ple apogeu del nazisme– per a ús dels soldats al front com alleujant del dolor i substitut de la morfina, però atesos els seus greus efectes n’abandonaren la prescripció. Uns quinze anys després de la seva invenció, i sota patent de laboratoris nord-americans, es començà a experimentar com a pal·liatiu de l’addicció a l’heroïna i a d’altres opiacis «il·legals».

[Ací un mal pensat podria dir: ves per on, com que els qui fan diners amb la heroïna són els traficants i certs països com Afganistan, ara els guanyarem nosaltres amb una substància legal, que els farà la competència des de les farmàcies, quan ells s’ho han de muntar d’amagatotis…]

La metadona, en forma de preparats comercials de distintes marques, se subministra (mitjana de 100 mg al dia!) a enganxats a d’altres drogues; quin, aparent, contrasentit: els converteix automàticament en addictes a la dita droga «legal», i cada cop en necessiten dosis més altes per aconseguir els mateixos efectes. L’únic que la diferencia de l’heroïna és que no té l’efecte psicològic (morbós) de punxar-se perquè en aquesta situació se subministra oralment, però sí que té els efectes físics i psíquics –i més greus que els produïts per la síndrome d’abstinència de l’heroïna– causats per la interrupció del consum. D’aquest traspàs d’una droga il·legal a una de legal he escoltat a les notícies que és un «tractament de rehabilitació»!

L’altre pretés «avantatge» de les narcosales és la sala de venopunció. A veure, excepte pel fet que se’ls dóna una xeringa nova als qui hi van a injectar-se l’heroïna, amb la intenció d’evitar així que puguin encomanar-se (per aquesta via) de malalties com l’hepatitis o la sida, i fins i tot tenint en compte aquesta caritativa i higiènica dedicació municipal, hem de tenir molt clar que no podem donar, a no ningú i encara menys als drogoaddictes, aquestes «facilitats». I això és senzill d’entendre: l’addicte a la droga, amb tot el que l’envolta, només acaba –si no hi ha una veritable rehabilitació o recuperació del malalt– de tres maneres que venen a ser el mateix: boig, pres o mort (passant, és ben cert, per uns estadis previs gens agradables ni per al subjecte dependent ni per als qui té a prop). En resum, aquestes sales són, atesa la prevista fi dels seus «beneficiaris», el començ de l’acabament del viatge a l’autodestrucció definitiva.

Les excuses de mal pagador de l’estil: si els donem la metadona, no roben ni maten per la dosi que necessiten; així els tenim controlats; la metadona no fa mal, etc. i pobrissons, si es punxen almenys que no morin d’una hepatitis [no els donarà temps –afirmo–, en molts casos moriran abans de sobredosi] a més a més de fal·làcies, són els típics eslògans d’algú interessat en vendre’t el seu producte, sigui un compost químic, sigui un estri industrial.

Les drogoaddiccions no es combaten amb droga (ni amb medicaments), qui afirmi el contrari està a sou dels laboratoris. Els diners que costa la construcció, el manteniment i els sous del personal especialitzat i subaltern de les narcosales, i la despesa afegida en xeringues i drogues –posem per a uns deu mil usuaris que hi pot haver al Principat de Catalunya, només amb metadona comercial això són, com a mínim, 60.000.000, seixanta milions d’eurons!–, aquests diners, doncs, s’han d’invertir positivament per a rehabilitar els qui ho necessiten, creant centres terapèutics específics als barris més conflictius que són, en el cas que avui comento de Barcelona, tots: des de Sarrià a la Mina i des del Raval a Vallvidrera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!