La nit que plovien ampolles

Acabo d’arribar casa i encara m’espolso trossos de vidre del cap i de la samarreta. Faig pudor de cervesa que no he begut i em sento esgotat. Avui han plogut ampolles al centre de Barcelona (vegeu-ne el vídeo que hem fet). Moltes s’han trencat al meu voltant i alguna fins i tot ho ha fet damunt meu, a la paret on m’arrecerava. D’altres periodistes no han tingut la sort de sortir-ne tan ilesos. Com que érem a mig camí entre els mossos i els llançadors, que són massa optimistes, hem estat els que hem rebut més.

Per primera vegada he tingut més por dels manifestants que dels policies. Ah, no, que no eren manifestants. No es manifestaven per a res ni contra ningú. Eren seguidors del Barça. Ni això: eren borratxos amb ganes de fer merder. I l’han fet. Ho han aconseguit de ple.

Quan he arribat a la plaça de Catalunya encara no eren les dotze però, a més de les bengales vermelles i la gent enfilada a la font de Canaletes, l’ambient s’escapava de la celebració. Gairebé tothom duia llaunes de cervesa, ampolles de dos litres de combinat o xibeques. Fins i tot he vist una bóta de vi i dues barres improvisades on es venien tota mena de combinats.

I les baralles. Abans que no he arribat on sabíem que hi hauria els problemes, al carrer Pelai amb la plaça de Catalunya, me n’he trobat dues. Nois sense samarreta ensenyant abdominals i fent empentes, provocant a qui es deixés. Un cap rapat amb una bandera nazi. I dos borratxos de vint-i-pocs que m’han intentat prendre la càmera de vídeo i el braçalet de premsa.

No calia ser endeví per a preveure que hi hauria problemes però, a més, els mossos eren l’argument perfecte. Les desenes de furgonetes blaves alineades, la formació d’antiavalots vestits per a espantar i l’equip de megafonia exagerat, eren un reclam. Han despertat la ràbia dels borratxos, dels centenars de seguidors del Barça que s’hi han desfogat. Perquè allò no ha tingut cap sentit. 

He vist com llançaven ampolles, tanques, papereres de metall, trossos de semàfor, una bicicleta incendiada i fins i tot un arbre arrencat. Ningú no dirigia els atacs. Ningú no feia cap proclama política o social. Tan sols hi havia ràbia, tanta que la suaven. Segurament sense els mossos hi hauria hagut menys destrosses, però això no es pot saber.

L’esclat de violència d’aquesta nit no tenia cap sentit evident. El Barça ni tan sols nera l’excusa. Potser es tractava de la violència divina de ?i?ek, que no persegueix res de manera conscient, que no serveix per a res més que per a enfonsar les coses. La violència més anti-sistema que hi pot haver, la que té la mateixa arrel que la revolta dels suburbis parisencs del 2005. L’única que pot canviar de veritat el món.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *