“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pà sencer. Vostra raó està perdent, la nostra força creixent”.
De manars i garrotades.
Ja n’estem fins dalt del cap.
I amb aquestes “valencianes”.
Ens volem manifestar.
………………………
I ara per acabar.
Demanaré l’amnistia.
La justícia i llibertat.
I el dret a l’autonomia.
Ovidi Montllor (1977)
Enric Pastor. ATTACPV
El vell mestre d’Alcoi, tan actual ara com sempre -segurament perquè l’actualitat, en aquests aspectes, és sempre la mateixa- expresa de manera impecable la situació de hui.
No vaig a entrar en tecnicismes i matisos, encara que he tingut la “barra” de llegir-me el text de les lleis de “seguretat ciutadana” i sobre la “seguretat privada” -per cert un oxímoron per a una llei- perquè altra gent amb més preparació legal que no jo, ja ho fa i ho farà de segur.
El que vull expressar en aquest text, segurament inútil per a la societat però que necessite escriure per exorcitzar els meus dimonis, és que ara, com abans, com sempre, els manars i les garrotades han anat de la ma.
No és un tema d’un govern o d’un altre, encara que, posats a buscar, segurament que trobarem matisos més o menys notoris. És un tema de l’existència dels governs (dels estats) i de la salut de la democràcia.
Al llarg de la història, tots els governs que al món hi han existit, han tingut moments en què el poble se’ls ha revoltat, per les raons més variades segons l’època i les circumstàncies socials i econòmiques del moment, però del manar i les garrotades no s’hem lliurat mai “els de baix”.
Sempre, quan “els de dalt” s’han trobat amenaçats per la “turba”, el mètode, més o menys sofisticat segons el moment, han estat les garrotades.
Ara el govern reaccionari del Rajoy&Cia es troba insegur, amenaçat en el seu lideratge social i polític i, en compte de tractar de raonar amb “nosaltres”, utilitza noves lleis -“Seguretat” Ciutadana, “Seguretat” privada (?)- amb les quals llevar-se, en part, la por que els té acollonits. Perquè, no ens enganyem ni que no s’enganyen “ells”, el que realment tenen és por a la gent, al “poble sobirà(!)”, a eixe poble al qual li estan furtant la felicitat i els diners a mans plenes, per sentir-se amb més diners i ser així més feliços “ells”. No tenen mai prou, mentre “nosaltres” ens conformem a ser feliços amb una millonéssima part del que “ells” tenen: en realitat no cal més, si bé ho mirem.
Això sí, caldrà, sobretot en estes èpoques nadalenques, repensar-se els nostres paràmetres de què és realment la felicitat. I no dic més per ara.
“De manars i garrotades, ja n’estem fins dalt del cap”, deia, diu, el mestre Montllor. I deia més en una altra de les seues cançons -La fera ferotge, any 1968-, premonició-narració vàlida per a tots els temps:
L’Alcalde s’encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun turment.
Anem a acceptar l’autoritat de l’Alcalde sense fer res? Si tal cosa (ens) passa, com diu l’Ovidi “que no es queixe després”.
I per acabar, una altra de l’Ovidi “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pà sencer. Vostra raó està perdent, la nostra força creixent”. Doncs això.
I prou ja d’aguantar!.
P.S.: Disculpeu, però no he trobat millor títol que el del mateix blog. O no?