De manars i garrotades

Sí, ho reconec. Mai se m’havia acudit apuntar-me a jugar a eixa cosa tan avorrida i ritual, vista des de fora, què és la política parlamentària. Eixos suposats debats on la gent es diu coses més previsibles que el guió d’una pel·lícula porno. El tu més, el i tu què?. Els -suposats- arguments a favor dels “teus” i en contra dels “altres”, quan és evident que els seus i els altres són una i la mateixa cosa, això sí, abillats de manera que semblen diferents però no massa, per no desentonar.

M’he vist eixa funció una i mil vegades. Tantes, que fa temps que no em moleste en seguir eixos suposats debats què acaben sempre amb el o la cap de files alçant la mà amb un dit o dos o tres estesos, abans de la votació, per donar la pauta als pseudo-diputats-robots que alçaran la mà o -ara, més modern- pitjaran un botonet o l’altre dels tres que tenen als seus seients:sí, no, abstenció. En eixe moment el bar de la cambra parlamentària corresponent es queda buit i els cambrers o cambreres aprofiten per netejar les taules i la barra per la següent onada que vindrà un cop passada la votació. Ja se sap, la rutina de sempre.

Però els catalans -els valencians del nord, que diu el Llach– sempre han de donar la nota i va i em nomenen diputades a uns senyors i senyores -aquestes sí que ho són- que botant-se totes les normes del protocol no duen un tern “comme il faut” o un modelet de LOEWE, sinó que es presenten, amb tota naturalitat, amb vaquers i samarreta, xe! com si anaren al bar a fer-se una birra amb els/les col·legues!. A més, la samarreta sol ser d’un model reivindicatiu estil “gos-flauta”, amb alguna frase de gust dubtós i fins i tot, de vegades, ofensiu per a l’educació i les bones maneres que devien presidir sempre les actituds en tan solemne lloc. Un desastre, vaja!

Com és que deixen entrar els uixers personatges tan dubtosos i fora de norma, al lloc sagrat on la DEMOCRÀCIA s’oficia com si es tractara d’una missa de diumenge?

Però és que això no és tot. Damunt que els deixen parlar -un detall de bona educació per part dels presents- va i a un d’eixos personatges solemnes, intocables, senyors-senyors-per-definició què té a bé anar a explicar de manera displicent i sempre amb un lleu somriure a la boca, com és que -lamentablement, clar, i sabent-li la mar de mal- s’ha vist obligat a desnonar a...el bon senyor no se’n recorda de quantes famílies, són tantes! i no va a estar ell tot lo dia comptant eixes banalitats, amb la de coses importants que ha de fer. Ah!, però veges per on, la seua professionalitat el duu a recordar a quanta gent li han col·locat “preferents” (quin nom més fí, no?, per un robatori legal), concretament 73.000. 73.000?, però li ha quedat algun català o catalana per “desplomar”? Vaja, sí, que ha tingut col·legues que també anaven per feina i hi havia per a tots. Això sí, el dolor provocat no l’ha pogut mesurar, no en tenen fórmules per a calcular això, una llàstima!, lamentable, de tota manera, clar. I el senyor-senyor es queda tan ample en dir això amb gest compungit.

I ara ve quan a mi m’agradaria ser, de major, diputat, concretament de la CUP o cosa pareguda, per etzibar-li a aquest personatge merdós, amb totes les paraules, VOSTÉ ÉS UN LLADRE!!, dit sia amb la major correcció gramatical i comprovant que la definició descrita al diccionari li va com anell al dit. Vaja, que no és una forma d’insultar, és una manera de definir, gramaticalment correcta, en aquest cas a un tal Todó, ex-president de Caixa-Catalunya, què, per la seua feina –es suposa que ben feta- ha rebut una sucosa “indemnització” per haver-lo “desnonat” (pobret!) del seu despatx abans d’hora.

De veres que m’agradaria ser diputat per poder dir-li VOSTÉ ÉS UN LLADRE!! als senyors Rato (ex-...tot), Olivas (ex-de-Bancaja–Bankia), Mª Dolores Amorós (ex-de-CAM) i un etcètera no massa larg però ben conegut per tothom i tampoc cal embrutar-se la boca -o el paper, o la pantalla, en aquest cas- amb tant de personatge merdós, lladre, poca vergonya, en fí, sangonós -literalment- car s’ha vessat sang per culpa seua. M’agradaria dir-li’ls VOSTÉ ES UN/UNA LLADRE i veure com se’ls congelava al rostre eixe lleu somriure de prepotència, de saber-se, lamentablement, per damunt de la llei, fins i tot de la SEUA LLEI. Clar que a aquests individus no se’ls aplica més que una llei, la de l’embut...per la part ampla, “of course“.

LLADRES I ASSASSINS!!, amb les butxaques plenes dels diners de la pobra gent i amb les mans brutes de sang de persones i famílies desnonades i desesperades!!

Fins quan? Fins quan ho permetrem?