De manars i garrotades

De coses què passen tots els dies i que no sempre es veuen

27 de març de 2014
Sense categoria
0 comentaris

22M: El cant del cigne dels “majoritaris”

“El dia 22 de març ha marcat un punt d’inflexió si no en les polítiques del govern a curt termini sí, segur, en les actuacions d’aquestes dues organitzacions amb direccions obsoletes i instal·lades en el “laissez faire”.”

Enric Pastor. ATTAC-PV

Fa uns dies ens hem assabentat, un poc quasi per casualitat, de la primera reunió oficial -després de molts mesos d’inactivitat visible- entre la patronal, el president del govern i els líders dels anomenats sindicats “majoritaris”.

En primer lloc crec que caldria matissar molt i molt l’adjectiu. Arran de la sèrie d’esdeveniments polític-socials que estan succeint a l’estat espanyol després de l’explosió del 15 M i de la pèrdua del control de les (relatives) majories que durant molt de temps seguien les consignes i convocatòries d’aquestes organitzacions, la convocatòria de les Marxes de la Dignitat, amb arribada final a Madrid el proper diumenge, han vist aquests senyors la necessitat d’algun gest per fer veure que no eren organitzacions amb direccions mortes o, com a mínim, agonitzants.


El sol fet de la seua presència-no-presència en les susdites marxes, clarament marcada per l’absència “oficial” en elles, però amb la presència notòria i amb alegre companyonia evident dintre dels nuclis de gent que hi està anant, de banderes d’eixos sindicats junt amb d’altres estigmatitzades per les direccions dels “majoritaris” evidencia que, no sols han perdut ja, irremeiablement i des de fa algun temps, el “control” de les majories socials, sinó que estan perdent, fins i tot, el control sobre la pròpia militància.

Un grapat significatiu d’organitzacions locals i comarcals, comités d’empresa importants i moltíssima gent de les bases afiliades (encara) a eixes organitzacions, estan girant l’esquena a les línies mestres d’estratègia política de les direccions estatals què, tancades en les seues torres de marfil i moqueta. Amb l’amable companyonia de les direccions de la patronal i del govern mostren amb esta reunió, “in extremis”, la desesperació evident de haver de definir-se clarament davant del fet que s’augura com una enorme demostració de rebuig a les mesures antisocials del govern i l’absència real i efectiva de l'”oposició” institucional per aturar-les i fer un canvi de rumb clar, nítid, respecte al que s’està fent des del maig de 2010, amb el govern de Zapatero/PSOE i la seua continuació natural pel govern d’extrema dreta del PP.

No sé de quines coses hauran parlat a la reunió “quasi-secreta” de Moncloa. El que és un fet és que ni les bases ni, fins i tot, els quadres mitjans de les dues organitzacions estaven assabentats de la susdita reunió ni del programa de temes abordats en ella. Secretisme, política de passadís, por a les pròpies bases són les característiques que, a hores d’ara, marquen clarament el rumb d’actuació d’estes organitzacions ex-majoritàries en la representació de la classe obrera a l’estat espanyol.

Cares disteses, somriures amables és el que hem vist a les poques imatges que s’han fet públiques, no sé si a contrapèl de la voluntat de les parts o perquè de forma imprudent (o no?) Rajoy les va esmentar fora de micros però clarament audibles per les càmeres de la televisió, en una visita al decrèpit monarca encara regnant.

De què es va parlar?, de què es parlarà d’ara endavant entre aquests filibusters -tots els assistents- i quina conseqüència tindrà sobre les nostres vides? Cap comentari oficial, cap explicació, cap raonament de la seua necessitat i temes a tractar!

El dia 22 de març ha marcat un punt d’inflexió si no en les polítiques del govern a curt termini sí, segur, en les actuacions d’aquestes dues organitzacions amb direccions obsoletes i instal·lades en el “laissez faire”. Els seus darrers “èxits”, el pacte de pensions i el dels salaris, ja sabem a quines coses varen dur, a la seua marginació real en la política dels governs successius i a la seua presència com a “joguets trencats” en la realitat de les mobilitzacions socials al carrer per part d’organitzacions socials i “altres” sindicats més arrelats a la realitat del carrer en les seues direccions.

La seua actitud de dir que el 22 no estaran com a tals organitzacions en les marxes però que hi seran mitjançant les “Cimeres Socials” (?!) frega el ridícul. És evident que les anomenades “Cimeres socials” són ja un mort que no té resurrecció possible; estan mortes i soterrades...per la pròpia actuació excloent dels sindicats que les pariren per a aconseguir un tema del qual ningú ni se’n recorda ja. Algú recorda que es varen muntar per aconseguir un “referèndum” per “obligar” el govern a retirar la reforma laboral? Si no fos tan lamentable i sagnant el tema, seria per posar-se a riure’s.

En resum, senyors directius dels “majoritaris”, si us plau, retiren-se ja, no ens foten més i deixen pas a gent que tinga ganes de treballar, de veres i de valent, per allò que és la funció d’un sindicat. Prou de pactes d'”amagatotis” a canvi d’un tros de moqueta posant com a moneda de canvi la vida i el benestar del poble. Ni un sol pacte més amb aquest govern ni amb el pròxim, no sense l’adient debat amb, com a mínim, les seues bases -les que els queden- i, si foren com caldria, amb un gran debat on participaren un ampli ventall d’organitzacions, un ventall tan ampli com el què s’ha ajuntat en les Marxes per la Dignitat, de baix a dalt i no a “toc de corneta”.

Senyor Toxo, senyor Méndez, adeu i bon viatge!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!