“…L’Alfons Cervera,(és) per a mi un dels pocs, poquíssims, referents cívics que ens quedem a aquest País Valencià tan “berlusconitzat”[…]” El llibreter o la llibretera, eixa espècie a extingir, eixa persona que et tracta com una persona intel·ligent que et cerca quelcom per llegir…”

Ahir vaig anar a una presentació d’un llibre. Res de particular,si voleu. Cada cop són menys freqüents estos actes però, en principi, no sembla que siga cosa a destacar. La diferència la marquen dues coses: la persona que el presentava i el lloc on es va produir.

Es tractava d’un “nou” llibre de l’Alfons Cervera. Pose allò de “nou” entre cometes perquè, en realitat, es tracta d’una recopilació dels cins llibres del que s’ha anomenat “el cicle de la memòria”, relligats en un sol volum anomenat “Las voces fugitivas”. El lloc va ser a la Llibreria Primado de València.

Si escric estes ratlles és perquè les intervencions de l’Alfons Llorens en un ambient relativament reduït, pero amical, resulten sempre una lliçó de dignitat i coherència poc habituals en els temps què corren.

Allí parlà de què un escriptor ha de parlar del conflicte i donar-ne, o tractar de suggerir, eixides. Parlà de què el compromís d’un escriptor ha de ser també amb l’objecte literari, és a dir, a tractar d’escriure el millor possible perquè ,sinó, es fa un pamflet i no una obra literària. Parlà de què això no implicava que l’escriptor ha d’estar solament compromés amb la seua obra, que cal fugir d’eixa mena d’onanisme artístic segons el qual l’únic objectiu de l’escriptor és escriure bé i prou, defugint les altres responsabilitats de l’artista amb la societat. L’obra literària no pot ser un objecte tancat que comença i acaba en si mateix, ignorant el que passa al seu voltant. El concepte d’intel·lectual de mena, tan abandonat i/o prostituït, surava sobre les seues paraules.

També va explicar que, segons ell, la memòria, tan present en aquest cicle sobre l’Espanya de la postguerra viscuda en un petit poble com el seu i, en certa mesura, amb els criteris i les sensacions viscudes per un xiquet d’aleshores com a rerefons, la memòria, repetisc, no parla del passat, sinó del present:”Indagar en el què va haver-hi abans és una forma de descobrir el que ens passa”, diu l’autor. La seua perspectiva és la de saber què fa l’escriptor quan no està escrivint, què fa el forner quan no fa el pa, què fa l’obrer quan no és a la fàbrica. Eixa és la perspectiva què l’interessa. I eixa és una perspectiva moral. La història no la fan els herois, ni els reis ni els polítics. La Història -així, amb majúscules- la fan les petites històries personals dels qui, dia rere dia, van vivint la seua vida

Hem dit perspectiva moral i això, en aquests moments, ens resulta tan imprescindible com l’aigua per beure o l’aire per respirar. La naturalitat, més encara, la impassibilitat amb la qual la ciutadania rep, dia rere dia, les humiliacions, les mentides, els tripijocs de la gent immoral que ens mana -que no governa; governar és tota una altra cosa-, ens fan tan insensibles en alguns casos, o tan desesperats en altres, que escoltar les paraules de persones com les de l’Alfons Cervera són una alenada d’aire fresc, un glop d’aigua clara, quelcom que ens ajuda a viure, a sobreviure -quasi diria- hui en dia.

I l’escriptor escriu per ser llegit, clar. No es potser escriptor per guardar els textos al calaix de casa, no seria una cosa ni lògica ni honesta. No seria lògica perquè si un escriu per ell mateix, les seues reflexions moririen en ell mateix i, en eixe cas, per a què escriure?. No seria una actitud honesta amb la ciutadania circumdant perquè, per petita que siga la seua contribució, si quelcom ha reflexionat sobre la vida, o la societat, o els sentiments, això sempre ens aprofita a tothom, encara que siga a una sola persona. I si l’escriptor coneix el seu ofici, com és el cas, el plaer de llegir-lo ja ens/li compensa l’esforç fet. Qui poguera ser capaç de donar-li plaer als éssers més pròxims o més llunyans què ens envolten! Quina cosa busquem, sense acabar de trobat mai plenament en la vida, que ser feliços, ni que siga per uns moments!. Si l’escriptor ens dóna alguns d’eixos moments i, a més, ens ajuda a entendre el món que ens envolta, quina cosa més se li pot demanar?

Moltes més coses va dir L’Alfons Cervera, per a mi un dels pocs, poquíssims, referents cívics que ens quedem a aquest País Valencià tan “berlusconitzat”, si em permeteu el neologisme, però no escric des d’unes notes preses sinò des de les sensacions que em varen quedar fixades a la memòria, a l’ànima si és que una tal cosa existeix. Si teniu oportunitat d’anar a escoltar-lo, a ser possible, en una reunió menuda, de poca gent, on la calidesa del tracte personal es fa palesa, feu-me cas: aneu-hi. Us ben assegure que eixireu enriquits.

I una postil·la final. L’acte es va celebrar en una llibrera, la Primado, on la vocació de ser quelcom més que una tenda on es venen llibres es fa sentir. On una veu amiga t’aconsellarà sobre el que estàs buscant i, potser, trobaràs allò que ni buscaves. Com va dir l’Alfons, un lloc on es pot passejar entre llibres, que des de les seues tapes ens faran l’ullet, ens tractaran de conquerir per què ens els duguem a casa i, potser, trobaràs aquell llibre que et canvia la vida o, almenys, la forma de veure-la. O no, qui sap. Però, en tot cas, et trobaràs en un lloc on la música i les llums no t’impulsen a dur-te allò que ni vols ni necessites per tal de fugir del soroll, d’eixes grans superfícies sense ànima ni persones que t’aconsellen amb calidesa i respecte. El llibreter o la llibretera, eixa espècie a extingir, eixa persona que et tracta com una persona intel·ligent que et cerca quelcom per llegir i et deixes aconsellar per la seua opinió. Com diu el seu eslògan, no és una tenda, és una llibreria. En aquest cas prou, bastant més; és quasi un refugi per trobar-se, com ahir, al seu impuls i iniciativa, amb persones què volen parlar i raonar en un ambient amical, distés i favorable a l’intercanvi d’opinions sense crits ni mentides.

Es pot demanar més hui en dia?