A tall d'invocació

L’escala de cargol de Màrius Sampere és un text ben original: una mena d’autobiografia poètica. L’autor comenta aspectes de la seua experiència que l’han abocat o l’han fet desembocar en un poema. Per descomptat, hi destaca el repàs biogràfic d’alguns dels moments vitals neuràlgics, i també els nuclis ideològics, poètics, filosòfics… de l’autor. Cada capítol d’una, dues o de tres pàgines, en prosa, acaba en el poema fruit de l’experiència relatada. En un capítol trobe una afirmació que em sorprén: “Què hem fet, els catalans, a les hordes de fora, que no ens poden veure? “ i segueix. “Ni castellans, ni valencians, ni irlandesos, ni gavatxos ni, simplement, els “pepers” —espanyols o europeus—senten la més petita simpatia envers nosaltres”.

Que el poeta situe els valencians en aqueix mateix bloc —“hordes de fora”— de catalanofòbics em desagrada. No tots els valencians som catalanofòbics: n’hi ha que votem opcions com Compromís o Esquerra Republicana o altres formacions polítiques i que no som això. Em resulta, fins i tot, ofensiu. Desencoratjador. Perquè nosaltres ací, som també objecte d’atacs per part d’alguna gent que voldria acabar amb nosaltres.  Fer servir un “valencians” genèric, tan genèric que no destaque que també existim nosaltres, em fa pensar malament. I em fa traure la malfiança anticatalana que també tenim una bona part de nosaltres, oblidada en algun racó de la memòria. Però què guanyaríem amb això?

No puc, però, deixar de pensar en el terme “hordes” (“tribus nòmades, errants”, segons el diccionari) que empra Sampere i que em porta a la falca feixista ”hordas rojas”. Quant de temps sense sentir-la!  I mira per a on, ara en boca d’un ben estimable poeta nostre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!