A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

26 de juny de 2015
0 comentaris

“Unas poucas cousas guapas” de Xuan Bello

El tercer llibre que es tradueix al català de Xuan Bello —un escriptor asturià que abans havia donat a conèixer Història universal de Paniceiros (2008) i més tard La neu i altres complements circumstancials (2010)— porta per títol Unes quantes coses boniques. Es tracta d’un nou lliurament d’una prosa amb una modulació tan personal que sembla un gènere literari nou. La prosa de Bello té la força dels grans escriptors amb un món singular. Un món que s’alimenta de poesia, d’assaig, de relats de tota mena i que té Astúries com a punt de partida. Potser la matriu singular prové de l’ús que en fa dels ingredients: l’autobiografia, l’assaig, la glossa poètica, la filosòfica, el costumisme…

Per a Bello, tot el món comença en la seua aldea natal, Paniceiros, un poble de vuitanta cases des d’on l’autor veu el món: hi ha la terra, el record, els personatges, els costums i, sempre, sempre, la literatura: una observació sobre un arbre pot convocar poetes orientals o nord-americans, per posar un cas, i un personatge de l’entorn convertir-se en un paral·lel d’un de Dostoievski.

Bello encarna la creació en l’asturià, una llengua que es nega a desaparèixer en aquesta modernitat que busca l’eficàcia pràctica i presumeix d’un cosmopolitisme erràtic. La defensa de les arrels és una idea bàsica per entendre el món des d’una postura de no subjugació. Per a l’escriptor, Astúries és una franja sobre el Cantàbric amb una  cultura les branques de la qual es connecten amb fils de l’univers cèltic —emparentada amb Galicia, amb Portugal, amb Irlanda, amb Bretanya— i veïna del poderós univers euscaldum.

Cada capítol d’Unas poucas cousas guapas és un tast de delicadesa; estampes on ens arriba un sentiment de quietud, troballes lluminoses entre deixalles quotidianes; en un to moderat, discret, que llença ponts subtils entre les paraules i la realitat. La mirada de Bello és bella —complaent; ens descobreix sabors inèdits, i ens encara amb una saviesa arcaica nascuda de l’amor a la terra i del coneixement universal. Potser perquè quan un més coneix el món, més sent les arrels. Sense conèixer les arrels no és poden interpel·lar les profunditats de les coses.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!