A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

16 de setembre de 2014
0 comentaris

Una història magnífica

Una història fresca i refrescant: la de la protagonista de la novel·la Tot el que tinc per ballar amb tu d’Elvira Cambrils (editorial Bullent). El seu nom és ja una declaració de principis: Felicitat. D’una quarantena d’anys, després d’una ruptura sentimental i amb una mare amb estat quasi vegetatiu a qui ha de cuidar, Feli emprén un viatge a una illa grega: Séfiros. L’estada, que era només d’uns dies, s’anirà perllongat, un més, dos, sis… La protagonista, després d’interpel·lar les profunditats de l’ànima, viu una autèntica catarsi. I la conta de manera senzilla, amb una prosa amb irisacions poètiques.

El que el llibre de Cambrils ens presenta és tot un camí de retrobament personal —potser caldria dir de superació— i, a la fi, d’arribada de la protagonista a un estat de benestar o de plenitud vital. Ben mirat, d’allò que es tracta és d’arribar a la Felicitat, com un manament que té la protagonista des del dia que li posaren eixe nom. El terme espanta una mica, perquè està grapejat de mena. Tanmateix no és gens fàcil de substituir i com tantes vegades s‘ha dit, la recerca de la felicitat, no deixa de ser el projecte més comú de la història de la humanitat.

Des d’ Epicur a Francesco Alberoni, tot passant per Montaigne, Spinoza i tants altres, l’autora hi repassa els discursos sobre el tema tot afegint a la història una dimensió de tractat de filosofia, pràctic i essencial a l’hora. El fet cert és que les idees no es despeguen de la vida de la protagonista que passa del rigor de viure a la complaença. I no es despeguen perquè la protagonista, talment l’autora, és professora de filosofia i li escau fer al·lusions d’aquesta mena. No podem revelar la recepta de Felicitat, per arribar-hi. Tampoc no la té, altrament no hagueren calgut les quatre-centes esplèndides pàgines de la novel·la. Moltes escenes tenen una bellesa fràgil i lluminosa, un degoteig complaent va fent cap en cada experiència. En algun moment, m’ha semblat que la Grècia de Cambril era per a la protagonista com un retorn a la infinita felicitat de l’estiu de la nostra infantesa, on per sota els sacrificis i els destorbs, hom era capaç d’entreveure el goig de viure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!