A tall d'invocació

Després del periple autobiogràfic amb tres obres estelars: Una educació francesa (2009), Un país de butxaca (2010) i Les meves universitats (2012), l’escriptor rossellonés reprén la ficció amb Matar De Gaulle. Caldria potser esmentar que abans d’aparèixer el tercer volum autobiogràfic, l’escriptor va publicar La melancolia dels oficials (2011), una novel·la ben emparentada —en alguns moment sembla un empelt—amb l’obra recent, on presenta les peripècies d’oficials francesos en el Marroc i en l’Algèria en els anys anteriors a la independència.

Matar De Gaulle se centra en l’atemptat que va sofrir De Gaulle i en els fets més dramàtics de la independència d’Algèria. El procés —remarque-m’ho—va ser un trauma per un país que considerava l’Algèria tan seua com la Provença o el Midi. Molts ciutadans varen viure com una traïció el canvi d’opinió del president De Gaulle a favor de la independència, així com, després de ser proclamat el nou estat, la passivitat de l’exèrcit francés davant del assassinats massius de ciutadans d’origen europeu.

Novel·lar uns fets històrics tan coneguts i no tan llunyans en el temps esdevé tot un repte que l’escriptor tracta de superar amb enginy i amb recursos postmoderns. Què afegir o què dir a uns esdeveniments que coneixem a través de múltiples imatges, pel·lícules, documentals, llibres…? Bezsonoff fa l’obra amb retalls d’ací i d’allà; personatges que coneixem a través d’accions puntuals i unidimensionalment; fa un híbrid singular de dades històriques i ficcionals i realitza digressions de caire cinematogràfic i musical pròpies d’un documental. Sempre, en l’escriptura, apareixen observacions producte d’una orfebreria ocurrent i lluminosa. De vegades de gran hilaritat, tot i que no sovintegen tant com en altres obres.                 

        El segell de l’escriptor es perfila a través de la comicitat, del pastitx i de la intertextualitat profusa. En un moment donat trenca el fil del relat per fer comentaris com aquest: “Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatole Vidal havia nascut filòleg”.  L’escriptor combat el kitch, participant-hi, i deformant-lo, és clar!

Com deia Gianni Vattimo, el criteri en què es valora un obra d’art en la postmodernitat és amb la seua major o menor capacitat de negar-se. Ací hi ha un continua transgressió narrativa, el·lipsis capritxoses, focalitzacions arbitràries, mescles d’ingredients històrics i ficcionals. Jordi Van Campen ha parlat en l’articulació d’escenes d’”alegria caòtica” i l’expressió és ben justa. http://www.nuvol.com/critica/per-que-llegir-matar-de-gaulle.

La llibertat i la fantasia de Bezsonoff recorden les de Francesc Traball i les seues llicències entre l’acudit i el despropòsit. Sense arribar però a la proesa esbojarrada de fer explotar un personatge amb una ventositat. Ocorre amb la Judita que a la fi “va fer un pet com una gla i va quedar a trossos”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!