A tall d'invocació

Lídia Pujol és una cantant de veu intensa, a estones, melòdica, a estones, esgarrada, que en molts moments esborrona. Acabe de veure, en vídeo, el seu Panikkar poeta i fangador, un homenatge al de Tavertet. L’autora comença amb “He mirat aquesta terra” de Salvador Espriu i Raimon i acaba amb “Nada de nadie” de Cecilia. I enmig,  frases de Panikkar, de Ramon Llull, Teresa de Jesús, poemes (Palau i Fabre)…Hi ha una força indescriptible en aquest —com qualificar-ho?— musical espiritual.

https://www.youtube.com/watch?v=sw3h45-xMBA

En l’escenari, especial i suggeridor, hi ha al centre un arbre amb unes grans arrels. La cantant s’acompanya d’un gos mig coix que, de tant en tant, busca carícies i participa en la seua exaltació musical. Amb paraules, especialment de Panikkar, fem un viatge de la vida —mitjançant l’amor— a la mort. Però on tot és seré i bell. “Morir és només perdre forma i contorns” —diu en un moment donat. El títol: poeta i fangador és perquè l’autor fanga com un poeta i escriu com un fangador: la matèria i l’esperit, de nou, junts. Són versos de Jacint Verdaguer: “Poeta i fangador so,/i en tot faig feina tan neta,/que fango com un poeta/i escric com un fangador”.

L’obra ens porta de la mà al punt germinal on es confon ésser i no ésser,  instint i passió, cervell i cor, vitalitat i tendresa, matèria i esperit… Corprén la veu de Lídia acompanyada de música, que de vegades en català, de vegades en castellà, en llatí o en anglés pren una volada ferma i subtil alhora. En alguns moments la música, la poesia i l’escenografia arriben a una fusió màgica que ens fa mirar el misteri de l’existència amb una immensa i adolorida humilitat. I després d’haver gratat les entranyes, amb un amor incondicional a la vida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!