Llig d’un glop, Cavall atleta ocell de Manuel Baixauli. Una novel·la amb una visió més transparent que la resta de les seues obres anteriors. El tema gira al voltant de la relació entre pares i fills. Alapont, vidu, té un fill adolescent, Aristides, que comença a portar el que un diu una vida desordenada i a coquetejar amb drogues. El pare tractarà, amb tota la força que pot haver, de canviar-li el rumb, però els esforços no produeixen cap resultat.
Alapont és fuster, un professional de vocació, enamorat de la seua faena. En un moment donat, a través de l’ajut que rep d’un personatge ben curiós, Monturiol, seguint el que li inspira una frase de Robert Bresson “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria”, construeix un “Artefacte” que guarda a les golfes del seu taller. Gràcies al qual Aristides canvia la seua vida: deixa el consum de marihuana i emprén els estudis de comunicació audiovisual. La clau de l’”artefacte” potser ens la dona la cita d’Arnold Hauser que encapçala l’obra: “El caçador pintor paleolític creia haver adquirit poder sobre l’objecte pel fet de pintar-lo. La representació pictòrica era per a ell l’anticipació de l’efecte desitjat”.
Els estudis que Aristides fa a València els continuarà a Anglaterra. Quants joves ben preparats no corren pel món? Allà viurà una sèrie de peripècies creatives, es casarà, tindrà un fill i s’estabilitizarà professionalment.
El pare, per la seua banda, agafarà Radu, un xicon romanés veí del taller, d’ajudant. Li ensenyarà l’ofici i més avant li deixarà la fusteria. Una nit de Nadal, solitari i begut, Alapont morirà d’un infart.
El fill que vindrà a l’enterro i a vendre la casa, descobrirà l’”Artefacte”. Radu, a més a més, li ensenyarà els quaderns que el pare va escriure per tal de construir-lo. I decideix fer-ne una pel·lícula de tot plegat.
Sorprén la clarividència que traspua la prosa de Baixauli. L’efecte de realitat directa, com filmada als nostres nassos, amb una dicció rotunda i saborosa. L’obra del de Sueca no deixa de ser una escenificació de la relació aspra entre pares i fills, on els pares es desviuen pels fills i els fills deixen de costat els pares. Ací tot fa indicar que el pare i el fill estan convidats a no entendre’s. Una caterva de joves, a més a més, es preparen i boten a l’estranger. Aquesta és també una realitat que contribueix a distanciar els uns dels altres.
Al costat de les peripècies realistes, hi ha una mena de paral·lel de caràcter surreal o irreal. Personatges exòtics: Monturiol, Orofilia Martí, Els Hicks, Kaneko. El mateix autor, el novel·lista de L’home manuscrit, esdevé un client d’Alapont a qui deu diners. Aquest món paral·lel és de totes totes el cor simbòlic del relat. I està travessat d’empremtes i senyals d’uns i d’altes creadors, amb citacions, referències, gestos… Baixauli fa servir el seu arxiu d’autors admirats, especialment del cinema, des d’un Tarkovski a Abbas Kiarostami, tot passant per C.T. Dreyer, Ingmar Bergman, Ozu, Ford i Buñuel. Orson Wells, Robert Bresson i Béla Tarr completen la nòmina que serà objecte d’homenatge, en convertir-los en estàtues en el jardí d’una mansió a Anglaterra.
Tota l’obra transcorre en la duplicitat de mons: el real i l’irreal. O potser podríem parlar del convencional i del de naturalesa indòmita, irreductible. Per exemple, Alapont té el taller en una planura poc habitada que s’inunda —com els camps d’arròs de Sueca— però de cafè. Un cafè que quan comença a evaporar-se forma uns tolls viscosos. També hi ha uns elements arquitectònics ben singulars –meitat escultures, meitat obres funcionals– que tenen una forma com un nas gegant de formigó on es llença la brossa. I com en les novel·les anteriors, hi ha un casalot amb una torreta oberta als quatre vents que corona la part superior de la teulada. Tampoc hi falten figures com la d’un antic company d’escola que es passeja sol i sistemàticament li demana tabac. Els personatges que hem al·ludit, tots ells són eloqüents d’una realitat que no podem explicar en termes racionals.
Baixauli ens convida a sentir i a pensar. Ens fa seure en un sala de cinema, engega la màquina i el que ens arriba recorda alguns dels components del cinema expressionista i del surrealisme. Un surrealisme personalitzat, condimentat amb una fantasia vigorosa. Llegir-lo, com sempre, s’ho val.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!