A tall d'invocació

És difícil titllar els discursos de Byung-Chul Han d’originals: en tots hi ha elements que circulen en el pensament dels darrers decennis, sobretot de la mà dels filòsofs que s’acosten a la postmodernitat. En canvi, en tots ells —publicats al castellà per l’editorial Herder— hi ha components propis que acaben presentat un estat de la qüestió sintètic i, serpentejant de manera dialèctica, observen amb perspicàcia qüestions nuclears del món actual.

Aquest encert el trobem a La sociedad del cansancio (2012), on explica molt bé el grau d’autoexigència que, en l’actualitat, ens estressa. Una autoexigència pel rendiment a resultes d’haver interioritzat l’imperatiu productiu. A La sociedad de la transparencia (2013), l’autor ens acosta al fet essencial de la informació a la qual accedim de manera tan ràpida i fàcil, com convulsa. I aquesta realitat ha fet desaparèixer preàmbuls,  esborranys, i ha convertit en anacròniques les sales d’espera: un ho vol tot de manera immediata. Aquest fet explica també coses com ara la puixança de la pornografia. Les dues realitats, la de l’autorendiment i aquesta facilitat per la informació, ens porten a La agonía del eros (2014), un assaig sobre l’esfera amorosa i sensual, analitzada amb una sagacitat subtil. Byung-Chul Han hi afig en aquesta anàlisi de l’“agonia de l’eros”, l’individualisme que mutila la tendència envers l’altre. L’ individualisme fa que tot comence i acabe amb un mateix. L’autosatisfacció ha esdevingut incontestable en aquesta promesa de plaer infinit que ens assetja a través de l’imaginari social especialment activat amb la publicitat.

La traducció de les obres del pensador alemany-coreà ha continuat amb En el enjambre (2014) i Psicopolítica (2014). Es tracta de reflexions sobre el món internàutic. El filòsof dissecciona aspectes centrals d’aquest capitalisme globalitzat que ens envolta, i ens llança a una societat iconogràfica, empantallada, ciberdirigida… Hi aborda qüestions com l’ anomenat “Síndrome de París”, quan el contacte amb la realitat, després d’haver-hi accedit a través d’imatges, en forneix una decepció; o la dificultat de percepció de la bellesa, a resultes de la immediatesa amb què ens hi relacionem.

El darrer llibre traduït ha estat El aroma del tiempo (2015), on Byung-Chul Han fa un repàs a la manera de viure el temps en el món actual. Evidentment està relacionat amb la resta d’aspectes abordats fins ara, ço és en plena connexió amb l’agonia de l’eros, amb el cansament, l’ experiència d’immediatesa, la transparència de la vida producte de les pantalles, etc.

Quines són les tesis de Byung-Chul Han? Doncs, que vivim un temps no sols accelerat, sinó que aquest ha perdut l’orientació lineal que acabava donant sentit a les accions i a la vida. Ara, en desaparèixer la noció de narrativa lineal  —permeteu-me que al·ludesca a la idea hegeliana de “progrés”, bé que podríem dir-ne també “finalitat”, “projecte sòlid”—  l’existència ha perdut sentit i profunditat. I el resultat és allò que per a l’autor és l’”aroma” de la vida —posem-li, si volem, “sabor”, “sensació de satisfacció” o similars. Vet ací una manera d’explicar la nostra insatisfacció vital. Hi manca el relat perquè hem desnarrativitzat la vida. Ara tot són fragments inconnexos, trossos i pedaços. Per això no tenim una història enllaçada sinó un inventari de fets esmicolats. A resultes d’això vivim la totalització del present, la desaparició de les passes prèvies a tot procés, la instantaneïtat… El resultat és, pel cap baix, un quadre emotivament inestable.

Per la meua part, vaig explorar aquesta realitat fragmentària en el llibre La totalitat impossible, 2006. No és difícil trobar-hi enllaços i complicitats i, sobretot, una analítica coincident.

Per a Byung-Chul Han els efectes de la manera de viure el temps ens situen també en una estètica diferent. Una estètica que renuncia als finals per una successió infinita de versions i de variacions. Així mateix s’estima la superposició i la densificació d’esdeveniments. Per un altre costa, el goig per allò immediat foragita la bellesa. Una desfilada continuada d’intensitat, no pot més que afavorir el contrari; un conjunt seguit d’històries no permet l’atenció, ni la contemplació que requereix el seu seguiment. Senzillament, la bellesa necessita temps. A partir d’ací, el que tenim al davant desprén un caràcter fútil i trivial, lleuger, inconsistent. L’acceleració, sobretot, fa malbé la capacitat contemplativa. I sense l’efecte d’aquesta, tot esdevé petjada lleugera, efímera: sense aroma. Consumim, deglutim, canviem contínuament…aquest és el nostre destí. Res no ens assacia. El pensament i la consciència que ens condueix a la plenitud s’activa amb la llibertat, l’oci, el temps morts…La nostra vida, però, camina en una direcció oposada: activitat incessant, por al tedi, productivitat constant. Per poder viure amb satisfacció el present, ens hem d’oblidar de les presses, hem de deixar d’anar escopetejats. És l’única manera de sentir l’aroma de la vida, la màgia d’estar vius. Però encara podríem guanyar la contesa si l’acció tingués una direcció, un objectiu, una intencionalitat. Aquesta mancança és el forat negre de l’ànima, l’ombra esglaiada de l’absurd.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!