A tall d'invocació

Ushuaia era la ciutat al voltant de la qual transcorria l’acció de Gegants de gel, 2015, la singular ficció de Joan Benesiu que captivà lectors i crítics. Ara, en una nova incursió narrativa, Serem Atlàntida, tenim Trieste, la ciutat de Claudio Magris, en el centre de l’escenari. Dos personatge Mirko Bevilacqua i Clara, una dona amb desitjos bisexuals, conformen un conjunt d’accions, relats del passat, experiències familiars… que encarnen la història de (centre)Europa al llarg del segle XX. I també agafen algunes màscares del nostre present postmodern on el viatge turístic, encara que siga a Txernòbil, ha esdevingut imprescindible i on les relacions humanes i sentimentals es conformen amb materials en desús i es condimenten amb porno.

El que més destaca en l’obra és la condició digressiva que fa una referència constant a novel·listes, a filòsofs, a cineastes, a músics, a pintors (Remedios Varo, especialment). He esmentat Trieste, però també assoleixen importància París, Torí i, d’una manera directa o indirecta, molts altres indrets de tot Europa. Allò que menys importa és l’acció dels personatges i la trama. En canvi, paràgraf a paràgraf botem d’unes idees a unes altres, d’uns autors a uns altres: de Rousseau a Sade, de Kundera a Walter Benjamin i, per descomptat, a l’admirat per Benesiu W. G. Sebald.

Trieste és el rostre d’una Europa que ha mutat al llarg dels anys, tot passant de ser el port de l’Imperi austrohongarès a ser una ciutat italiana, amb població de llengües i cultures germàniques, eslaves i llatines. Ben mirat, una mostra de la diversitat cultural del continent i un exponent de les terres de frontera que són movedisses, híbrides i creatives. Per això va cridar l’atenció d’escriptors, des de Joyce a Rilke o la gal·lesa Jan Morris que en sap molt, d’identitat, d’hibridisme cultural i d’antropologia dels cinc continents

A Serem Atlàntida hi subjau una lògica narrativa diferent a la convencional, s’avança per l’espai, per idees o per figures del pensament, per fets històrics… No hi ha una història, n’hi ha dotzenes. De vegades, sembla indigerible tanta referència a obres o a pensaments esmentats en un enfilall que sembla interminable. Potser es tracta d’un reflex, voluntari o involuntari, de l’excitació internàutica de la nostra vida actual que ens porta a fer lectures a mossos i bocins. Per al meu gust falten llesques de vida i en sobren de citacions. Amb tot, hom pot gaudir d’una desfilada d’idees robustes —un feix constant d’incitacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!