A tall d'invocació

Amb el títol de Poesia científica Emili Rodríguez-Bernabeu i José Antonio Buil –metges i poetes– han compilat unes quantes composicions de tema científic que ha editat, en bilingüe, Publicacions de la Universitat d’Alacant.  Alguns poemes són evocacions de figures històriques com Copèrnic, Giordano Bruno, Galilei, Buffon o David Bohm; d’altres recreen teories com ara la significativa del Big-Bang amb què s’enceta el llibre. Cada poema és l’aproximació fascinant envers algun dels caires que l’astronomia, la matemàtica o la física deixen entreveure. El resultat un petit repàs d’especulacions imaginatives i, sobretot, d’interrogacions palpitants.

Val a dir que entre el territori de la ciència i el de la poesia hi ha una correspondència innegable. Podria cap científic aprofundir en la descripció de la seua parcel·la de coneixement sense activar el potencial imaginatiu? A través dels treballs de camp i dels experiments de laboratori, la tasca del científic sembla un viatge fabulós envers el desconegut. Allò que coneixem, ens interroga sobre el que hi resta fora. La representació mecànica i fragmentària de l’univers es desplaça a la recerca d’una més coherent i harmoniosa i això reclama un esforç tenaç d’inventiva i d’enginy.

Ben mirat, en deixar darrere el materialisme vulgar, tot en el firmament és un cant al misteri, ho proclama Boils en el poema “Canfranc y los neutrinos”: “el viento solar y los neutrinos/que inundan la galaxia,/genera la ecuación de su propio vacío,/inspira este poema,/atraviesa la luz y nos alcanza”. Del microunivers  al macrounivers —ho recordaven els alquimistes, evocats en més d’un poema— el món és un conjunt de realitats en correspondència. Emili Rodríguez-Bernabeu en el poema “Arc Voltaic” destaca  com “l’elèctrica bellesa de la Terra/ que emparella de sobte/amb el zel de les bèsties/l’orgasme del humans”.

Entre els molts mèrits d’aquest volum, cal consignar la reivindicació de la idea d’un saber primigeni, on el coneixement és una indagació sense fronteres i on res hi resta escindit. Però sobretot ens condueix a un sentiment d’unitat de l’individu amb el món, talment ho proclamen les filosofies orientals (o Carl G. Jung, que esmenta Rodríguez-Bernabeu). Unitat del món i misteri: només cal mirar l’aire, l’aigua, la terra, el mar, les muntanyes… En termes d’Emili Rodríguez-Bernabeu:

Tot creix misteriós com bolets a la gespa,

lluitant contra l’espai,

contra la massa informe,

contra la gravetat…

I no sabem la química,

ni el mecanisme físic que condueix la forma complexa de la vida,

(……………………………………)

La forma és un misteri de perfil enigmàtics

on la Ciència s’atura.

Cistal·litzen els éssers en mons gravitaroris d’energies que eixamplen

un entrellat molecular d’orientació imprecisa on rau la incertitud.

(fragment de “L’enigma de la morfologia”)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!