A tall d'invocació

La celebració de l’any Vicent Andrés Estellés, coincidint amb el centenari del naixement del poeta, ha produït un conjunt extens d’actes, de publicacions, de recitals, d’espectacles que ens han acostat l’enorme obra del de Burjassot. Una contribució ben rellevant ha estat el volum El sud de Vicent Andrés Estellés de Llibres de Frontera, Alacant, a cura d’Irene Mira. Es tracta d’una antologia de textos del poeta que aborden les comarques del sud —per sota de la línia Biar-Busot—. L’antologia recull poemes agrupats per comarques: l’Alacantí, l’Alt Vinalopó, el Baix Vinalopó i el Baix Segura. I si bé l’element geopoètic marca les directrius de l’antologia, no esgota el seu conjunt. Així, a través d’una escriptura omnívora, el poeta incorpora fets viscuts, anècdotes, o bé fa homenatge a creadors i a  lluitadors (Miquel Grau o Teòfil del Valle) i els transforma en peces poètiques. Les converses, per exemple, com la que manté amb un taxista o l’encontre amb un lector que l’admira —el net del ferrer de Xixona— es converteixen en poemes narratius d’una prodigiosa senzillesa.

El gruix de les composicions, provinent majoritàriament d’El Mural del País Valencià, evoquen el territori, el descriuen, el sintetitzen. Estellés té una força especial per capturar l’espai, com ho fa en innombrables versos:

Alacant,

bandera clara

de la llibertat.

Matí

de mar i més mar.

(Vent i més vent

enramat.)

Alacant,

bandera clara,

foradada

d’una alegre i viva sal

—Alacant de peix—,

horitzó de punys invictes,

de fermesa.

L’escriptura és, aparentment, simple, delicada, etèria, evanescent, pròpia d’un impressionisme que registra a plein air allò que veu. El mediterranisme que traspua aquesta terra es tradueix en una veu que n’evidencia la llum i la claredat (només cal tenir present el vocalisme del poema esmentat). En alguns textos, el poeta sembla emular les escultures, sinuoses i ingràvides, d’un Andreu Alfaro. Alacant i els seus indrets: Platja de Sant Joan, Santa Faç, Tossal de Manises…són cantats i exaltats. Els versos alats, lleugers (“Matí/ de mar i més mar”/ “de vent i més vent) parlen d’una ciutat de vida saborosa, alegre i humil alhora. Compromesa amb el progrés, amb la llibertat. Una urbs unida a figures com les del poeta Miguel Hernández, evocat en moltes composicions i també a Miquel Grau, màrtir de la democràcia. De l’escriptor Gabriel Miró —lligat al paisatge de la Marina—recorda les “paraules aromades” i del músic Òscar Esplà el lligam mariner de la seua música: “el [seu] nom omple el dia de veles./ Secretament les guitarres naveguen”.

Alguns versos semblen sinopsis del paisatge —terme que comprén “país”—i expressen, de manera ben inspirada, extractes de l’espai. “País de mar i de parres./ Aquest és un país de coves i terrasses…” escriu en un dels textos sobre l’Alt Vinalopó i si a Sant Vicent recorda els ametlers florits,  a Monòver “les vinyes van pel carrer/ cridant…”. La ciutat d’Elx —amb més de trenta composicions—ocupa un espai preeminent. El Misteri on “La mare de Déu, voltada de guitarres, se’n puja al cel” no deixa de ser un dels punts d’evocació. Igualment apareixen creacions sobre Petrer, Villena, Saix, Elda, Agost…

En alguns poemes, el paisatgisme incorpora components eròtics i a través de versos embriagats de llum i de ritme, el poeta ens hi ajunta estampes femenines. Certament, el de Burjassot no sap viure sense la sensualitat i la tendresa. “Inventaré l’amor i la carícia” diu en un sonet del “Quartet d’Elx” i en un moment donat, ofereix la seua persona: “Per si de cas prefereixes un cos/ per sucumbir i renàixer de nou”. Caldria tenir present que el sexe, en el nostre poeta, juntament amb la sensualitat, és, sovint, irreverència i provocació, i també humor, joc de xiquet, acudit.

L’estudiosa d’Estellés, Irene Mira, ha seleccionat els textos, i els ha contextualitzat en un pròleg  que situa el lector en l’horitzó de la iniciativa. El llibre, que en alguns moments pot donar una impressió, en aparença, de poesia ingenuista recull un grapat de textos ben valuós. Al capdavall, són poemes que sense el preciosisme ni la sumptuositat en què sovint cau aquesta mena de poesia, esbossen amb nitidesa els rastres d’un territori. En definitiva una aportació ben notable que ens apropa una part de l’obra del poeta i dona compte, entre d’altres coses, de fins a quin punt ell tenia el país —el conjunt del país— al cap.  I sobretot de com —dotat d’un gran virtuosisme sensitiu— el sabia plasmar en una escriptura plena a vessar de substància i de sabor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!