Jorge Wagensberg va fer una xarrada, el dijous passat, a la Universitat d’Alacant sobre el goig intel·lectual. Va ser un goig sentir-lo parlar del goig. Ho va ser perquè el tipus de discurs de l’autor és el del saber autèntic. Ço és, l’espai del coneixement transversal, fora de les caselles i de les disciplines tancades.
“Jo tinc el vici d’enregistrar per escrit escrupolosament els dies, a fi de no veure’m sorprés per les males jugades de la memòria. He seleccionat el període que va dels mesos d’abril de l’any 2004 i del 2005, i encara he fet una tria dels fets o les vivències.Més que l’episodi, n’indague el rerefons. De
Prepare l’esborrany d’una xarrada sobre el paisatge de la ciutat a principis de segle. El títol concret és: "El paisatge urbà pintat i escrit. Entre el futurisme i el cubisme". I em propose, sobretot, explorar la pintura de Torres-Garcia i la poesia -dels primers poemaris- de Salvat-Papasseit. Em sembla un període fecund, amb suggestions interminables i, sobretot,
Dissabte de passeig per Gines (la vall de Guadalest), faig la constatació del mal que ha fet l’aigua: solcides, marges esgarrats, escagassades pertot arreu … arbres arrencats … carreteres espatllades, murs devastats, cràters… En alguns moments semblava l’efecte d’una huracà. En altres rodals, en canvi, no s’estimava cap efecte especial i tot semblava més o menys
Pluja, molta pluja. La foto és de la badia d’Alacant hui a les dotze. Ara, encara cauen algunes gotes però semblen cansades, després d’hores i hores de faena. Al cel floten uns núvols negres que empolseguen de foscor els carrers de la ciutat. La mar és un llit de color morat amb la pell arrissada. Del cel emana un airet fresc, saludable,
"Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han demanat si em sentia "més aviat francès" o "més aviat libanès". I sempre responc el mateix: "Les dues coses alhora!" No és pas per un desig d’equilibri o d’equitat, sinó perquè si respongués una altra
Costa emprar paraules com ara "lúcid","enginyós", sense que sonen pomposes o falses, però, a la llarga, no són fàcilment substituïbles. El discurs de Monzó en la inauguració de la fira de Frankfurt ens sembla això: "lúcid", "divertit" i "enginyós". Com es poden dir les coses, com es pot traduir la realitat en paraules que en fan un motlle tan adequat?
1 Pensem-la clara aquesta quietud que escampa tants de ressons impensats; pensem-la clara i suggerent, que ens ompli l’espai concret d’ara mateix, l’espai en què no hi ha cap mena de sorpresa i tot és vell, i trist, i necessari. Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir
Arran de la fira de Frankfurt, el suplement Babelia d’El país està dedicat íntegrament a la literatura catalana. A partir de l’opinió de cent trenta-quatre escriptors, crítics, editors (només cinc valencians) s’ha elaborat una llista de les quinze millors obres. I de les cinquanta més votades. S’hi proposa, poc dalt o baix, el cànon literari català. S’ha comptat amb
La pel·lícula de Jean Becker és una adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henri Cueco. Una comèdia, d’accent bucòlic i, al final, amb un punt dramàtic. La trama és molt simple: un pintor d’una cinquantena d’anys, amb bastant reconeixement, abandona París i s’instal·la en la casa familiar, en una zona rural. Per tal d’atendre el jardí contracta
El Bloc Nacionalista Valencià, ha demanat que siga concedida, a títol pòstum, la medalla de la Generalitat a Miquel Grau. També ha demanat de l’Ajuntament d’Alacant una medalla i que li dedique un carrer. En Homenatge a Miquel Grau i en adhesió a la campanya del Bloc, reproduesc el post que vaig escriure en aquest blog
Després d’haver-se publicat els Dietaris de l’exili i del retorn, que comprenien anotacions de Ferran Soldevila des de l’any 1939 al 1957, faltaven els d’un període que anava de 1939 a 1943. Tot just foren trobats pel fill de l’autor, Gerard Soldevila, i editats ara fa uns mesos per l’editorial 3 i 4. Dietaris retrobats té la importància de ser un
Enguany, amb Sant Miquel ens arriba més que un estiuet, un avanç de la tardor. Açò és: frescoreta, humitat, un oratge de cims amb boira i unes olors de tardor. Olor a poma, a raïm, a codonys… Encara hi ha figues, però no sabria fer realisme botànic amb les figues, amb la dolça embriaguesa de les figues. De passeig per la muntanya que
Manu, un jove simpàtic, arriba a París. Som als anys vuitanta. Li agraden els homes i té una gran disposició al gaudi. En poc temps farà unes amistats decisives i acabarà arrabassat per la sida. En esquema, aquesta és la història de la pel·lícula d’André Techiné Los testigos. El que atrau de Techiné és la forma de tractar l’eros,
No sabia que existia això: un dia europeu de les llengües. M’ho ha fet saber Antoni Basses a través de Catalunya Ràdio. És clar que hi ha dies per a tot, com ironitza l’Empar Moliner en T’estimo si he begut, que en un relat celebra el Dia Internacional de la Lactància Materna; en els seus